Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya – Agustí Pou

Cap a al final de la VIII legislatura es van aprovar un seguit de lleis que contenen disposicions rellevants en matèria de llengua. La majoria d’aquestes van ser objecte d’impugnacions constitucionals per part del Defensor del Poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig; vegeu-ne un comentari en l’apunt de Jordina Viñas publicat en aquest mateix blog), la Llei del cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol) o la Llei e l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre).

El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen algunes d’aquestes impugnacions (juntament amb la de la Llei de l’audiovisual, que data del 2005), tot i que encara no ha recaigut sentència sobre la Llei de l’occità i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).

Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El Tribunal Constitucional ha optat, amb excepcions (com ara a la Llei del cinema), per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si bé en molts casos les sentències han estat interpretatives i han salvat la constitucionalitat dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció constitucional i dels tribunals ordinaris.

Centrant-nos en la qüestió que reportem en aquest apunt, l’article 128-1 del Codi de consum de Catalunya estableix un seguit de drets lingüístics que completen i actualitzen les previsions de la Llei de política lingüística (article 32) i de l’Estatut català (article 34). Fixa, en primer lloc, el principi de disponibilitat lingüística oral i escrita en les relacions de consum, si bé remet el dret dels consumidors a la legislació que acabem d’esmentar (“d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística”). En segon lloc, el punt 2 del mateix article concreta la informació i documentació que específicament els ciutadans tenen dret a rebre en català:

a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.

  1. b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
  2. c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.”

Tot això sens perjudici de la disponibilitat lingüística que, amb caràcter general, i se sobreentén que per a les dues llengües oficials, s’ha establert en el primer punt de l’article.

Finalment, el tercer punt estableix un mandat de foment de l’occità en les relacions de consum a l’Aran.

El Defensor del Poble impugna l’article 128-1.1 i 2 sobre la base dels articles 20.1 (dret a la informació) i 38 (llibertat d’empresa) de la Constitució espanyola, i dels articles 6.2 i 34 de l’Estatut d’autonomia català.

L’argumentari és el següent. Considera que el bé protegit per la norma és només que l’usuari pugui accedir al producte o servei utilitzant una de les dues llengües oficials; amb aquest objectiu, es pot requerir al prestador un deure genèric d’atendre, però no una obligació concreta de correspondre en la llengua triada. Entén que, d’acord amb el principi de proporcionalitat, la restricció que fixa la norma és desmesurada per al bé protegit. També entén que el caràcter oficial de la llengua només ha de condicionar les relacions entre poders públics i entre aquests i els particulars, però no entre els particulars. En aquest sentit, addueix la doctrina de la STC 31/2010 quan, analitzant l’article 34 EAC, diu que no es poden imposar “obligacions individuals d’ús de qualsevol de les dues llengües oficials de manera general, immediata i directa en les relacions privades”. Connectant això amb els drets constitucionals, considera que la llibertat d’expressió cobreix el lliure ús de la llengua i la llibertat d’empresa protegeix la llengua oficial en què l’oferent vol fer l’oferta. Rebla l’al·legació amb un argument recurrent, especialment a partir de la Sentència de l’Estatut: l’article 6.2 EAC no estableix un deure de coneixement general del català, a diferència del que estableix l’article 3 de la Constitució per al castellà, circumstància que referma la improcedència d’exigir la disponibilitat lingüística en la relació de consum.

Quant al punt 2 de l’article 128-1 (dret a rebre determinades informacions i documentació en català), el recurrent creu que s’atorga un tracte preferent al català, preferència que va rebutjar explícitament el TC en enjudiciar l’article 6.1 de l’Estatut d’autonomia. A la infracció de la igualtat de tracte de les dues llengües, hi afegeix el principi esmentat segons el qual no es poden establir “obligacions individuals d’ús de qualsevol de les dues llengües de manera general immediata i directa en les relacions privades”, que constituirien el revers d’un deure de coneixement que considera inexistent per al català.

En defensa de la norma lingüística, presenten les al·legacions l’advocat de la Generalitat i el lletrat del Parlament. El primer entén que l’article 128-1.1 és una concreció del dret d’opció lingüística i que les al·legades llibertat d’expressió i llibertat d’empresa s’han de conjuminar amb altres valors constitucionals, com la pluralitat lingüística de l’article 3.3 de la CE. Per això el judici de proporcionalitat que es planteja és favorable a la norma impugnada, més tenint en compte que el dret a ser atès en la llengua volguda es reconeix “d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística”. Nega l’advocat de la Generalitat que l’oficialitat no s’hagi de projectar sobre les relacions entre particulars, en aquest cas limitant de manera proporcionada les llibertats esmentades. En conclusió, el sentit del precepte no és que s’usi només una llengua en totes les comunicacions orals i escrites, o que s’imposi “un deure individualitzat a tot el personal” de l’empresa o comerç, sinó que el que es demana és la satisfacció del dret dels consumidors de la manera més procedent.

Pel que fa al 128-1.2, s’entén que el deure d’oferir documentació i informació en català no s’ha d’entendre en el sentit d’excloure el castellà, tal com es desprèn de la mateixa norma. No es produeix, per tant, una falta de paritat de les llengües, i en aquest sentit es recorda tota la normativa estatal que fixa l’ús necessari del castellà en diverses relacions de consum. Per acabar, s’assenyala que les obligacions establertes no són obligacions individualitzades, sinó exigències administratives adreçades a les empreses com a organitzacions considerades en el seu conjunt.

Per la seva banda, el lletrat del Parlament redunda en aquests arguments i fa pivotar l’argumentació sobre els límits dels drets constitucionals adduïts, que “han de ser proporcionats a les característiques socials d’una comunitat en la qual regeix un sistema de doble oficialitat de llengües”.

En definitiva, els lletrats catalans posen l’accent en la satisfacció del dret dels consumidors i desmenteixen l’establiment d’una obligació lingüística individualitzada i d’exigència immediata al comerç o empresa.

Com s’ha avançat abans, la Sentència del TC 88/2017 avala la constitucionalitat de la norma impugnada, però en força una interpretació que restringeix els drets lingüístics que el Codi de consum reconeix. Per a això fa servir profusament la doctrina de la STC 31/2010.

L’argumentació del Tribunal Constitucional comença recordant els paràmetres sota els quals s’ha d’enjudiciar el text normatiu impugnat: 1. Hi ha un deure general de conèixer el castellà; en canvi, aquest deure per al català només es projecta sobre àmbits concrets; 2. Hi ha d’haver paritat de llengües oficials en relació amb els drets d’ús dels ciutadans, i 3. En les relacions entre privats, la disponibilitat lingüística no pot significar la imposició a les empreses o establiments, al titular o al personal, d’obligacions individuals d’ús de manera general, immediata i directa; 4. Consegüentment, el dret d’opció lingüística no es pot preceptuar de manera indiscriminada en les relacions privades i, quan es produeix, cal veure si està justificat.

Aquestes prevencions del Tribunal ja fan augurar una interpretació que desactivi el dret dels consumidors. I efectivament, recollint la doctrina sobre l’article 34 de l’Estatut, el TC nega, primer, que de l’article impugnat es puguin derivar obligacions individuals exigibles de manera “general, immediata i directa”, i segon, la possibilitat d’establir un règim sancionador per infracció d’aquestes obligacions individuals. De fet, la limitació de la norma fa que aquesta no pugui anar gaire més enllà del que ja preveia l’esmentat article 34.

Tot i això, crec que cal posar en valor dues línies que apunta el Tribunal i que el separen dels arguments del Defensor del Poble: per una banda, el TC admet la intervenció lingüística en les relacions entre particulars, tal com recull la doctrina més autoritzada; per l’altra, insisteix molt en la interdicció de l’obligació lingüística individualitzada, però res no barra el pas a l’exigència d’una obligació “corporativa” del comerç o de l’establiment obert al públic. Aquest segon argument connecta, precisament, amb els raonaments relatius al segon punt de l’article 128-1.

Sobre el 128-1.2, relatiu al dret a rebre en català la informació i els documents de l’empresa, comerç o establiment obert al públic, el TC acull substancialment l’al·legació dels lletrats catalans. Dos són els arguments per estimar constitucional el precepte. En primer lloc, que l’objectiu de promoure el català que té la norma és legítim (addueix en aquest sentit l’article 3.3 de la Constitució espanyola) i no exclou el castellà en establir que l’obligació s’institueix “sens perjudici de la disponibilitat lingüística”, per tant, sens perjudici de poder rebre la documentació també en castellà. I en segon lloc, que la previsió es fa “sens perjudici del respecte ple a la legislació estatal i el marge que aquesta li deixa a la comunitat autònoma”. En aquest sentit, recorda la doctrina de la STC 147/1996, que permetia l’articulació de la normativa estatal i autonòmica en l’establiment d’obligacions lingüístiques en l’etiquetatge. També aporta diverses normes estatals que fan obligatori el castellà sobretot en l’etiquetatge.

Per les raons exposades queda avalada la constitucionalitat de l’obligació de facilitar en català la documentació i la informació que relaciona l’article impugnat. Ara bé, el Tribunal, amb caràcter col·lateral al fil discursiu principal, exposa uns altres arguments més qüestionables i que, en el fons, dibuixen, al meu entendre, la primacia normativa del castellà.

Per un cantó, no accepta l’al·legació del lletrat del Parlament d’acord amb la qual la norma es fonamentava en la comprensibilitat del text que s’ofereix al consumidor. Contràriament a això, el TC considera que “en el cas dels consumidors nacionals l’obtenció d’una informació comprensible s’assoleix sempre que aquesta es doni en castellà” per tal com “la Constitució estableix el deure de coneixement del castellà, idioma comú de  tots els espanyols”. En altres paraules, mentre que l’ús del castellà respon a una necessitat comunicativa recollida a la mateixa Constitució, el català respon a una voluntat de promoció cultural. No hi ha millor manera de dir que una llengua és de primera i l’altra de segona.

Però per un altre cantó es deixa la porta oberta a la limitació de la competència autonòmica per dictar aquest tipus de normativa. En efecte, el TC diu que la normativa impugnada és constitucional, primer, “en absència  d’harmonització normativa de la matèria per part de l’Estat” sobre la base dels articles 149.1, 13 i 16 de la Constitució espanyola, i segon, si no hi ha una limitació d’aquest exercici competencial per part de la normativa de la Unió Europea. Sense entrar a considerar aquí el fet que la normativa europea pot limitar la legislació catalana en la mesura que el català no és oficial a la Unió perquè l’Estat espanyol no la considera llengua oficial, podem constatar que el Tribunal, tot i acceptar la constitucionalitat de la norma, deixa en precari la seva justificació competencial.

A tall de conclusió, la resolució constitucional sobre el Codi de consum ens deixa impressions contradictòries. Si bé avala la constitucionalitat del precepte que recull la disponibilitat lingüística en les relacions de consum i accepta la capacitat de la Generalitat per modular l’ús lingüístic entre particulars, força una interpretació que desdibuixa el dret a ser atès en la llengua volguda per tal com nega que existeixi una obligació individualitzada de l’empresa o establiment a atendre en aquesta llengua i, per consegüent, la legitimitat d’un règim sancionador. A tot estirar, es pot desprendre un dret lingüístic actiu (dret a ser entès) i una certa obligació lingüística genèrica de l’organització que subministra el producte o ofereix el servei. Així mateix, també es considera constitucional l’establiment de l’obligació de tenir a disposició en català diversos documents i informacions, sempre que es consideri que aquesta obligació hi és també per al castellà i sempre que l’Estat o la Unió Europea no dictin normatives en un sentit limitador de la normativa autonòmica.

En essència, la llei rep la validació constitucional, però es referma una interpretació que afebleix la garantia dels drets lingüístics, sempre en relació amb l’ús del català, que ja s’observava en sentències anteriors, com la 31/2010, però també en altres de posteriors com la STC 165/2013, de 26 de setembre, sobre l’eliminació del requisit lingüístic per a la Llei de funció pública balear de 2012. Tot sota l’empara d’una pretesa igualtat de tracte entre les dues llengües, quan en realitat es parteix d’una desigualtat real, però també de la desigualtat jurídica consistent a reconèixer al castellà un deure general de coneixement per part de la ciutadania. Validació constitucional, doncs, però amb moltes cauteles.

Agustí Pou Pujolràs
Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s