Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Read More »

Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians – Avel·lí Flors-Mas

El 22 de setembre passat vaig defensar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral «Usos lingüístics i identitats socials entre adolescents catalans i valencians» (enllaç), dirigida per F. Xavier Vila (UB) i Joan Pujolar (Universitat Oberta de Catalunya), davant d’un tribunal format per Albert Bastardas (UB), Emili Boix-Fuster (UB), Josep Maria Baldaquí (Universitat d’Alacant), Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili) i Maria Sabaté (Universitat de Lleida). Per a la realització de la tesi vaig comptar amb el suport d’una beca FPI concedida en el marc del projecte NEOPHON, sobre nous parlants en una Europa multilingüe, dirigit per Joan Pujolar a la UOC. L’estudi ha estat reconegut recentment amb el 17è Premi de sociolingüística Jaume Camp, atorgat per Òmnium Vallès Oriental.

El comportament lingüístic d’adolescents i joves ha estat un focus d’atenció preeminent de la sociolingüística en l’àmbit internacional i, és clar, també als Països Catalans (Pujolar 2008; vegeu Flors-Mas 2016 per a un estat de la qüestió a Catalunya). Aquesta tesi aprofundeix i innova en aquest camp a partir d’un estudi comparatiu dels usos lingüístics i dels posicionaments envers el català, el castellà i les llengües de les «noves immigracions» d’una mostra d’adolescents catalans (en concret, de Mataró i de Manlleu) i valencians (de Castelló de la Plana), i de les maneres com aquests usos lingüístics s’imbriquen amb la construcció i la negociació de les identitats lingüístiques i socials dels adolescents en la socialització amb iguals.Read More »