El concepte d’oficialitat lingüística fou introduït pel catalanisme a la dècada de 1880 com a expressió sintètica de les reivindicacions de l’ús de la llengua catalana a tots els àmbits socials i, en particular, als de caràcter administratiu. Posteriorment, començà a aparèixer de manera reactiva en normes jurídiques de rang inferior (la primera de les quals fou l’Ordre reial de 19 de desembre de 1902), en què hom pressuposava una inexistent declaració prèvia d’oficialitat del castellà, la qual no arribà fins a la Constitució de la República de 1931 (art. 4), en aquest cas, com a reacció al règim d’oficialitat previst al Projecte de l’Estatut de Catalunya, aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, el 14 de juliol de 1931, i avalat en referèndum pel poble masculí de Catalunya, el 2 d’agost.
La primera reivindicació de declaració del català com a llengua oficial aparegué al programa del Centre Català, aprovat el 23 de juny de 1883, on hom recollí l’aspiració «que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola al igual nivell de las demés que’s parlan en la nació». Aquesta reivindicació fou recollida al missatge que representants de la Lliga de Catalunya i altres entitats de la societat civil adreçaren el maig de 1888 a la reina regent d’Espanya, amb motiu de l’Exposició universal de Barcelona. Les Bases per a la Constitució regional catalana, aprovades a la primera assemblea de la Unió Catalanista, que tingué lloc a Manresa, entre el 25 i el 27 de març de 1892, foren la primera proposta constitucional catalana que contenia una declaració d’oficialitat del català, tal com quedava establert a la base tercera, d’acord amb la qual «[l]a llengua catalana será la única que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions d’aquesta regió ab lo Poder central».
Al si de les institucions del règim borbònic, la primera iniciativa pel reconeixement oficial del català tingué lloc a la Diputació Provincial de Barcelona, l’11 de gener de 1910, on el diputat de la Unió Catalanista, Manuel Folguera, i el nacionalista republicà Antoni Suñol presentaren una proposta perquè «se considere la lengua catalana como á [sic] co-oficial de la castellana en esta Corporación». Si bé el text finalment aprovat no recollí la declaració de cooficialitat, setmanes després, a la Diputació Provincial de Girona, els diputats republicans presentaren el mateix text, que fou aprovat en la majoria dels punts (incloent-hi la declaració de cooficialitat), el 28 de febrer.
En el procés de restitució del caràcter de llengua institucional al català, la Mancomunitat de Catalunya suposà un salt endavant enorme. L’Estatut de la Mancomunitat, aprovat pel Decret reial de 26 de març de 1914, no contenia cap disposició de caràcter lingüístic. Tanmateix, el català s’utilitzà tant a les sessions del Consell Permanent com, entre altres àmbits, a les actes de les sessions, els anuncis, les publicacions i als rètols de les seves dependències. Així mateix, la Mancomunitat establí l’ús vehicular de la llengua catalana a les escoles que fundà (Grau, 2006: 255-56, 342). Per tot plegat, l’any 1918, l’advocat catalanista F. Culí i Verdaguer podia celebrar que «[s]ense obtenir cap declaració de l’Estat i amb la contra d’aquest, la Mancomunitat quietament ha lograt establir l’oficialitat del català en tots els seus serveis».
En aquest context, el 5 de gener de 1916, la Real Academia Española (RAE) acordà d’elevar una exposició al ministre d’Instrucció Pública en què afirmava que «en muchos lugares de esta Monarquía no se cumplen los preceptos legales» sobre l’ús i ensenyament del castellà i denunciava que «[h]ay Centros oficiales donde se prescinde en absoluto del castellano; no se exige la traducción de aquellos documentos que se presentan escritos en el dialecto de la región o la provincia; los acuerdos de sus Corporaciones y los bandos de sus autoridades locales se redactan en igual forma, y hasta acontece que en gran número de escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como si fuese una lengua extranjera». Tot i que la RAE no concretava a quins territoris i a quines administracions succeïa això, és força evident que es referia a la Mancomunitat de Catalunya i als centres d’ensenyament sota la seva tutela, com també a les escoles gestionades o subvencionades per la Diputació Provincial de Barcelona en què s’utilitzava el català, tal com afirmaria el 30 de juny al Congrés dels Diputats el mateix president de la RAE i diputat conservador, Antonio Maura. Tanmateix, l’apartat estrictament petitori de l’exposició resultava difús, per tal com hom s’hi limitava a esmentar la llei d’instrucció pública, de 9 de setembre de 1857, i el Decret reial de 26 de febrer de 1875 i a demanar al ministre de fer que «se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano». I és que, a la llei d’instrucció pública, només s’esmentava el castellà com a llengua objecte d’estudi als ensenyaments primari (art. 2) i secundari (art. 14), però no hi havia cap prescripció sobre quina havia d’ésser la llengua vehicular de l’ensenyament. Pel que feia al Decret de 1875, tractava de textos i programes d’ensenyament, però no contenia cap disposició de caràcter lingüístic.
A Catalunya, aquesta exposició no es traduí en mesures concretes contra l’ús del català, però, a Biscaia, el 3 de febrer del mateix any, el governador civil, Alfredo Queipo de Llano, dictà una circular en què ordenava als alcaldes que, als acords municipals «y en los bandos y pregones que dicten para darlos a conocer al público, usen el idioma castellano, sin perjuicio de que, privadamente con referencia á todos los actos oficiales, puedan dar las explicaciones precisas en su dialecto peculiar, y adosar, á los referidos bandos y pregones, las traducciones pertinentes en vascuence». El governador motivava la decisió en el fet que «[e]l idioma oficial del Estado español, del que forma parte esta provincia, es el castellano». Tanmateix, ja hem apuntat que encara no hi havia cap text que declarés explícitament el caràcter oficial del castellà, com tampoc no hi havia cap norma jurídica que regulés els usos lingüístics a l’Administració local.
Arran de l’exposició de la RAE, diversos plens municipals catalans aprovaren sengles acords a l’entorn de l’oficialitat del català. El 3 de febrer, l’Ajuntament de Cervera aprovà una proposició per la qual «el Ayuntamiento acuerda la cooficialidad y empleo de la lengua Catalana en todos los actos y documentos que la ley permita». El 22, el ple de l’Ajuntament de Barcelona també aprovà un acord en què expressava que «es deseo el Ayuntamiento de Barcelona, que como uno de los derechos inherentes á la personalidad de Cataluña fuese en ella idioma oficial la lengua catalana». El 29, el ple de l’Ajuntament de Sarrià, a més d’aprovar la proposició «por la cual se protesta de comunicación de la Academia Española, referente al uso de las lenguas regionales», acordà de demanar «al Ministro de Instrucción pública sean reconocidos al uso de la lengua catalana los mismos derechos que disfruta la castellana, y emplear la lengua catalana en redacción de bandos, convocatorias, etc., etc., en cuanto no sea faltar con ello a la Ley». Així mateix, també hi hagué plens municipals catalans que, tot i no demanar explícita la declaració d’oficialitat del català, es pronunciaren contra l’exposició de la RAE, com ara els dels ajuntaments de Manresa (el 9 de febrer) i Girona (3 de març). La Mancomunitat de Catalunya, el 22 de març, també acordà d’enviar un missatge al president del Consell de Ministres, en què reportava que l’Assemblea de la Mancomunitat havia acordat unànimement d’elevar «a las Cortes y al Gobierno la petición de que sea proclamada la oficialidad de la lengua catalana en tota la vida interior de Cataluña, único modo de que quede garantido el pleno respeto al derecho de los ciudadanos catalanes en cuanto al uso de su idioma se refiere».
En el marc d’aquesta campanya en favor del reconeixement de l’oficialitat del català, el 5 de juny, la Lliga Regionalista presentà una esmena al missatge de contestació al discurs de la Corona que recollia la reivindicació:
“Tampoco puede olvidar el Congreso que la solución del problema catalán, otorgando la oficialidad á su idioma, confiando á una Asamblea y á un poder ejecutivo catalanes la regulación y administración de su vida interior, á la vez que ser obra de justicia que pondría término a una secular discordia y establecería lazos indestructibles de íntima solidaridad, abriría para España el camino á posibles integraciones que permitiesen colocarla en primera línea entre los grandes Estados que en un futuro próximo se repartan el dominio y la dirección del mundo. “
A la segona intervenció en defensa de l’esmena, el 8 de juny, el diputat Francesc Cambó féu una enumeració dels àmbits en què defensava el dret a utilitzar el català, que serveix com a aproximació de com concebia el concepte d’oficialitat:
“Lo que pedimos en la enmienda no es libre uso del catalán para motivos literarios, para las relaciones particulares, para la vida privada; pedimos en la enmienda la oficialidad del catalán para nuestra vida interior, y la oficialidad del idioma catalán para nuestra vida interior significa el libre empleo del idioma catalán dentro de Cataluña, en la enseñanza, en la vida administrativa, en los Tribunales de Justicia y en la otorgación de documentos públicos. “
El dia 15, intervingué el president del Consell de Ministres, el liberal Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, i declarà que «hay tres en los cuales cabe discusión», però anuncià que, a l’ensenyament, «será muy difícil que podamos llegar á concesiones de ninguna clase». Davant això, a la mateixa sessió, Cambó anuncià que la minoria regionalista retirava l’esmena, però que tornaria a presentar «aisladamente, una por una, las peticiones que conjuntamente planteamos en la enmienda», per si «al analizarlas por partes es posible llegar á términos de convergencia». Així, el 8 de juliol, els diputats regionalistes catalans presentaren una proposició incidental amb el text següent:
“El Congreso declara que considera de alto interés patriótico que el Gobierno presente un proyecto de ley estableciendo:
1.º El libre uso de la lengua catalana en el territorio de Cataluña:
A) En las corporaciones públicas. (Protestas)
B) En los Tribunales de justicia.
C) En los actos y documentos notariales y mercantiles, y
D) En la enseñanza.
2.º La obligación, por parte de autoridades y funcionarios llamados á ejercer en el territorio de Cataluña las funciones relacionadas en el número anterior, de acreditar, antes de tomar posesión de sus cargos, el conocimiento de la lengua catalana para comprenderla así hablada como escrita.
3.º La autorización al Gobierno para aplicar estas reglas á los demás territorios que se encuentren en situación análoga y lo pidan sus corporaciones.”
A diferència de l’esmena presentada al missatge de contestació al discurs de la Corona, aquesta proposició no contenia cap petició expressa de declaració d’oficialitat del català. En aquesta mateixa sessió, el president del Consell de Ministres reblà que «[l]a enseñanza tiene que darse forzosamente en el idioma castellano», però que «el Gobierno no rehusa estudiar el problema» i admeté que «con el uso exclusivo del idioma castellano no se deben irrogar perjuicios á los ciudadanos españoles que vivan en Cataluña, á los catalanes que no conocen el castellano» i al·legà que «[c]uando habláis del uso del idioma catalán en los tribunales de justicia y para el otorgamiento de documentos notariales, hay medios, hay arbitrios para poder llegar á soluciones armónicas sin necesidad de declarar la oficialidad del idioma». Tanmateix, resulta sorprenent que, no essent formulada la proposició incidental en termes de declaració d’oficialitat lingüística, sinó tan sols com a instància al govern a presentar un projecte de llei que recollís drets lingüístics en els àmbits assenyalats, el president espanyol s’hi mostrés contrari i, a la vegada, declarés que el govern estava disposat a prendre mesures per a resoldre la inseguretat jurídica derivada de la ignorància del castellà per bona part de la població. Així, a la intervenció en defensa de la proposició, Cambó féu notar que aquesta «viene articulada en párrafos separados, en los cuales aisladamente se contienen peticiones, como expresión de la voluntad de la Cámara, en que han coincidido todos los oradores que han hecho uso de la palabra en la discusión del Mensaje» i reblà que la minoria regionalista demanaria que es votés per punts. Tanmateix, la proposició fou rebutjada en votació nominal.
Després dels debats parlamentaris de 1916, cap partit ni cap administració pública catalans no tornà a demanar formalment la declaració de l’oficialitat del català, ni tan sols quan la Lliga Regionalista aportà ministres als governs de la monarquia.
Daniel Escribano
Lector de llengua i literatura basques als departaments de Lingüística i Literatura de la Universität Konstanz i doctorand en Sociologia a la Universitat de Barcelona
Bibliografia bàsica
Anguera, Pere (1997). El català al segle xix. De llengua del poble a llengua nacional. Barcelona: Empúries.
González Ollé, F. (1978). «El establecimiento del castellano como lengua oficial». Boletín de la Real Academia Española, tom lviii, quadern ccxiv, maig-agost.
Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Kintana, Jurgi; Artetxe, Karmele (2013). «Real Academia Española-ren gutunaren polemika Euskal Herrian: euskara, ofizialtasuna eta hezkuntza 1916. urtean». Uztaro. Giza eta Gizarte Zientzien Aldizkaria, 86, juliol-setembre.
Pla Boix, Anna M. (2005). «L’ordenació de la qüestió lingüística a Catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l’estatut d’oficialitat del català». Revista de Llengua i Dret, 43, juliol.
Aquest apunt recull les idees principals de sengles articles que apareixeran als números 24 (2014) i 25 (2015) de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, als quals ens remetem.