Quan els noms propis en català estaven prohibits: la recuperació d’un cas singular – Xavier Gayán i Agustí Pou

El dret a triar el nom amb què se’t coneix i reconeix en l’àmbit públic és avui un dret emparat internacionalment i reconegut per la legislació interna, sobretot en la nova Llei del registre civil. Però la voluntat de ser identificat per un nom en la llengua pròpia ha estat, massa vegades, i com veurem tot seguit, l’art de fer compatible les lleis prohibitives amb l’erudició filològica.

De fet, mirant algunes disposicions del poder públic, copsem la importància de la llengua que es fa servir per designar les persones. Es pot il·lustrar amb un exemple històric sagnant. Per als musulmans conversos la Nueva Recopilación (cos legal sancionat el 1567 per als territoris de la monarquia castellana) establia, amb poques subtileses, que “algunos de los nuevamente convertidos se llaman nombre o sobrenombres de moros; mandamos que de aquí adelante no se lo llamen, i si alguno dellos tienen agora nombre, o sobrenombre, que suene a moro, lo quite, i no se lo llame, i tome otro nombre christiano”. En contraposició al cas exposat, segles més tard, en un formulari de declaració de naixement de 1984 ja veiem com el nom femení àrab “Hanan” és consignat com a tal en adjuntar-se informe del Consolat General del Marroc a Barcelona que aquest nom no té traducció al castellà. (Arxiu Central del Registre Civil de Barcelona, Lligall de naixements 2670, foli 287, 7 de juliol de 1984). Fins a arribar a  la legislació actual, que permet sense necessitat de justificar-ho la inscripció de noms estrangers.

Però més enllà de disposicions expresses, molt sovint el nom de les persones ha seguit la llengua de l’assentament on aquestes es registraven. Aquesta ha estat la deriva cap al castellà que van tenir els noms en el regne d’Espanya. Posem un exemple molt concret. Al llarg de la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX els assentaments dels llibres parroquials, que eren els que acreditaven els fets i les dades vitals, passen a fer-se en castellà a tots els Països Catalans. Així ho veiem, a la diòcesi de Girona, amb l’ordre sinodal de 16 de maig de 1828 que ordena que les partides de baptisme, matrimoni i defunció es facin “en idioma castellano que es el idioma de gobierno”. A partir d’aquest moment a les parròquies de la diòcesi tots els noms passen a registrar-se en castellà.

En la nostra història més recent, després dels avenços efímers en el període republicà, el règim franquista va posar l’accent més excloent a l’hora de poder triar el nom. L’Ordre de 18 de maig de 1938 deia coses com aquestes:

“Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista, que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solo están expresados en idioma distinto del oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la Unidad de la Patria. Tal ocurre en las Vascongadas, por ejemplo con los nombres de Iñaki, Kepa, Koldobika y otros que denuncian indiscutible significado separatista; debiendo consignarse, no obstante, que hay nombres que solo en vascuence o en catalán o en otra llengua tienen expresión genuina y adecuada, como Aránzazu, Iciar, Montserrat, Begoña, etc. y que pueden y deben admitirse como nombres netamente españoles, y en nada reñidos con el amor a la Patria única que es España”.

En aquest context s’entén la mena de persecució post mortem del català que es donà en les inscripcions de defunció. És prou sabut que la maquinària normativa del franquisme es mostrà implacable envers la persecució i negació dels idiomes català, eusquera i gallec. En aquest sentit, una normativa germana de l’anterior, l’Ordre del Ministeri de Justícia de 12 d’agost de 1938, declarà nul·les les inscripcions registrals escrites en qualsevol llengua que no fos la castellana. Un document del Jutjat Municipal Núm. 3 de Barcelona, relatiu a la modificació d’un assentament de defunció, ens ambienta en l’abast i la incidència del que suposà l’Ordre en qüestió. En transcrivim alguns fragments: ” [J.M.P.] mayor de edad, soltero, domiciliado en [XXX], con cédula personal que exhibí, comparece y dice: Que presenta la partida de defunción de [C.M.C] cuya inscripción fue practicada en catalán y por ello ha sido anulada según lo dispuesto en la O. De 12 de agosto de 1938, por lo que SUPLICA AL JUZGADO: que previos los trámites legales se sirva acordar se reproduzca al idioma oficial castellano el acta de inscripción de defunción antes mencionada pues así procede en justicia que pido. Barcelona 15 de Junio de 1939 […] AUTO == Barcelona quince de Junio de mil novecientos treinta y nueve. Año de la Victoria. Resultando: que Don [J.M.P] solicita que se reproduzca al idioma oficial castellano el acta de inscripción de defunción […]”

La catalanofòbia del règim ni tan sols deixà en pau els morts. Amb tot, no ha estat fins a l’entrada en vigor de la Llei 11/2005, de 22 de juny, per la qual es modifica l’art 23 de la Llei del registre civil, de 1957, quan ha esdevingut plenament legal la inscripció dels assentaments registrals en català o en qualsevol altra llengua cooficial.

Tornant a la legislació franquista, la Llei del registre civil de 1957 va derogar, junt amb d’altres disposicions normatives, ambdues ordres citades, però, fidel al plantejament lampedusià de canviar-ho tot perquè res canviï, va consolidar el règim de limitació absoluta de la llibertat d’elecció sota motius religiosos, morals, lingüístics, polítics i culturals. Dins dels motius lingüístics, la Llei i el Reglament del registre civil establien que els noms “regionals” s’havien de consignar en castellà.

Només era possible el nom regional sota notables condicions, interpretades expansivament. En tot cas, es considerava defecte formal la consignació registral en una llengua que no fos el castellà.

A partir d’aquest marc, el tret de sortida de l’evolució normativa a favor de l’ús del català el dona la Llei 17/1977, de 4 de gener, sobre la reforma de l’art. 54 de la Llei del registre civil, que permet la possibilitat de traduir els noms consignats en els assentaments registrals a qualsevol de “las lenguas españolas”. Justifica el canvi “con el hondo sentir popular de los naturales de distintas regiones españolas, que se ven privados de la posibilidad de que los nombres propios en su Lengua vernácula sirvan, dentro y fuera de la familia, como signo oficial de identificación de la persona”. La normativa registral i la pràctica de la Direcció General dels Registres i del Notariat, que és l’organisme que en última instància decideix sobre les impugnacions en l’aplicació d’aquesta normativa, han anat evolucionant, sovint amb no poques contradiccions, fins a la Llei 10/2011, del registre civil, que canvia el principi clàssic (el nom serveix per identificar i s’ha de triar entre un conjunt de noms més o menys predeterminats) pel principi del dret a la llibertat d’elecció, amb les limitacions només derivades  de la dignitat de la persona i de l’evitació de la confusió.

Per tant, abans del canvi que va significar la Llei 17/1977, la possibilitat de localitzar qualsevol inscripció onomàstica en català va quedar bandejada durant el llarg període de dictadura. És més, per als que amb anterioritat havien inscrit el nom en català, l’Ordre de 9 de febrer de 1939 anul·lava la inscripció i si l’interessat no es posava el nom que legalment corresponia d’ofici se li consignava el nom del sant del dia del seu naixement. Tot plegat, de forma anàloga al destí patit pels noms considerats subversius i il·legals, com ara “Germinal” o “Libertad”, que sovintejaren enmig del fragor revolucionari del període de república i guerra.

Però de vegades l’enginy troba alguna escletxa per escolar-se. I aquest va ser el cas en què una cosa tan elemental i legítima, però llavors gens comuna ni legal (any 1975!), com pot ser inscriure el nom del propi fill en la llengua pròpia, prenia dimensió acadèmica. Així doncs, en la sèrie documental de formularis declaratius de naixement (també coneguda coma a lligalls de naixement o qüestionaris de naixement), com a documentació prèvia a la corresponent inscripció registral, endemés del breu certificat del part emès pel personal facultatiu que l’assistí, trobem juntament amb les dades personals i de filiació dels pares, el nom escollit llavors per al nadó. Per aquesta raó, sempre actuant d’ofici, trobem guixats i esmenats al castellà els pocs noms escrits en català pels pares o tutors en el moment d’emplenar el formulari. Arribats a aquest punt, prou avesats a la persecució del català, res de sorprenent. Llevat que a tall de rèplica hi apareix una excepció d’allò més ben argumentada que, en fer de les paraules la clau que obre la porta a formalitzar excepcionalment (per coincidència amb el castellà antic) la inscripció amb la grafia catalana, en certa forma ens recorda el conegut poema visual de Joan Brossa, en què les lletres de l’abecedari conformen simbòlicament les dents d’una clau. Com veureu tot seguit en la transcripció del document redactat pel Dr. Antoni M. Badia Margarit (Barcelona, 30 de maig de 1920 – 16 de novembre de 2014), formalment consignat amb els segells del Departament de Llengua Espanyola de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, la virtut de fer del text pretext troba en aquesta cita una fonamentació filològicament incontestable per inscriure el nom de Joan.

“El que suscribe, Antonio M. Badia Margarit, Catedrático de Gramática Histórica de la Lengua española de la Universidad de Barcelona,

HACE CONSTAR: Que, según es fácil de ver en la documentación de onomástica española de la época arcaica (por ejemplo la contenida en Orígenes del Español de R. Menéndez Pidal, Madrid 1926), existe un notable polimorfismo en la expresión del nombre de pila masculino “Juan”, que se encuentra, entre otros bajo las forma de JUAN, JOHAN, JOAN, YUAN, YOHAN, etc., todas la cuales pertenecen, pues, y desde tiempo inmemorial, al acervo común de la onomástica española.

Y así lo hace constar en Barcelona, a diecisiete de noviembre de mil novecientos setenta y cinco.” (Arxiu Central del Registre Civil de Barcelona, lligall de naixements 1512, f. 178, 21 de novembre de 1975.)

Finalment, un segell del Registre Civil, amb data de 21 de novembre de 1975,  aprova sense esmenes el nom proposat. No endebades, arreu de la geografia espanyola, els genealogistes estan prou avesats a topar-se amb la grafia de “Joan” en nombrosos registres de baptismes dels segle XVI gens suspectes de catalanitat.

Podeu consultar també “Inscripció onomàstica en català en temps de prohibició”, al web de l’Administració de justícia.

Xavier Gayán, arxiver, Departament de Justícia

Agustí Pou, tècnic lingüístic, Departament de Justícia

One thought on “Quan els noms propis en català estaven prohibits: la recuperació d’un cas singular – Xavier Gayán i Agustí Pou

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s