La interacció entre llengua i dret ha rebut en català denominacions diverses al llarg del temps. Així es parla de jurilingüística, lingüística jurídica, llengua i dret, entre altres. També els darrers temps s’utilitza la denominació lingüística forense, com a traducció literal de l’anglosaxó forensic linguistics, per referir-se a la interacció entre les matèries lingüística i jurídica. Tot i que la diversitat denominativa no sempre implica variació conceptual, és previsible que darrere diverses denominacions hi hagi també interessos i objectius diversos. La proximitat entre termes que s’utilitzen per estudiar la relació entre llengua i dret pot generar una aparença d’equivalència, que ara per ara només es produeix funcionalment entre jurilingüística o lingüística jurídica i forensic linguistics.

Les denominacions genèriques per a la relació entre llengua i dret 

En termes de denominació, cada tradició jurídica i lingüística sol tenir preferència per unes formes genèriques específiques amb les quals designa la relació entre llengua i dret (Mattila 2012: 8). Algunes de les denominacions habituals són les següents:

• A França és habitual la linguistique juridique des de 1921 (denominació atribuïda al jurista francès François Gény).
• Al Canadà s’utilitza la denominació jurilinguistique, que comparada amb la francesa linguistique juridique es considera un neologisme, amb l’avantatge que es construeix sobre un patró sintàctic comú al d’altres matèries lingüístiques, com ara la sociolingüística, la psicolingüística o la neurolingüística. Alhora, la denominació jurilinguistique fa evident la disciplina sobre la qual es construeix, que és la relació entre la lingüística i el dret.
• Als països germanòfons és habitual la forma Rechtslinguistik per referir-se a la interacció entre llengua i dret, mentre que Recht und Sprache és la forma habitual per referir-se a la recerca sobre el llenguatge jurídic.
• Als ordenaments polonès i rus s’utilitzen formes semblants a la jurilingüística (juryslingwistyka o bé legilinguistics i iourislingvistika, respectivament).
• Al món hispanòfon hi ha una tendència àmplia a utilitzar lingüística jurídica com a forma general per referir-se a la interacció entre les dues matèries, més que no pas jurilingüística.
• En ordenaments anglosaxons, la denominació law and language es reserva per a la recerca sobre el llenguatge jurídic. Legal linguistics no és una denominació habitual i la preferida sens dubte per referir-se a la interacció entre llengua i dret en sentit general és forensic linguistics.

Els darrers temps, el terme anglosaxó forensic linguistics ha estat traduït al català com a lingüística forense. Tot i que la traducció literal és possible, l’equivalència lèxica entre les dues formes pot conduir a confusió, perquè pot fer creure que existeix una relació d’equivalència plena entre els dos termes, que no es produeix a la realitat. Alhora, el fet que en el context català existeixin les denominacions jurilingüística i lingüística jurídica per fer referència a la interacció entre llengua i dret pot generar l’expectativa errònia que jurilingüística i lingüística forense siguin formes sinònimes plenes.

 

Forensic linguistics i jurilingüística 

Els orígens de la forensic linguistics se situen a principis de 1970, amb l’aparició de les primeres publicacions que relacionen la llengua amb el dret, especialment en l’àmbit angloamericà. Es desenvolupa al principi als estats de parla anglesa que s’associen a sistemes jurídics basats en la common law, tradició en la qual el dret, especialment el civil, dona un espai preeminent a la jurisprudència, i no tant a la llei, com a forma ordinària d’expressió. Per la tradició en què se situen, els estudis se centren sobretot en la interacció entre la llengua i el dret en l’àmbit judicial i per això en aquest context són habituals els estudis per a la determinació del plagi, identificació de parlants, estil dels interrogatoris, però també el llenguatge jurídic en general. La lingüística forense anglosaxona es caracteritza per tenir un alt grau d’autonomia, organització i homogeneïtat, tant de recursos com de mètodes i de metodologies. El panorama lingüisticoforense disposa de publicacions en sèrie (com ara el Forensic Linguistics: The International Journal of Speech, Language and the Law). Els professionals s’agrupen en associacions internacionals de lingüística forense (com ara la International Association of Forensic Linguistics –IAFL- i la International Association for Forensic Phonetics and Acoustics –IAFPA). Les línies de recerca que aborda cobreixen tant aspectes de discurs en general, com de determinació d’autoria, llengua oral, variació lingüística i sistemes de peritatge (Cassany et al 2007: 465).

Paral·lelament, els països associats a sistemes jurídics derivats del dret romà, la tradició majoritària a Europa i a Amèrica Llatina, desenvolupen un altre tipus de treballs sobre el discurs jurídic, que denominen de forma general jurilingüística o lingüística jurídica. En aquesta altra tradició, la interacció entre llengua i dret es concentra en altres interessos, més vinculats amb la codificació dels textos normatius i amb qüestions relacionades amb la traducció dels textos jurídics, així com amb l’estudi del llenguatge jurídic en general, el llenguatge planer i la comprensibilitat. També són àmbits d’interès de la jurilingüística la lexicografia i la terminologia jurídiques, la interpretació judicial, l’estudi de corpus jurídics, la mediació intercultural, el dret comparat per a la traducció i l’accessibilitat judicial, entre altres.

En entorns romanistes la jurilingüística es consolida  com una denominació genèrica que inclou totes les orientacions de l’estudi de la interacció entre la llengua i el dret, tot i que en el panorama actual encara hi ha una important fragmentació dels camps d’estudi. En efecte, tot i que existeixen exemples que fan visible la globalitat dels estudis jurilingüístics amb aquesta denominació (com per exemple la International Language and Law Association o l’organització Clarity International, o les publicacions Language and the Law o Comparative Legilinguistics), hi ha especialistes que prefereixen els termes específics del seu àmbit (lingüística, discurs, traducció, lexicografia, etc.) juntament amb l’adjectiu jurídic; i així es parla de lingüística jurídica, discurs jurídic, lexicografia jurídica o traducció jurídica. Això implica també que els treballs produïts en aquests àmbits es difonguin en els fòrums, els congressos i les publicacions propis de cada àmbit, com la lingüística (per exemple l’International Journal of Applied Linguistics), l’anàlisi del discurs especialitzat (The LSP Journal), la lexicografia (International Journal of Lexicography), la traducció (Babel, Meta o Target) o els estudis de ciència jurídica (com la Revue internationale de droit comparé), cosa que tampoc no facilita que el camp d’estudi de la interacció entre llengua i dret s’articuli a l’entorn d’una única denominació.

Tot i diferenciar-se, la relació entre les dues tradicions, l’anglosaxona i la romanista, és evident, perquè comparteixen alguns principis bàsics i existeixen connexions entre institucions jurídiques. Però tampoc no sorprèn que una anàlisi contrastiva entre la lingüística forense anglosaxona i la lingüística jurídica o jurilingüística romanista mostri que cada àmbit ha desenvolupat la teoria, la metodologia i les aplicacions que satisfan les necessitats per a les quals van sorgir. En tot cas, la relació entre forensic linguistics i jurilingüística és equivalent, en el sentit que la forensic linguistics ocupa en ordenaments anglosaxons l’espai que la jurilingüística ocupa en ordenaments romanistes.

 

Forensic linguistics  i lingüística forense

La lingüística forense també s’ha definit com a interacció entre llengua i dret, en els mateixos termes que ho ha fet la forensic linguistics. Però, ara per ara, la lingüística forense (no l’anglosaxona, sinó la romanista), no té l’abast general de la forensic linguistics original.

La lingüística forense romanista tendeix a limitar l’àmbit d’estudi als treballs relacionats amb la identificació de perfils lingüístics, la detecció de coincidències amb finalitats de determinació de plagi i la caracterització d’ideolectes per mitjà de tècniques fonètiques; se sol centrar, així mateix, en l’àmbit judicial. I una revisió dels tipus de treballs que es desenvolupen en ordenaments jurídics anglosaxons i romanistes mostra que, mentre que la forensic linguistics és la denominació genèrica anglosaxona que inclou gairebé qualsevol treball en què s’estudia la interacció entre llengua i dret, en l’àmbit romanista lingüística forense se sol referir només a un grup restringit d’estudis, que no són els més tradicionals o coneguts ni generals.

Des del punt de vista del tractament de l’equivalència, per tant, sembla difícil mantenir que entre forensic linguistics i lingüística forense hi hagi una relació d’equivalència plena (Sarcevic 1997:237). Els dos termes comparteixen trets essencials i accidentals, això sens dubte, però per considerar-los en situació d’inclusió caldria que la lingüística forense desenvolupés els àmbits d’estudi de la jurilingüística, cosa que en aquest moment no es produeix.

 

Veïns de comunitat, però no equivalents plens

 La convivència de denominacions diverses molt properes que coincideixen en el tractament de la relació entre llengua i dret constitueix una xarxa de termes que s’agrupen en famílies i constitueixen camps de referències. Són el que Gérard Cornu va definir l’any 2000 per a la terminologia jurídica com a “comunitats de veïns”. En una comunitat de veïns, els termes tenen sentits propers, però diferents, i s’estudien junts amb la finalitat de poder-los diferenciar. En paraules de Cornu, la comunitat de veïns té l’objectiu principal de situar cada terme en una posició tant per la relació que manté amb els seus veïns com pel tema de base que els uneix. Per dir-ho d’altra manera, tots els veïns de comunitat es desprenen d’una realitat central, de la qual cadascun aborda un aspecte (Cornu 2000: 206).

Els termes forensic linguistics i lingüística forense, d’una banda, i jurilingüística i lingüística forense de l’altra, comparteixen el tema de base de la relació entre la llengua i el dret, són termes molt propers i, per tant, fàcilment confusibles. Però els seus trets essencials i accidentals no es troben en situació d’inclusió, cosa que no permet considerar que mantinguin una relació d’equivalència plena.

Molt probablement, l’equivalent funcional de la forensic linguistics en català és la jurilingüística, o la lingüística jurídica si se’n prefereix la denominació alternativa, i no la lingüística forense. Tot i que es tracta de camps d’estudi molt propers que comparteixen trets essencials i accidentals, són veïns de comunitat però no són equivalents plens. I, atesa la relació de proximitat, és alta la probabilitat de confondre els conceptes forensic linguistics i lingüística forense i, alhora, d’establir una relació de sinonímia aparent entre lingüística forense i jurilingüística.

 

Cristina Gelpí
Professora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra