Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Read More »

Monzó Nebot, Esther i Jiménez-Salcedo, Juan (ed.) (2018). Translation and Justice in a Postmonolingual Age. Delaware: Vernon Press – Marta Renau Michavila

La tesi d’aquest llibre és que vivim en una època on la justícia social s’obre camí, tant en les mentalitats com en els sistemes polítics, com a objectiu últim de l’organització social i com a mecanisme que permet la convivència pacífica i productiva de les identitats de diversitat i complexitat creixent que configuren el món actual. Sobre aquesta base, cadascun dels capítols de Translation and Justice in a Postmonolingual Age (La traducció i la justícia de l’era postmonolingüe) és una contribució original i convincent a la bibliografia especialitzada i val a dir que és una peça molt esperada. Des d’una varietat de perspectives, que inclouen el dret, l’economia, la filosofia, la sociologia, l’antropologia, els estudis culturals i psicosocials, les teories polítiques i, és clar, la traducció i la interpretació, aquest llibre es planteja com una font d’inspiració atractiva, il·luminadora i acurada per a la investigació, la docència i la praxi de la traducció i la interpretació, però també per al disseny de les polítiques que regeixen la nostra convivència social.

El volum s’articula en vuit capítols. La introducció presenta els interessos comuns de les autores i autors del volum i el treball del grup TRAP (Traducció i Postmonolingüisme) de la Universitat Jaume I. En aquesta introducció, la realitat contemporània se’ns ofereix com una societat que ja no es deixa circumscriure a concepcions monolítiques i monolingües, i on la diversitat d’identitats avança en unió amb la complexitat d’oportunitats que se’ns obren. El postmonolingüisme es defineix llavors com una de les opcions teòriques que ens permeten escapar dels constrenyiments de conceptualitzacions restrictives que s’han demostrat inadequades per a les societats actuals.

A continuació, en el primer capítol, Esther Monzó-Nebot (“Traductores i intèrprets com a agents de la diversitat: gestionar mites i treballar per la justícia en societats postmonolingües”) destaca com les polítiques de traducció i interpretació proactives poden enriquir la comprensió entre grups i cultures diferents i fomentar els principis de la democràcia i la justícia social. S’hi examinen les polítiques dominants que afecten la gestió de les relacions intergrupals i les idees sobre la justícia social en un context de societats diverses que ens exposen a la diferència i ens obliguen a entendre-la. Els factors psicosocials que afecten les relacions entre identitats diverses i la necessitat de desenvolupar una metacognició dels biaixos del pensament humà es presenten com una necessitat per a la praxi de la traducció i la interpretació. Aquest capítol fa una crida perquè professionals de la traducció i la interpretació adoptin una postura crítica sobre els conflictes entre identitats com a clau per entendre i gestionar l’alteritat en la comunicació mediada. En el debat sobre justícia, diversitat i traducció que se’ns presenta en aquest capítol, es destaquen les contribucions que conceben la justícia social com un procés en què el dret de totes les identitats a decidir sobre el futur comú serveix de base per comprendre les diferències.Read More »

Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe (2017) – Marta Renau Michavila

Ressenya de: Monzó Nebot, Esther & Joan Jiménez Salcedo (ed.). 2017. Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.

Les societats contemporànies no poden entendre’s com a successions d’espais monolingües que donen sentit a les fronteres polítiques. Els espais de convivència social del món globalitzat són una conjuminació de tensions entre grups lingüístics amb contactes complexos que desafien els límits entre grups socioculturals i configuren identitats postmonolingües. Aquesta és la premissa de partida del volum Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe. S’hi recullen contribucions que, amatents a les transformacions socials que han introduït els fluxos migratoris, inclosa la davallada de l’estat-nació com a ideal polític, opten per la “diversalitat” (Bernabé et al., 1989: 41), és a dir, l’harmonització conscient de les diversitats preservades. Defugint l’ànsia de superioritat de les idees de base europea que va caracteritzar el colonialisme (Mignolo, 2005: 22-34), les autores i els autors d’aquest volum comparteixen la voluntat de qüestionar l’epistemologia del poder que vincula identitat i autoritat en un territori polític. La crida conjunta és que cal disputar l’esperit monolingüe que ens ancora a ordres tradicionals i no ens deixa observar el sorgiment de valors, costums i jerarquies nous (Clifford, 1988: 15).Read More »

“Política, per definició”. La reflexió de Deborah Cameron sobre els usos ideològicament interessats dels diccionaris – Esther Monzó

Tenint en compte que els humans s’han estat organitzant políticament durant mil·lennis, sobta que l’estudi de les ideologies, com a conjunts d’idees que guien les accions dels individus, continuï sent relativament marginal en les disciplines socials. Una explicació plausible es basa precisament en el poder de la ideologia per disfressar-se en els quefers diaris, en els discursos legitimats, en els marcs de pensament, d’interpretació i d’acció (Foucault, 1975, 1982; Steger, 2008; Žižek, 2012; Geertz, 2013). Una altra explicació de la invisibilitat de la ideologia és la neutralitat amb què es presenten les institucions per assegurar-se l’acceptació relativa de les diverses identitats que convivim en els espais socials (vegeu, per exemple, Ellsworth; Rehmann, 2013).

La neutralitat, però, és una quimera (Freire, [1968] 2006) i la diversitat d’identitats que comparteixen la responsabilitat de la nostra evolució social creix dia a dia, alhora que els camins per visibilitzar, arreu del món, que desitjar bon Nadal, escollir sistemàticament presentadors d’ulls blaus, etiquetar productes en un sol idioma i, en general, justificar accions i polítiques per sentit comú és, en realitat, un exercici de silenci. Si ningú no esmenta l’altre, la ideologia dominant continua disfressada de normalitat (Foucault, 1999). Tot i que els antecedents no es poden considerar recents, en els darrers temps han anat creixent els estudis sobre la diversitat que, des de l’antropologia, l’anàlisi del discurs o els estudis de traducció i interpretació (vegeu, entre d’altres, Sen, 1980; Fishman, 1986; Fairclough, 1989; van Dijk, 1993; Fairclough, 1995; Singh, 1995; van Dijk, 1997; Strachan, Burgess i Sullivan, 2004; Gomes de Andrade, 2005; Toggenburg, 2005; He, Galligan i Inoguchi, 2007; Baker, 2013; Blommaert, 2013; Vertovec, 2014; Baker, 2016), denuncien interpretacions hegemòniques de la convivència social que passen desapercebudes i, de vegades, fins i tot es legitimen per criteris parany com pot ser la freqüència o una pretesa “precisió”.Read More »

Els reptes del plurilingüisme en el context sociopolític català  – Neus Oliveras

Anna M. Pla Boix (coord.), Jordi Ginebra, Agustí Pou Pujolràs, Jaume Vernet i Llobet. Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Barcelona: Institut d’Estudis de l’Autogovern, col·lecció IEA Recerca, núm. 3, 2017.  Consulta en línia.

Arran d’un cicle de conferències que va tenir lloc a la Universitat de Girona i que reflexionava sobre dret lingüístic català, els seus antecedents, estatus jurídic actual i perspectives d’evolució futura, s’ha publicat el llibre Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Les quatre ponències reproduïdes al llibre que es glossa plantegen un enfocament complementari sobre el règim jurídic del plurilingüisme a Catalunya i prenen com a eix temporal de referència la controvertida Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny (STC 31/2010). Si bé alguns aspectes que es tracten en aquestes pàgines han estat abordats anteriorment –així, tal com reconeix Jaume Vernet, la bibliografia sobre el marc constitucional és extensa, tenint en compte l’immobilisme d’aquest marc–, això no treu cap valor a l’interès i a l’oportunitat d’aquest llibre, perquè, com continua dient el mateix autor, la qüestió no és pacífica, com ho demostra la constant jurisprudència constitucional i ordinària.

Com s’ha dit, el llibre parteix d’un enfocament complementari, on en primer terme se situa el lector o lectora fent un recordatori dels preceptes bàsics relatius a la llengua continguts a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, i contraposant-ne la interpretació prèvia a l’STC 31/2010 amb l’actual. El recorregut per la normativa constitucional i estatutària es construeix a partir d’uns principis i d’un posicionament crític que ja d’entrada es posen de manifest. S’assenyala, doncs, la funció que la Constitució ha de complir com a element de cohesió i convivència, una funció que també s’ha de veure reflectida en la llengua, de manera que la gestió del plurilingüisme estigui dotada d’una necessària estabilitat. S’assenyala, així mateix, com els estatuts d’autonomia han completat aquest règim constitucional, i com la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 no suposa cap canvi de paradigma respecte de la situació anterior, més enllà d’incorporar-hi el règim vigent i garantir-ne els avenços ja assolits. És per això que la decisió de l’STC 31/2010 es titlla d’involucionista, en la mesura que fa una nova interpretació del règim lingüístic sense recolzar-se en l’entramat juridicoconstitucional anterior. A banda de les crítiques a la qualitat tècnica de la sentència i el seu caràcter de sentència interpretativa manipulativa, es critica el paper del Tribunal Constitucional, que deixa de ser una peça neutral en la interpretació de la Constitució, i que, per tant, també en l’àmbit de la llengua, ha soscavat aquella funció de la Constitució com a marc de convivència pacífica.Read More »