Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya – Agustí Pou

Cap a al final de la VIII legislatura es van aprovar un seguit de lleis que contenen disposicions rellevants en matèria de llengua. La majoria d’aquestes van ser objecte d’impugnacions constitucionals per part del Defensor del Poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig; vegeu-ne un comentari en l’apunt de Jordina Viñas publicat en aquest mateix blog), la Llei del cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol) o la Llei e l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre).

El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen algunes d’aquestes impugnacions (juntament amb la de la Llei de l’audiovisual, que data del 2005), tot i que encara no ha recaigut sentència sobre la Llei de l’occità i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).

Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El Tribunal Constitucional ha optat, amb excepcions (com ara a la Llei del cinema), per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si bé en molts casos les sentències han estat interpretatives i han salvat la constitucionalitat dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció constitucional i dels tribunals ordinaris.Read More »

Velles i noves fronteres de la diversitat lingüística. Jornades internacionals Linguapax, 23 i 24 de novembre – Alícia Fuentes-Calle

Podríem dir, amb certa arbitrarietat com cada cop que cerquem moments fundacionals, que el clima mental favorable a la diversitat lingüística, tal com es manifesta avui encara en el to d’algunes entitats supervivents, va sorgir durant les darreres dècades del segle passat al caliu de discursos favorables a la preservació de la diversitat biològica del planeta. Va aparèixer llavors tot un vocabulari relatiu a espècies ‘en perill d’extinció’, així com als antídots – des dels més conservadors de la ‘preservació’ fins als més proactius de la ‘revitalització’. Aquest moviment va esdevenir una metàfora força productiva en altres àmbits, especialment en els d’interès directament antropològic, com ara la diversitat cultural i lingüística. Hi havia múltiples diversitats reivindicades per associació amb la biodiversitat (amb el perill inherent de fer-ne paral·lelismes abusius), i alhora el sorgiment d’una nova imaginació jurídica que començaria a parlar de drets lingüístics, mirant d’eixamplar l’horitzó dels drets humans declarats per l’Organització de les Nacions Unides a mitjan segle XX.

Linguapax va néixer, com altres entitats, en el si d’aquest clima favorable dins del context internacional i de vocació internacionalista; en el context de la UNESCO, en el seu cas. Per descomptat, vencent resistències i activant una acció intensa de sensibilització davant d’inèrcies conceptuals, polítiques i culturals que sempre són latents i que, cíclicament, es manifesten amb força renovada i formes canviants. I en part en funció de com cada moment i lloc resol el joc entre diversitat i identitat, conceptes entesos de manera molt diversa arreu.

Aquest moviment en defensa de la diversitat encaixava en unes coordenades geopolítiques determinades, que implicaven, necessàriament, una noció local de llengua. Si fem l’exercici de mirar més lluny, veurem com les llengües -en termes d’autors com Pennycook i Makoni- no deixen de ser invencions en un moment en què la verticalitat dels imperis va passar a l’estructuració horitzontal dels estats interdependents. Les llengües (com en part també molts estats de les perifèries del món) es poden entendre com a invencions pràctiques per organitzar i administrar la diversitat des de les metròpolis.Read More »

La decisió del Tribunal Constitucional sobre la Llei catalana d’acollida – Jordina Viñas

La Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, va recollir algunes previsions de caràcter lingüístic (article 9) sobre l’aprenentatge de català i castellà d’aquest col·lectiu. Igual com altres lleis d’aquest mateix període que contenen prescripcions lingüístiques, va ser objecte d’impugnació a la jurisdicció constitucional. En aquest cas, la Defensora del Poble hi va presentar recurs d’inconstitucionalitat, resolt per la sentència del Tribunal Constitucional 87/2017, de 4 de juliol.

La finalitat de la Llei d’acollida objecte del recurs és crear i regular el servei de primera acollida (S1A) de les persones immigrades i retornades a Catalunya, que s’emmarca dins les polítiques migratòries competència de la Generalitat i a l’empara de l’article 138.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC). La intenció última que anuncia el legislador és la de promoure l’autonomia i la igualtat d’oportunitats de les persones immigrades i retornades a Catalunya, així com eliminar els obstacles que ho impedeixen a causa, principalment, de la manca de competències lingüístiques bàsiques, del desconeixement de la societat i de l’ordenament jurídic.

Amb aquests fonaments, s’estructura un S1A que ofereix als seus titulars accions formatives i informatives estructurades, amb els continguts mínims següents:

  1. Competències lingüístiques bàsiques
  2. Coneixements laborals
  3. Coneixement de la societat catalana i del seu marc jurídic.

En concret, respecte de les competències lingüístiques bàsiques, l’article 9 de la Llei d’acollida determina la necessitat d’assolir-les en les dues llengües oficials de Catalunya, tot determinant que l’aprenentatge lingüístic ofert pel S1A comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana, en tant que llengua pròpia de Catalunya comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració i llengua vehicular de l’ensenyança i la informació. Finida la formació en llengua catalana, el S1A ha d’oferir l’aprenentatge necessari per a adquirir les competències bàsiques en llengua castellana a les persones que ho sol·licitin o ho requereixin.Read More »

Plurilingüisme: poques llengües, moltes normes i massa recursos   – Alfons Esteve

Al País Valencià deu haver-hi poques normes que hagen originat una repercussió mediàtica i una actuació judicial tan important com el Decret 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris, l’anomenat popularment decret de plurilingüisme. Resumim-ho en poques línies: el decret intentava establir el plurilingüisme real en tots els nivells educatius no universitaris amb promoció de la llengua pròpia i de l’anglès. La situació en la llarga etapa del PP es pot resumir dient que l’ensenyament del valencià, a banda de les línies en valencià promogudes pels molts centres sobretot de les comarques centrals i del nord sense cap suport del Govern, es reduïa a una assignatura (valencià) o unes poques assignatures impartides en la llengua pròpia, cosa que afectava sobretot les grans ciutats i les seues conurbacions i els centres privats i concertats. L’anglès, excepte honroses excepcions, era un aparador decoratiu: molta propaganda grandiloqüent, però poc ús consistent i planificat. Aquest decret intentava salvar això incentivant de manera conjunta el català i l’anglès.

Des que es va publicar el 6 de febrer de 2017 s’hi han presentat fins a onze recursos en contra (nou per procediment ordinari i dos per vulneració de drets fonamentals), tots promoguts per la dreta més antivalenciana: la Diputació d’Alacant (en mans del PP), tres diputats del PP, el partit d’extrema dreta VOX, CSIF, USO, ANPE, l’Asociación para la Defensa del Castellano i COVAPA (Confederación Valenciana d’APA). Contràriament, a més de la Generalitat Valenciana, el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià – Intersindical Valenciana (STEPV-IV) -el majoritari, de lluny, en l’ensenyament- s’hi ha personat al costat de la Generalitat en tots els procediments. També ho han fet en molts d’aquests Escola Valenciana i Més Algemesí.

De tot plegat i fins al moment d’escriure aquest article, el Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) ha dictat dues sentències: les corresponents als procediments per drets fonamentals. I també ha emès dues interlocutòries sobre mesures cautelars. Una de les sentències ha avalat la legalitat constitucional de tot el decret; l’altra ha anul·lat únicament la disposició addicional cinquena, que és la que regula la certificació de les llengües segons el nivell cursat en cadascuna de les etapes educatives. I ara mateix, tant la Generalitat com STEPV-IV i Escola Valenciana han anunciat recursos de cassació contra les dues sentències davant el Tribunal Suprem.Read More »

L’odi, la vida pública i les relacions interculturals – Esther Monzó Nebot

The Journey és una pel·lícula de Colin Bateman que ofereix una narrativa tan naïf com poderosa de l’èxit de les converses de pau a Irlanda del Nord. La trama, una emboscada ideada per fer que dos enemics passen de parlar a entendre’s, “imagina” el viatge que transforma la relació de Ian Paisley i Martin McGuiness d’enemics irreconciliables a amics amb la complicitat d’un duet còmic, “The Chuckle Brothers”, com els batejaria la premsa (Belfast Telegraph 2017). La idea de la pel·lícula es fonamenta en les converses de pau de St. Andrews i mostra una solució simple als conflictes: si passaren temps junts, si hagueren de parlar entre ells, sobre les seues vides, les seues aficions, el que tenen en comú, superarien el seu odi mutu, connectarien i veurien els avantatges de congeniar, per als seus pobles i per a ells mateixos. La hipòtesi és ben coneguda pels estudis socials i ha estat evolucionant i inspirant noves recerques des dels anys 60: el contacte influeix en les emocions. Partint de la hipòtesi del contacte social, els investigadors van demostrar que les relacions entre grups de distint origen ètnic milloraven en dissenyar entorns laborals interètnics. El moment era l’escaient, atès que aquestes relacions eren cabdals per al creixement econòmic i per a la governabilitat d’un país dividit, els Estats Units dels anys 60. Més tard, el mer contacte (sense interacció ni col·laboració) va mostrar que podia oferir els mateixos resultats. L’exemple clàssic és un disseny d’experiment en què un professor va fer venir a totes les sessions d’una assignatura una persona amagada sota una gran bossa negra. Aquest tret distintiu tan evident va provocar que la resta de persones de la classe categoritzaren l’individu de forma automàtica com a membre d’un grup extern, un altre. El resultat va ser que la classe el va marginar de manera immediata, hi sentien desconfiança i també menyspreu. A mesura que el semestre avançava, però, i tot i que no s’havia produït cap interacció, el grup va adoptar la persona de la bossa de fem com un dels seus. Altres estudis més recents mostren que, per aconseguir una millora afectiva, no caldria ni tan sols que el contacte fora físic, ja que l’exposició a narratives, fins i tot a través d’Internet, té com a conseqüència una millora de les relacions emocionals amb aquells altres.

La creació dels grups socials i de les distincions

Els humans necessiten relacions interpersonals per motius evolutius (Baumeister i Leary, 1995). És a través de les relacions socials que podem assegurar la supervivència, satisfer les nostres necessitats i aconseguir la felicitat (Haller i Hadler, 2006). En les nostres relacions, els humans creem vincles basats en diferents característiques, com són l’origen ètnic, l’edat, el sexe o el llenguatge. Aquestes relacions constitueixen la base de l’adhesió emocional a un grup social específic i ens permeten desenvolupar una identitat social, que és essencial per al nostre benestar, especialment per a la nostra autoestima (Tajfel i Turner, 1979). En la construcció d’un grup, els vincles que n’uneixen els membres també els distingeixen d’altres i creen divisions amb aquells que no comparteixen els mateixos trets. El resultat és l’organització de qualsevol espai social en diversos nosaltres i altres.Read More »