El caràcter no preferent de l’aranès, un límit jurídic per a la normalització lingüística? – Xavier Moral

L’any 2010, el Parlament de Catalunya va ser especialment prolix en producció legislativa relacionada amb qüestions de llengua o amb continguts lingüístics significatius, en un període que s’estén des del 2 de maig, amb l’aprovació de la Llei 10/2010, de les persones immigrades i retornades a Catalunya, fins a l’1 d’octubre, amb la promulgació de la Llei 35/2010, de l’occità, aranès a l’Aran. La Llei de l’occità va ser aprovada en l’últim Ple de la legislatura[1] i en va ser també la darrera llei promulgada, pocs dies abans de la dissolució del Parlament el 4 d’octubre.

Aquella legislatura va estar marcada de cap a cap pel recurs d’inconstitucionalitat presentat contra el nou Estatut d’Autonomia el 2006 i la sentència que en faria el Tribunal Constitucional (TC) el 2010,[2] una de les conseqüències de la qual seria l’anul·lació del caràcter preferent de la llengua catalana que preveia l’Estatut. Per això, també és interessant conèixer una mica de detall de la cronologia en què es va impulsar la nova llei que havia de regular l’oficialitat de la llengua occitana, com preveia l’article 6.5 de l’Estatut.

Els primers treballs de gestació de la Llei 35/2010 es produeixen el 2008 al si del Programa Occitan en Catalonha,[3] impulsat per l’aleshores Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. Una de les missions d’aquest Programa era precisament el desplegament legislatiu de la condició de llengua oficial que l’Estatut de Catalunya atorgava a l’occità. En aquest punt el Govern tenia diverses opcions legislatives[4] però, finalment, el 2009, el Govern va optar per impulsar un projecte de llei propi i específic.

El juny de 2009 consta ja un avantprojecte de llei de l’aranès[5] en curs avançat d’elaboració que el novembre d’aquell any es va sotmetre a informació pública.[6] El tràmit parlamentari s’inicia pròpiament el 10 de febrer de 2010, amb el debat de totalitat tingut al Ple de la cambra,[7] que conclou amb l’informe de ponència i l’aprovació del dictamen de la Comissió de Política Cultural el 23 de juny,[8] que constitueix el document que s’elevaria per a aprovació del ple, passat el període de vacances parlamentàries, el 22 de setembre.

Tant l’avantprojecte de llei com el projecte de llei sobre l’occità s’impulsen, doncs, en un període fortament marcat per l’expectativa d’una sentència del Tribunal Constitucional, que s’albirava que podia afectar els preceptes de contingut lingüístic del nou Estatut. Entre aquests, el del caràcter preferent del català. Els treballs en comissió parlamentària de la ponència de la Llei de l’occità concloïen just pocs dies abans que es fes pública la sentència.[9] Per això no es podia preveure quina seria l’afectació i l’abast de la sentència i, doncs, no es produïen nous motius per canviar de plantejament en la proposta d’atorgar també un caràcter preferent a l’occità aranès en el propi territori de l’Aran com, de fet, es va fer.

Una preferència que evoluciona

El primer esborrany d’avantprojecte de llei preveia ja el caràcter preferent d’ús de l’aranès en dos articles. Amb tot, anècdota o curiositat, aquella previsió feia referència només a l’ús per part de l’Administració de la Generalitat i el seu sistema institucional (Parlament i òrgans estatutaris),[10] com si aquella “preferència” no calgués per a l’Administració aranesa[11] ni als ens locals del territori, ni a altres administracions públiques, com la de l’Estat. El caràcter de preferent de l’aranès tampoc no es vinculava amb aspectes com la definició de la llengua pròpia de l’Aran.

En canvi, el text del Projecte de llei de l’aranès presentat al Parlament[12] sí que ja va incorporar l’ús preferent per a les institucions de l’Aran i l’Administració de la Generalitat, en la seva actuació a l’Aran. Més endavant, en el decurs de la tramitació parlamentària, el caràcter d’ús “preferent” s’afegiria per a l’Administració de l’Estat, també en la seva actuació a l’Aran.

Les sentències del TC i la llengua de l’Aran

Quan es coneix i es publica la sentència del TC contra l’Estatut el 16 de juliol de 2010 s’enceta una nova situació. Els treballs de la ponència parlamentària[13] havien conclòs recentment i el text del Projecte de llei passava a estar a punt per ser inclòs en l’ordre del dia d’algun dels pocs plens que restaven de legislatura. La petició d’un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, que es va fer el 29 de juny (per tant, encara abans de la publicació de la sentència del TC) a instàncies del grup parlamentari popular, va alterar les previsions de calendari, i el Projecte de llei no es va poder incloure en cap dels plens de Parlament aquell mes de juliol. Calia esperar el període de sessions següent, passat l’estiu. Finalment el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries va ser emès el 6 d’agost,[14] la qual cosa va permetre que, in extremis, el Projecte de llei es veiés en el darrer Ple ordinari de la cambra, el 22 de setembre, en què es va aprovar.

De les cinc qüestions sobre les quals es va sol·licitar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, tres eren precisament sobre el caràcter “preferent” de l’aranès, una altra sobre l’”ús normal”, i una darrera qüestió sobre l’ús de l’aranès en l’Administració de justícia. Al marge de l’adequació jurídica que es demanava d’aquests conceptes, hom pot tenir la impressió que es qüestionava el simple ús de l’aranès per instàncies o administracions no estrictament araneses. Per altra part, al capdavall què volia dir el legislador amb el concepte “preferent”? Quin abast i quines conseqüències podia tenir aquest concepte?

Sigui com sigui, ja al juliol de 2010, el Consell de Garanties Estatutàries va tenir en compte la sentència del TC, sobre els conceptes o caràcter de “propi”, “normal” i “preferent” aplicats a l’ús de la llengua. Concloïa el Consell en el seu dictamen que el caràcter “preferent”, tal com s’emprava en la Llei de l’occità, s’havia d’interpretar en el context que establia la pròpia norma, com una expressió de voluntat de normalització lingüística i que, per això, era constitucional i estatutari.

Aquesta interpretació contrasta amb la recent sentència de febrer de 2018, en un sentit totalment oposat. Efectivament aquesta darrera sentència del TC es limita a establir un paral·lelisme entre els conceptes “preferent”, “normal” i “propi” d’una llengua emprats en la Llei 35/2010 amb els mateixos termes emprats en l’Estatut del 2006, sense entrar a valorar les diferències que es desprenen del text estatutari i del text de la nova llei. Així, amb una lectura i un exercici de coherència textual com el que fa el Dictamen 22/2010 del Consell de Garanties Estatuàries, es pot interpretar que el valor del preferent en una i altra llei poden ser semblants però no ser necessàriament idèntics. És més, el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries conclou que són diferents i que, en el cas de la Llei de l’occità:

“[…] el vocable “preferent” té, en aquesta previsió normativa, un sentit multívoc, essent la seva finalitat el foment i la protecció de l’aranès en tots els àmbits, com a mesura de política de normalització d’una llengua minoritària.” [15]

Malgrat l’especificitat diferenciada del “preferent” pel que fa a la finalitat, l’abast i l’enquadrament jurídic de la Llei de l’occità respecte del “preferent” estatutari, la Sentència de TC de febrer 2018 els equipara i hi aplica, amb una simple regla de tres, els mateixos raonaments[16] per establir la inconstitucionalitat del caràcter preferent dels articles 2.3.a, 5.4, 5.7 i 6.5 de la Llei 35/2010. Arribats a aquest punt d’argumentació hom pot demanar-se si calia esperar sis anys des de la interposició del recurs d’inconstitucionalitat el novembre de 2011[17] per a aquesta simple sentència.

La recent sentència del TC[18] sobre el caràcter preferent de l’aranès remet la pràctica totalitat dels arguments als fonaments jurídics de la sentència del TC de juliol de 2010, que reprodueix a grans trets. No aporta cap nou element ni raonament jurídic. A sensu contrario representa una confirmació d’immobilisme, en matèria lingüística, del marc jurídic malgrat el sovint evocat “especial respecte i protecció” de l’article 3.3 de la CE, que un cop més també esmenta la sentència del TC de febrer 2018.

Com el 2010, un altre argument que es reitera amb èmfasi és la idea d’una necessària “preservació de l’equilibri entre llengües cooficials”, concepte del qual tampoc s’intueixen quins en podrien ser els contorns ni les bases que el sustenten. Per a això cal demanar-se quina és la base de legitimació d’aquest tipus d’arguments i si aquests són inconnexos de la realitat lingüística i social sobre la qual es vol legislar.

Normalització lingüística en suspensió?

A diferència de molts altres àmbits en què els tribunals recorren a peritatges de professionals i a opinions científiques o expertes, per aplicar i interpretar una llei, sembla que en matèria lingüística o de llengües aquests romanen al marge i no tenen entrada, encara, en el món jurídic de l’Estat. Si no té sentit legislar sense tenir en compte la realitat, tampoc hauria de tenir sentit la reiteració de certa retòrica jurídica sense tenir en compte la realitat i la situació, com és el cas, d’extrema precarietat i necessitat de l’occità aranès, com es constata dels resultats de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població, duta a terme el 2013 per la Direcció General de Política Lingüística.[19]

Evocar pretesos equilibris jurídics obviant els enormes desequilibris sociolingüístics i de normalització d’una llengua equival a prescindir d’aquell mandat i habilitació constitucional de l’article 3.3, segons el qual “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” La CE permet la possibilitat de situacions de “desequilibri” com a mesures compensatòries del que el legislador estimi oportú en relació amb una realitat social de pervivència o recuperació d’una llengua. Però quin pot ser l’abast jurídic o com es pot desenvolupar aquest especial respecte i protecció?

Circumscriure, com fa un cop més la sentència del TC de febrer de 2018, únicament aquestes mesures compensatòries de normalització lingüística a una situació històrica de desequilibri (jurídic?) produïda en el passat, i sustentar-les sobre aquesta idea, és no entendre el valor social i cultural en què s’insereix una llengua i del qual és també expressió. Una política lingüística ha de poder informar i proveir un futur ordenat d’una llengua, i ha de poder comptar amb instruments jurídicament adequats i no dissociats de la realitat social i la voluntat política, que en són la font de legitimació principal. És sostenible semblant dissociació entre ciència jurídica i ciència sociolingüística?

Un cop més es constata que en matèria de llengües no s’ha volgut considerar la situació i realitat d’especial necessitat de protecció i respecte que mereix l’occità aranès, la qual d’alguna manera s’expressava amb aquest caràcter preferent que la Llei 35/2010 atorgava a l’Aran, per a la seva normalització. Concepte de normalització lingüística, com el d’ús normal de la llengua, entesos fins ara com a constitucionals segons la mateixa jurisprudència del TC, que, com s’apunta en la recent sentència del TC sobre la preferència de l’aranès a l’Aran, també pot ser objecte de limitacions. Avís per a navegants?

 

Xavier Moral Ajado

 

[1] La darrera sessió plenària de la VIII legislatura va ser la núm. 86, el dia 22 de setembre de 2010 (DSPC-P núm. 133 i BOPC núm. 804).

[2] BOE núm. 172, de 16 de juliol.

[3] Programa creat per Acord de Govern de juliol de 2007.

[4] Sobre les opcions de regulació possibles vegeu X. Moral, La protecció legal de l’occità aranès, dins Estudis Romànics, núm. 39, 2017, pàgines 415-426.

[5] Inicialment tant l’avantprojecte com el projecte de llei es referien només a l’aranès en el seu títol, tal com va arribar a la cambra catalana. Finalment, en la tramitació la llei va evolucionar per acabar amb el nom de Llei de l’occità, aranès a l’Aran. Un canvi qualitatiu important que també va incidir en l’evolució i el contingut de la norma.

[6] Edicte de 16 de novembre, publicat al DOGC núm. 5512, de 24 de novembre.

[7] Diaris de sessions del Parlament, sèrie P, núm. 108, de 10 de febrer.

[8] Dictamen publicat al BOPC núm. 750, de 23 de juny de 2010.

[9] Sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010, publicada al BOE núm. 172, de 16 de juliol de 2010.

[10] Consell de Garanties Estatutàries, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes i Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

[11] Vegeu Conselh Generau d’Aran i organització territorial dels terçons.

[12] BOPC núm. 615, de 20 de gener de 2010 (tramitació núm. 200-00080/08).

[13] La constitució de la ponència va ser el 5 de maig de 2010 (BOPC ), i la integraven els dipu­tats Carme Vidal i Huguet, del Grup Parlamentari de Convergència i Unió; Francesc Xavier Boya i Alòs, del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi; Maria Àngels Cabasés Piqué, del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya, també de­signada ponent relatora; Rafael López i Rueda, del Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya; Francesc Pané Sans, del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Cata­lunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa, i Carmen de Rivera i Pla, del Grup Mixt.

[14] Vegeu el Dictamen 22/2010, de 5 d’agost, sobre el Projecte de llei de l’occità, aranès a l’Aran, del Consell de Garantires Estatutàries (BOPC núm. 791, de 23 d’agost de 2010).

[15] En aquest sentit, llegiu el fonament jurídic tercer, apartat segon, del Dictamen 22/2010, de 5 d’agost, del Consell de Garanties estatutàries (BOPC núm. 791, de 23 d’agost).

[16] De fet, es pot afirmar que la magistrada ponent de la sentència recent del TC no fa sinó un simple resum i remissió als arguments i fonaments jurídics de la sentència de 2010 referits als conceptes d’ús preferent, ús normal i llengua pròpia.

[17] Recurs d’inconstitucionalitat núm. 4460-2011 (BOE 232, de 27 de setembre de 2011)

[18] La Sentència de 8 de febrer de 2018 del TC, pendent de publicació al BOE.

[19] Pel que fa a les principals dades sobre l’aranès en aquesta enquesta, vegeu una primera anàlisi de context d’Aitor Carrera, I què en fem, de l’occità?, publicada el 15 d’octubre de 2015 en aquest mateix blog de la Revista de Llengua i Dret.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s