Reflexions de la jornada “Fabra avui. El català, de llengua moderna a llengua digital” (Barcelona, 19 de setembre de 2018) – Ricard Faura

El passat 19 de setembre es va celebrar la jornada “El català, de llengua moderna a llengua digital”. Durant aquesta jornada va quedar palès l’important paper de les administracions i dels projectes que en la seva totalitat o en part es paguen amb diners públics. Conceptes com el de dades obertes i llicències lliures tenen en aquests moments una gran rellevància pel futur del català tant a la xarxa com a plataformes, eines i projectes tecnològics.

A 31 de desembre de 2017, l’àmbit de diaris, revistes, agències i diaris digitals registrava un ús de la llengua catalana del 78,02 %, mentre que el de ràdio, televisió, grups de comunicació i productores era del 69,81 % (en ambdós casos es repetia el resultat de l’any anterior). Per la seva part, el sector de la informàtica, Internet i TIC havia crescut fins al 63,08 % (+1,15), i el de telecomunicacions, electrònica, telefonia mòbil i tecnologia s’havia mantingut en el 43,75 %.

Em permetreu que comenci aquesta reflexió sobre l’impacte de les tecnologies en el català parlant d’una experiència personal. A casa meva, des de sempre, per cultura familiar, hem parlat el català com a única llengua de relació tant entre nosaltres com a les diferents activitats que hem fet, sigui a nivell cultural o merament d’esbarjo. La militància ha arribat a prioritzar sempre publicacions i versions de llibres en català. Aquesta militància ha persistit fins fa pocs mesos, quan vaig comprar la nova andròmina de Google, Google Home. El que Google pretén amb Google Home és que tinguem un centre de control a casa i per a tota la família, amb el qual puguem sincronitzar tant el nostre smartphone com els dispositius intel·ligents que tinguem. El problema és que Google Home no té, ara per ara, incorporat com a idioma d’interacció el català. Per primera vegada, doncs, a casa meva se sent parlar el castellà, encara que sigui per poder-se entendre amb aquest tipus d’assistent familiar, que cada cop serà més habitual de trobar en moltes de les llars del país. Les TIC tenen la facilitat i capacitat de penetrar en les nostres llars de manera subtil, marcant-hi les seves pròpies normes. Els que teniu fills que hagin estat usuaris de jocs virtuals en línia haureu viscut aquesta mateixa experiència veient com els vostres fills interactuen amb les màquines, però mai en català.

Read More »

La revisió de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, una oportunitat per a una política lingüística a Internet – Martí Petit

El 2 d’octubre passat, el Parlament Europeu va aprovar la revisió de la Directiva 2010/13/EU (o Directiva de serveis de comunicació audiovisual, DSCAV). Pendent de la ratificació formal per part del Consell, una vegada s’hagi publicat al Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE), els estats membres tindran 21 mesos per transposar la Directiva als ordenaments jurídics respectius.

El context d’aquesta Directiva és important. La societat connectada representa una transformació radical quant a les tecnologies de transmissió de la informació, els models de negoci i els hàbits socials. Davant d’aquest canvi general del sector de les comunicacions, cal un nou sistema de regulació, que garanteixi els drets de ciutadans i usuaris, arbitri el mercat i, en definitiva, resolgui els conflictes entre les parts.

Que Internet és una tecnologia igualitària pel que fa als continguts, permet la plena llibertat del mercat i la màxima satisfacció de l’usuari és una fal·làcia del neoliberalisme. Durant molts anys, va triomfar la premissa “Internet és una tecnologia il·limitada i, per tant, tothom hi té accés sense barreres. Davant d’aquest fet, l’Estat s’ha d’enretirar i observar com el mercat audiovisual distribueix els béns i els recursos de forma equitativa i eficient”.Read More »

Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Read More »

La qualitat de la traducció com a factor de garantia del procés penal: desenvolupament de recursos per a intèrprets judicials (el projecte TIPp) – Mariana Orozco-Jutorán

La interpretació judicial és un element clau per evitar qualsevol estat d’indefensió de la persona jutjada. Tanmateix, ha estat un àmbit relativament poc explorat al context espanyol fins fa poc, sobretot en comparació amb països com els Estats Units d’Amèrica (Berk-Seligson, 1985; 1990/2002; Dueñas González et al., 1991). A l’Estat espanyol, la recerca prèvia en aquest àmbit s’ha basat principalment en entrevistes i qüestionaris com a mètodes de recollida de dades per obtenir informació empírica de la situació de la interpretació judicial als jutjats i tribunals (vegeu, per exemple, Ortega Herráez, 2006; o el projecte SOS-VICs); en canvi, pràcticament no trobem informació més directa de com es produeix la comunicació mediada en un jutjat. La tesi de Liudmila Onos (2014) va incloure l’observació de 56 sessions judicials, però no va obtenir els permisos per a gravar-les i això va esdevenir una limitació important a l’hora d’analitzar els aspectes lingüístics de les interaccions interpretades.

Per contribuir a omplir aquest buit, el grup de recerca MIRAS, de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha portat a terme el projecte de recerca TIPp (Traducció i Interpretació en Processos penals),[1] per descriure la realitat de la interpretació judicial a partir d’un gran corpus de dades autèntiques (gravacions de vistes reals en les quals hi ha la presència d’un intèrpret). Es tracta del primer estudi a l’Estat espanyol que ha analitzat les transcripcions d’un corpus de judicis interpretats. En aquest projecte han col·laborat investigadors de quatre universitats: Carmen Bestué, Mariana Orozco-Jutorán, Marta Arumí i Anna Gil-Bardají (Universitat Autònoma de Barcelona), Anabel Borja (Universitat Jaume I), Mireia Vargas-Urpi (Universitat Pompeu Fabra) i Francisco Vigier (Universidad Pablo de Olavide).Read More »

Monzó Nebot, Esther i Jiménez-Salcedo, Juan (ed.) (2018). Translation and Justice in a Postmonolingual Age. Delaware: Vernon Press – Marta Renau Michavila

La tesi d’aquest llibre és que vivim en una època on la justícia social s’obre camí, tant en les mentalitats com en els sistemes polítics, com a objectiu últim de l’organització social i com a mecanisme que permet la convivència pacífica i productiva de les identitats de diversitat i complexitat creixent que configuren el món actual. Sobre aquesta base, cadascun dels capítols de Translation and Justice in a Postmonolingual Age (La traducció i la justícia de l’era postmonolingüe) és una contribució original i convincent a la bibliografia especialitzada i val a dir que és una peça molt esperada. Des d’una varietat de perspectives, que inclouen el dret, l’economia, la filosofia, la sociologia, l’antropologia, els estudis culturals i psicosocials, les teories polítiques i, és clar, la traducció i la interpretació, aquest llibre es planteja com una font d’inspiració atractiva, il·luminadora i acurada per a la investigació, la docència i la praxi de la traducció i la interpretació, però també per al disseny de les polítiques que regeixen la nostra convivència social.

El volum s’articula en vuit capítols. La introducció presenta els interessos comuns de les autores i autors del volum i el treball del grup TRAP (Traducció i Postmonolingüisme) de la Universitat Jaume I. En aquesta introducció, la realitat contemporània se’ns ofereix com una societat que ja no es deixa circumscriure a concepcions monolítiques i monolingües, i on la diversitat d’identitats avança en unió amb la complexitat d’oportunitats que se’ns obren. El postmonolingüisme es defineix llavors com una de les opcions teòriques que ens permeten escapar dels constrenyiments de conceptualitzacions restrictives que s’han demostrat inadequades per a les societats actuals.

A continuació, en el primer capítol, Esther Monzó-Nebot (“Traductores i intèrprets com a agents de la diversitat: gestionar mites i treballar per la justícia en societats postmonolingües”) destaca com les polítiques de traducció i interpretació proactives poden enriquir la comprensió entre grups i cultures diferents i fomentar els principis de la democràcia i la justícia social. S’hi examinen les polítiques dominants que afecten la gestió de les relacions intergrupals i les idees sobre la justícia social en un context de societats diverses que ens exposen a la diferència i ens obliguen a entendre-la. Els factors psicosocials que afecten les relacions entre identitats diverses i la necessitat de desenvolupar una metacognició dels biaixos del pensament humà es presenten com una necessitat per a la praxi de la traducció i la interpretació. Aquest capítol fa una crida perquè professionals de la traducció i la interpretació adoptin una postura crítica sobre els conflictes entre identitats com a clau per entendre i gestionar l’alteritat en la comunicació mediada. En el debat sobre justícia, diversitat i traducció que se’ns presenta en aquest capítol, es destaquen les contribucions que conceben la justícia social com un procés en què el dret de totes les identitats a decidir sobre el futur comú serveix de base per comprendre les diferències.Read More »