Fa uns quants mesos, Narcís Garolera va publicar a Els Marges (núm. 103) l’article “El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”. Arran de llegir-lo, passada la polèmica que hi va haver, se m’han reactivat unes reflexions sobre la relació que els catalanoparlants tenim amb les “faltes” de llengua. Aquestes reflexions intenten situar la qüestió de la incorrecció lingüística en el pla general del civisme i la solució dels problemes col·lectius: d’aquí el paral·lelisme amb la impossible eradicació dels excrements de gos als carrers.
En aquest sentit, la meva primera pregunta és si aconseguirem mai veure lliures d’excrements de gos els nostres carrers. Ja avanço que la meva conclusió és que no. Pensem en Barcelona. Posem que hi ha 10.000 gossos a la ciutat (dades que no he pogut confirmar). Cada gos ha de defecar almenys un cop al dia: això vol dir que cada dia s’acumulen als carrers almenys 10.000 deposicions. Imaginem per un moment que (a) els 10.000 amos dels gossos saben com han de procedir amb els excrements (haurien entès bé el procediment a partir de les campanyes municipals pertinents; potser tindrien un certificat d’aprofitament en l’activitat formativa “Eliminació d’excrements canins”; etc.); (b) estan ben conscienciats, i (c), quan surten amb el gos, ho fan amb el guant i la bosseta de recollida. Les preguntes aleshores són: ¿tots 10.000 van aprofitar realment la “formació”? ¿Tots 10.000 estan tan conscienciats? Si fos que sí: ¿a quin percentatge d’ells, un dia, els fa mandra o fàstic sobrevingut recollir la deposició i aquell dia no ho fan? ¿Posem que un 1%? Un 1% de 10.000 serien almenys 100 deposicions que cada dia no es recollirien, tot i la ferma voluntat dels amos ben formats de ser cívics. Per tant: es faci el que es faci i hi hagi la consciència que hi hagi, els barcelonins estem condemnats a conviure amb els excrements de gos. I cada dia, quan sortim, hem de pregar que almenys una d’aquestes cent caques no s’interposi en el nostre camí. La incompetència, la negligència o l’incivisme d’uns quants afecta la vida de molts.
¿I les “faltes” de català? ¿Desapareixeran de les nostres vides? Ja avanço que la meva conclusió és que no. Quants missatges, orals i escrits, es produeixen cada dia en català? (Faig servir la paraula missatges per referir-me a les produccions que van, per dir alguna cosa, des de llibres i documentals televisius fins a whatsapps i telefonades.) Les dades indiquen que hi ha uns 9 milions de catalanoparlants: quants missatges produeixen cada dia d’ençà que es lleven fins que se’n van a dormir? Impossible comptar-los…
Aquests 9 milions de catalanoparlants –seguint l’argumentació sobre les deposicions−, ¿podem imaginar per un moment que tenen, tots, la formació normativa adequada? ¿Estan ben conscienciats? ¿Cada vegada que parlen o escriuen, ho fan amb la gramàtica i el diccionari al cap? Si fos que sí: ¿quin percentatge d’ells, un dia, els fa mandra controlar la correcció (d’algun) dels seus missatges? Posem que un 1%? Un 1% de 9 milions serien 90.000 parlants que cada dia farien faltes, tot i la seva competència i la seva ferma voluntat general de no fer-ne. Per tant: es faci el que es faci i hi hagi la consciència que hi hagi, els catalanoparlants estem condemnats a conviure amb les faltes. I cada dia, quan sentim, escoltem, vegem o llegim, hem de pregar que almenys algunes d’aquestes faltes no s’interposin en el nostre camí. La incompetència, la negligència o l’incivisme d’uns quants afecta la vida de molts: potser cadascú, individualment, fa un nombre reduït de faltes, que li permetria aprovar exàmens. Però el resultat general és que es veuen faltes arreu.
Fins aquí el paral·lelisme… Però ¿té sentit raonar sobre la presència de faltes en les nostres vides com ho hem fet sobre la convivència dels barcelonins amb les deposicions canines? Potser sí, però potser amb matisos. Provisionalment, em sembla necessari retenir dues evidències, pel que fa a les deposicions. D’una banda, hi ha un acord unànime en el que és un excrement de gos. Per raons que de seguida es veuran, em cal dir l’evidència que la realitat excrement de gos és externa als barcelonins. D’altra banda, hi ha un acord quasiunànime que no recollir els excrements és un comportament censurable perquè molesta a tercers. No sé si és evident que qualsevol amo de gos sap què ha de fer amb els excrements de la seva mascota i que no recollir els excrements s’ha de sancionar.
¿Podem dir el mateix pel que fa a les faltes? ¿Hi ha acord en el que és una “falta”? ¿Tothom que parla i escriu en català coneix la normativa? ¿Hi ha un acord quasiunànime que “fer faltes” és un comportament censurable? ¿Molesta o perjudica a tercers? ¿Hi ha un acord quasiunànime que aquest comportament s’ha de sancionar?
Pel que fa al concepte de falta, en la meva tesi (La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra, Berlín, Peniope, p. 246) vaig proposar com l’entenia Fabra: “forma o construcció no adoptada per la llengua escrita i per la llengua parlada i no acceptada pel gramàtic.” Per tant, el concepte de falta és una de les cares de la moneda (la variant o variants lingüístiques no acceptades), i el de norma l’altra (la variant o variants acceptades). En el moment d’escriure aquestes ratlles, el corpus normatiu oficial no és complet, ja que no s’ha publicat la versió definitiva de la gramàtica de l’IEC. Això provoca que hi ha massa (moltes més que en altres llengües) variants que els parlants no saben si són “acceptades” o no. Si algú aixeca el dubte sobre una variant i es comprova que les fonts de consulta oficials no n’aclareixen l’estatus, la polèmica està servida. I aquesta polèmica és especialment sentida perquè –a diferència dels excrements canins— la llengua no és una realitat externa a la gent, sinó íntima. És en aquest sentit que la lingüística teòrica la concep: és la competència que tenim d’entendre i produir totes les frases possibles en la nostra llengua. I una part fonamental d’aquesta competència són els nostres judicis (avaluacions, segons la sociolingüística) de gramaticalitat i acceptabilitat dels missatges. Som, doncs, inevitablement, en matèria de llengua, jutges i parts. Lluís Vicent Aracil feia un paral·lelisme, per deixar clars els termes de la situació, amb la relació que les persones –uròlogues o no− tenim amb el nostre aparell urinari: com que tothom fa pipí, tothom és uròleg. I, a més, la llengua, com a competència compartida amb els altres parlants, se’ns mostra constantment com a canviant: quan sentim una variant nova per a nosaltres, molt sovint no podem evitar que ens cridi l’atenció. Aleshores, segons qui l’hagi produïda, hi reaccionarem a favor o en contra. Esperaríem, però, que, així com l’uròleg analitza professionalment, científicament, objectivament, com a metge, el seu aparell urinari si hi té cap patologia, el gramàtic prengui tota la distància necessària, totes les precaucions quan jutja una variant. Si Ulisses es va lligar a l’arbre mestre del vaixell per no cedir als cants de les sirenes, el gramàtic s’ha de lligar a la prudència i al coneixement per no cedir als cants de la seva subjectivitat.
D’altra banda, pel que fa encara a l’“acceptació”, al País Valencià hi ha un altre ens –legalment reconegut per la Generalitat Valenciana− que estableix normes i, per tant, faltes exclusivament per als catalanoparlants d’aquest territori. Per tant, a la situació acabada de descriure, s’hi afegeix una llista de faltes diferent segons el territori.
La pregunta següent és si tothom que parla i escriu en català coneix la normativa oficial. La resposta és que no. Si pensem en la situació del Principat –on la política lingüística ha estat menys tímida−, podem situar-hi el desplegament de l’ensenyament generalitzat en català a l’escola a principi dels anys 80. Això vol dir que la primera generació escolaritzada en català (a Catalunya!) seria, si fa no fa, la nascuda el 1977: per tant, les persones que a ara tenen… 37 anys. En conseqüència, la població major de 37 anys (del Principat) no ha estat (almenys no completament) escolaritzada en català. Quin percentatge de tots els catalanoparlants, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, representa aquesta població? Una minoria. No sembla, doncs, agosarat afirmar que la gran majoria de la població (catalanoparlant, però, també, no catalanoparlant) de tot l’àmbit lingüístic no ha seguit un procés reglat d’aprenentatge de la normativa lingüística. Un corol·lari d’aquesta conclusió és que almenys una bona part dels redactors i locutors professionals no han estat escolaritzats en català. I que, per tant, la probabilitat que apareguin faltes (és a dir, variants explícitament condemnades per la normativa oficial), abans d’intervenir els correctors, seria estrany que no fos més aviat alta.
Si, malgrat aquest estat de coses, algú produeix una variant sobre la qual hi ha consens a dir que és una falta (se m’acuden vegilar, sapiguer, bocadillo, veure a la Maria), ¿hi ha un acord quasiunànime que és un comportament censurable? ¿Molesta o perjudica a tercers? D’entrada, si el percentatge de parlants que realment domina la normativa oficial és molt reduït, el més versemblant és que la majoria de la gent no participi d’aquest consens: de les quatre faltes que acabo de posar entre parèntesis, m’atreveixo a dir que només bocadillo assoliria un grau alt de rebuig, que vegilar i sapiguer només serien rebutjades pels grups socials que no les diuen i que veure a la Maria no passaria d’un percentatge baix de rebuig. Per tant, una primera consideració és que faltes evidents per a la Secció Filològica no ho són per a la majoria de la població, simplement perquè no se li han marcat com a tals (almenys no amb prou insistència o amb prou encert). Per tant, la censura social que el codificador i la minoria professional lligada a la difusió de la normativa (professorat, assessors lingüístics, etc.) esperarien de la població no es pot produir. On, en principi, hi ha censura és en els processos de selecció de feines relacionades amb l’expressió oral i escrita; una altra cosa, no menor, és si aquestes avaluacions són vàlides i fiables, si realment asseguren que els aspirants seleccionats tenen interioritzada la normativa o no. I encara una altra qüestió, tampoc no menor, és que no totes les produccions orals i escrites públiques demanen una aplicació estricta i sistemàtica de les variants normatives: en general, les produccions dialogades (diàlegs amb concursants, sèries informals, etc.) admeten “faltes” –que, sovint, en termes de la Secció Filològica, són formes “secundàries”, “admissibles en els registres informals” de l’estàndard: determinats personatges potser vegilen per sapiguer coses.
La situació del coneixement de la normativa oficial és extremament delicada: no disposem d’un corpus normatiu oficial fiable, en una part del territori s’ha publicat un corpus normatiu particular amb una llista de faltes també particular i la majoria de la població no ha estat escolaritzada amb aquesta normativa (incompleta). En aquest context, la publicació d’una llista subjectiva de faltes (sense context) no porta enlloc que sigui de profit. (Sense deixar de banda que aquesta llista de faltes és –no podia ser d’una altra manera!— molt i molt discutible.)
Davant de tot això, la situació a la qual crec que caldria aspirar seria, d’una banda, disposar d’un corpus normatiu fiable, complet i únic per a tot el domini, i, de l’altra, difondre a l’escola i pels mitjans de comunicació aquest corpus normatiu fiable, complet i únic, entenent que el seu camp d’aplicació són els missatges en situacions objectives i formals.
Malgrat això: eppur si muove (o tanmateix, la remor persisteix). ¿Desapareixeran mai les faltes de les nostres vides? Evidentment, no. En una situació idíl·lica d’alfabetització en català generalitzada, uns 90.000 parlants cada dia farien faltes, tot i la seva competència i la seva ferma voluntat general de no fer-ne. Per tant: es faci el que es faci i hi hagi la consciència que hi hagi, els catalanoparlants, com tots els parlants de llengües amb normativa lingüística explícita, estem condemnats a conviure amb les faltes. Però, cada dia, quan sentim, escoltem, vegem o llegim, abans d’exaltar-nos –per mor de no prendre mal innecessàriament−, si hi ha cap variant lingüística que ens fereix part dedins del cor, assegurem-nos si és realment una “falta”. Estarem, aleshores, en condicions d’identificar la veritable incompetència, negligència o incivisme que afecta la vida de molts. Per cert: ¿no hi ha queixes sobre la qualitat de la llengua en anglès, francès, espanyol, etc.?
Joan Costa Carreras
Universitat Pompeu Fabra
(*) Agraeixo de tot cor als col·legues d’Avalnorm David Paloma, Aina Labèrnia i Carme Bach les observacions que han fet a una primeríssima versió d’aquest text.
PS: conscient de la biga que tinc als ulls, demano disculpes a qui només hi tingui una palla per si hi ha cap falta en el meu escrit. Si n’hi ha, agrairé que me les faci veure.