Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Read More »

La Mancomunitat de Catalunya i el català: el conflicte de l’oficialitat lingüística al règim de la Restauració borbònica – Daniel Escribano

El concepte d’oficialitat lingüística fou introduït pel catalanisme a la dècada de 1880 com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter administratiu. Posteriorment, començà a aparèixer de manera reactiva en normes jurídiques de rang inferior (la primera de les quals fou l’Ordre reial de 19 de desembre de 1902), en què hom pressuposava una inexistent declaració prèvia d’oficialitat del castellà, la qual no arribà fins a la Constitució de la República de 1931 (art. 4), en aquest cas, com a reacció al règim d’oficialitat previst al Projecte de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, el 14 de juliol de 1931, i avalat en referèndum pel poble masculí de Catalunya, el 2 d’agost.Read More »