Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Read More »

De fredes i de calentes: la situació sociolingüística a les Illes Balears – Miquel Gomila Garcies

El present apunt pretén ser una síntesi d’algunes de les dades que expliquen l’actual situació lingüística a les Illes Balears. En concret s’hi analitzen els resultats de la darrera enquesta sobre usos lingüístics i la situació del català a l’àmbit educatiu i en els mitjans de comunicació.

 

Coneixements i usos lingüístics

Les darreres dades de què disposam sobre els coneixements de la llengua catalana a les Illes Balears són les que conté l’Enquesta d’Usos Lingüístics de les Illes Balears 2014, de la qual s’han fet públics els primers resultats. El primer aspecte que crida l’atenció és la composició demogràfica de la població: les Balears és la comunitat de l’Estat on més ha crescut la població i on més s’ha incrementat el contingent d’origen al·lòcton. Actualment, un 60% dels habitants de les illes ha nascut als territoris de parla catalana mentre que la resta és d’origen al·lòcton, ja sigui dels altres territoris de l’Estat com, sobretot, de l’estranger.

 

Evidentment, aquesta composició poblacional repercuteix sobre els coneixements i els usos lingüístics. Per exemple, globalment, el 80,5% de la població enquestada declara que sap parlar en català, però aquesta proporció arriba al 89% entre els més joves (15-29 anys) i fins al 83,3% entre els majors de 65 anys, i baixa fins al 74,2% en el grup de persones d’entre els 30 i els 44 anys, que és la franja d’edat on s’ha situat el gruix de població immigrada recent.

Read More »

La restauració del marc legal del català a les Illes Balears – Maria Ballester

img_twitter_pibAl llarg de la VIII Legislatura, el Govern de les Illes Balears impulsà un seguit de mesures que afectaren la presència de la llengua catalana en les institucions, en l’educació i en l’esfera pública. Així, a partir de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, —que modifica, alhora, la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública, determinades disposicions de la Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística, algunes normes de règim jurídic de l’Administració autonòmica (Llei 3/2003, de 26 de març) i un precepte de la Llei 6/2005, de 3 de juny, de coordinació de policies locals— es produeix una important revisió normativa del tractament de les llengües oficials a la comunitat autònoma. Read More »

Prejutgem en funció de la llengua? Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma – Anna Tudela

Les dades de les enquestes de les darreres dècades mostren que els coneixements de català han augmentat tant a Catalunya com a les Illes Balears. Tanmateix, aquest augment no es veu reflectit directament en els usos de la llengua catalana, cosa que indicaria que l’estancament a l’hora de fer servir el català no és una conseqüència del desconeixement, sinó que la causa d’aquest fet serien raons ideològiques, representacionals o actitudinals (Vila i Moreno, 2006). La tesi Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma se centra, precisament, en aquests últims factors, els actitudinals, que són decisius en la tria lingüística. Read More »

El TIL a l’atzucac – Joan Melià

La llengua catalana, després d’un procés lent i incomplet de recuperació de funcions socials i prestigi al llarg dels darrers trenta anys, pateix ara el pitjor període de regressió en l’espai institucional. Aquesta inversió en el procés és resultat de la política lingüística del Govern balear, que segons la legislació té, contràriament, la responsabilitat de normalitzar-la. Els àmbits en què aquesta política regressiva es manifesta són aquells en què el català havia aconseguit avançar més, l’Administració pública, els mitjans de comunicació creats pel Govern i el Consell de Mallorca i, naturalment, l’ensenyament. En el darrer cas, la mostra més evident és el Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears  (“decret TIL”), que amb l’argument d’estendre el coneixement de l’anglès redueix la presència del català en el sistema educatiu. L’aplicació del TIL, però, ha trobat tantes dificultats que ha estat finalment interrompuda. En l’article provarem d’explicar-ne les causes.Read More »