La competència lingüística del personal del Servei de Salut de les Illes Balears – Maria Ballester Cardell

Complint amb les disposicions de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública,[1] el Govern autonòmic impulsa el procediment per recobrar la normativa que regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Vuit anys després de l’aprovació, per primera vegada, de la normativa que exigeix acreditar coneixements de llengua catalana per a l’accés al sector públic sanitari (Decret 24/2009, de 27 de març), es repeteix el mateix escenari. Un govern d’esquerra nacionalista torna a treballar per conciliar els drets lingüístics dels ciutadans amb l’ús normal i progressiu de la llengua catalana, també a l’àmbit sanitari. I això amb un context de malestar entre els socis de govern i els retrets de les entitats cíviques de major influència pel que fa a la promoció de la llengua catalana, a causa de la publicació, en el BOIB núm. 106 de 29 d’agost de 2017, de la Resolució del director general del Servei de Salut per la qual es dispensa de l’exigibilitat de coneixements de català en els procediments de selecció, provisió i mobilitat corresponents a determinades categories professionals.

La tramitació de la disposició reglamentaria és llarga i dificultosa. El primer esborrany d’avantprojecte és de 29 de setembre de 2016. El 16 de febrer de 2017 es sotmet a consulta un nou esborrany que incorpora un règim transitori de dos anys des de l’entrada en vigor del Decret per exigir el requisit de capacitació relatiu als diferents graus de coneixement de català, que dona com a resultat la presentació d’al·legacions de Joves de Mallorca per la Llengua, la Universitat de les Illes Balears, el sindicat STEI i l’Obra Cultural Balear en sentit contrari a la moratòria de dos anys per aplicar el requisit de capacitació lingüística. Entre el 19 de setembre de 2017 i el 9 de febrer de 2018 s’introdueixen modificacions d’“índole tècnica” i altres variacions que són el resultat de la negociació en la Comissió Tècnica de la Mesa Sectorial de Sanitat i de la Comissió de Personal. El 13 de març de 2018, el Projecte de decret és objecte de dictamen del Consell Consultiu, acordat per majoria i amb tres vots particulars.[2]

El desplegament reglamentari de la ja esmentada Llei 4/2016, de 6 d’abril, s’insereix en un marc normatiu més ample, que està conformat per dos blocs, un de caràcter lingüístic i l’altre relatiu a la normativa en matèria de funció pública i de l’empleat públic.

Pel que fa al primer, les normes estatutàries (art. 4, 14.3 i 35) i la Llei de normalització lingüística (art. 1.2.a, 6, 9 i 16.1 i 2), o l’actual Llei de procediment administratiu comú (art. 15.2) o la Llei de règim jurídic de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (art. 43 i 44), estableixen els drets lingüístics de la ciutadania i les obligacions correlatives per a les administracions públiques, com també el mandat de fer efectiu l’ús normal del català a l’àmbit oficial i administratiu. Quant al segon bloc, el relatiu a la funció pública i l’empleat públic, tant la legislació estatal com l’autonòmica es refereixen als drets lingüístics dels ciutadans i a la capacitació lingüística del personal. Així, l’Estatut bàsic de l’empleat públic incideix en la capacitació lingüística dels empleats (art. 56.2), o la Llei 3/2007 de funció pública de les Illes Balears estableix l’acreditació del coneixement de la llengua catalana (art. 30.d i 50.1.f).

De manera específica, ens hem de referir a les normes que conté la Llei 5/2003, de 4 d’abril, de salut de les Illes Balears. En concret, l’article 5.2 preveu que els usuaris dels serveis sanitaris “tenen dret a rebre informació sanitària en la forma més idònia per a la seva comprensió i en una de les llengües oficials de la comunitat autònoma, i assegurar-se que aquella sigui intel·ligible per als pacients”; i la disposició addicional cinquena diu que “El Servei de Salut de les Illes Balears adoptarà les mesures necessàries per a la normalització de l’ús de la llengua catalana en els centres i serveis que en depenen”. Finalment, pel que fa a la Llei 55/2003, de 16 de desembre, de l’estatut marc del personal estatutari dels serveis de salut, cal esmentar l’article 30.2 que, en relació amb les convocatòries de selecció i requisits de participació, estableix que “els procediments de selecció, els seus continguts i proves s’han d’adequar a les funcions a desenvolupar a les corresponents places incloent, si s’escau, l’acreditació del coneixement de la llengua oficial de la respectiva comunitat autònoma en la forma que estableixin les normes autonòmiques aplicables”.

Per acabar, cal esmentar també la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries,  del Consell d’Europa, que va entrar en vigor a l’Estat espanyol l’1 d’agost de 2001. En concret, d’acord amb aquesta normativa, el Regne d’Espanya s’obliga, amb relació a les autoritats locals i regionals, a permetre i fomentar, entre d’altres, l’ús de les llengües regionals o minoritàries en el marc de l’administració regional o local; i a assegurar la possibilitat per als parlants de les llengües regionals o minoritàries de presentar sol·licituds orals o escrites en aquestes llengües (article 10.2.a i b de la Carta). I per complir amb aquestes obligacions es compromet a adoptar diverses mesures, en concret, articular el reclutament i, si escau, la formació de funcionaris i altres empleats públics en un nombre suficient (article 10.4.b).

Partint del marc normatiu que hem descrit, la regulació continguda en el Decret 8/2018, de 23 de març, estableix els nivells de coneixement de la llengua catalana que s’han d’acreditar en tots els procediments de provisió de places de personal estatutari del Servei de Salut (article 3) i, en general, el règim de capacitació lingüística en aquest sector específic per fer efectiu el dret dels usuaris a ser atesos, amb les mateixes condicions, en qualsevol de les dues llengües oficials i la forma d’acreditació (article 4). L’article 5 inclou previsions específiques per a l’acreditació de la capacitació lingüística, de forma que es pot diferir l’acreditació dels coneixements fins a dos anys. La norma també preveu que per participar en els procediments de mobilitat s’ha d’acreditar el nivell de coneixement de llengua catalana corresponent a la plaça o al lloc de feina al qual una persona opta i que, en cas que no ho faci, ho podrà acreditar en un període màxim de 2 anys (article 6). En el cas que no acrediti la capacitació lingüística en els termes previstos en el Decret no podrà participar en procediments de mobilitat convocats pel Servei de Salut ni podrà accedir, per primera vegada, a alguns drets econòmics que comporta la carrera professional, establerts en la Llei de pressupostos de 2017 (article 7). L’acreditació de nivells de coneixements generals de llengua catalana superiors als establerts com a requisit s’ha d’entendre com a mèrits de consideració necessària (article 8). A més, per analitzar les necessitats específiques del sector sanitari públic en matèria lingüística s’articula el Servei de Planificació Lingüística (disposició addicional primera) i per reforçar l’impuls en favor de la capacitació lingüística es preveu l’aprovació d’un pla de formació i foment de l’aprenentatge de la llengua, en el qual s’haurà d’establir, a més de cursos, un programa d’acollida per els que no tenguin acreditat el coneixement de la llengua (disposició addicional segona).

Al marge de certes deficiències des d’un punt de vista de tècnica normativa, hi ha alguns aspectes de la norma que mereixen especial atenció. D’una banda, es manté l’opció, ja incorporada en el Decret de 24/2009, d’establir un règim de menor exigència de coneixements de llengua catalana als empleats del servei de salut no només en relació amb la resta de treballadors de l’Administració autonòmica sinó, també, respecte a les previsions contingudes a la Llei 4/2016 per al personal sanitari (exigibles des de l’1 de juny de 2017 fins que es dugui a terme el desenvolupament reglamentari dels articles 30.d i 50.1.f de la Llei 3/2007, de 27 de març) i que està sent objecte de desplegament per aquesta disposició reglamentària. Sembla que la mesura respon a la necessitat d’arribar a un punt d’equilibri entre l’adopció de mesures per fer efectiu el dret d’opció lingüística a l’àmbit sanitari i les dificultats que poden sorgir a l’hora de proveir places en un àmbit en què també s’han de prendre en consideració les dificultats inherents a l’eficàcia de la gestió pública sanitària i la rellevància de la prestació assistencial des d’un punt de vista de la protecció de la salut. A aquest argument es refereix el Consell Consultiu en el Dictamen 25/2018, en la consideració jurídica cinquena: “[…] continuam amb el tradicional dèficit de professionals sanitaris que pateix la sanitat pública balear i amb un elevat índex de personal estatutari temporal procedent d’altres comunitats autònomes que presta serveis en el nostre Servei de Salut. Per tant, i partint del principi bàsic que l’exigència de coneixements de la llengua cooficial pròpia forma part dels principis constitucionals de mèrit i capacitat, s’han de tenir en compte també, com dèiem en el tan mencionat Dictamen 33/2009, tant la normativa reguladora del sector sanitari com el dret a la lliure circulació del personal estatutari en el conjunt del Sistema Nacional de Salut.”

De l’altra, s’estableix una regulació singular a l’hora de fixar la forma en què s’exigirà l’acreditació del requisit del coneixement del nivell de català corresponent en els procediments de selecció de les categories i especialitats del personal sanitari (article 5.2). En concret, els aspirants es poden presentar als processos selectius sense haver acreditat coneixements de llengua catalana i s’estableix una moratòria de dos anys des del moment en què s’assumeix el nomenament per obtenir el certificat de capacitació lingüística de català corresponent a la categoria professional. Fins al punt que, per al personal amb nomenament fix, les conseqüències de no complir amb l’acreditació en el termini establert seran només no poder participar en els concursos de trasllat ni poder accedir per primera vegada a la carrera professional. Això fa pensar que el Decret, amb la voluntat de conjugar les necessitats assistencials amb el dret dels ciutadans a usar la llengua pròpia, determina de quina manera, a quin ritme i amb quin nivell s’exigeix el requisit de coneixement de català en funció del cos o escala.

Aquest sembla el fonament del pronunciament formulat en el Dictamen 25/2018 esmentat: “les consideracions fetes al règim específic que s’estableix en el Projecte per al personal sanitari ho són sempre que s’estimi que no som davant una regulació definitiva. Aquest caràcter transitori sembla que es desprèn del contingut de la disposició addicional segona, encara que eliminaria incertesa transformar-la en una disposició transitòria que fixàs una vigència determinada a la regulació que es proposa.” Certament, en aquest àmbit, tenint en compte les seves singularitats, no sembla irraonable plantejar l’extensió del coneixement de la llengua a partir d’una certa progressivitat en la seva exigència.

Tanmateix, hi ha visions no coincidents, tal com es reflecteix en els tres vots particulars que acompanyen el Dictamen 2572018, en els quals s’assenyala que el Decret és il·legal. S’explica, d’una banda, que el requisit de capacitació lingüística a tots els professionals sanitaris no supera el test de proporcionalitat –i que, per tant, implica una restricció no justificada del drets d’accés a la funció pública en condicions de igualtat; i s’argumenta, a més, que el Projecte de decret s’aparta dels postulats de la Llei 4/2016 en convertir el coneixement de la llengua catalana en un mèrit.

D’aquesta manera, l’aprovació del Decret 8/2018, de 23 de març, ha reobert, una vegada més, el debat sobre la configuració dels drets i els deures lingüístics en la normativa autonòmica. En particular, torna a revifar la controvèrsia sobre l’acreditació de coneixements, com a mèrit o com a requisit, de la llengua catalana per a l’accés a la funció pública. Les crítiques arriben per tots els costats i els dos extrems de la polèmica són clars. D’una banda, institucions com la Universitat de les Illes Balears i l’Obra Cultural Balear manifesten la seva preocupació per la desatenció dels drets lingüístics en l’àmbit sanitari i s’oposen a una segona moratòria per a l’exigència de capacitació lingüística als professionals sanitaris, mancada de justificació i que és perjudicial per a la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans; també alerten dels retrocessos en matèria lingüística en l’àmbit de l’Administració pública. D’altra banda, el malestar de part del sector professional s’ha manifestat en concentracions i manifestacions contra la nova regulació sobre la capacitació lingüística en l’àmbit sanitari. En l’àmbit institucional, la Delegació del Govern a Balears va anunciar un recurs contra el Decret 8/2018, de 23 de març, davant el TSJIB, invocant la vulneració de l’article 43 de la Constitució espanyola.

El debat ha superat les fronteres del territori de parla catalana i s’ha fet present en les tertúlies de cadenes de ràdio i televisions d’altres indrets, en les quals principalment s’han escoltat opinions contràries a la norma. En aquesta ocasió, l’enrenou ha estat tan gran que el grup parlamentari Ciutadans ha arribat a presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats una Proposición de ley de garantía de la igualdad en el acceso y promoción en el empleo público sin discriminación por razones lingüísticas per modificar l’article 56.2 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, per tal de reconèixer expressament que el coneixement de la llengua cooficial només podrà ser considerat un mèrit per a la selecció d’empleats públics, que haurà de ser valorat “de manera proporcionada a su necesidad y adecuación”. Tanmateix, la iniciativa no ha prosperat.

La tensió generada per aquest nou moviment polític per encaixar els drets i els deures lingüístics en l’àmbit de la funció pública (en l’àmbit singular del personal estatutari del Servei de Salut) posa en evidència, una vegada més, que la llengua pròpia de les Illes Balears es manté en una situació “fràgil, inestable, perquè és una llengua desprotegida, amb avanços i retrocessos, que depèn massa de les contingències polítiques i ideològiques, dels avatars polítics i dels jocs de les majories”.[3]

 

Maria Ballester Cardell
Professora de dret constitucional de la Universitat de les Illes Balears

 

 

[1] Aquesta Llei deroga la Llei 9/2012, de 19 de juliol, i recupera la regulació continguda als articles 30.d i 50.1.f la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la  Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Així mateix, fixa, transitòriament i mentre no es dugui a terme el desenvolupament reglamentari corresponent, els requisits de coneixement de llengua catalana que s’han d’exigir en l’ingrés i la provisió de llocs de treball del personal funcionari i laboral que presta els seus serveis en l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

[2] Dictamen núm. 25/2018, relatiu al Projecte de decret pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Conté tres vots particulars [http://www.consellconsultiu.es/Dictamen.aspx?ID=15441].

[3] COLOM  PASTOR,  Bartomeu (2011). Llengua, dret i autonomia. Palma: Lleonard Muntaner Editor, p. 12-13.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s