Els idiomes autòctons del Japó són el que es coneix com a llengua japonesa, la llengua d’Ainu, el territori original de la qual es troba a la província de Hokkaido, la gran illa del nord; les llengües de Ryukyu, a les illes de la província d’Okinawa, al sud del Japó, i la llengua de signes. A banda d’aquests idiomes hi ha les llengües dels immigrants. Les comunitats lingüístiques més grans són la xinesa (776.267 parlants), la coreana (558.348), la filipina (214.281), la portuguesa (187.531), l’espanyola (101.059) i la vietnamita (64.332). Aquestes xifres es refereixen al nombre d’estrangers, registrats a dia 30 de juny de 2013, de les nacionalitats suposadament corresponents a cada llengua, és a dir, aquestes dades no ens mostren la dimensió exacta de les comunitats. La coreana i una part de la xinesa es consideren com a oldcomers, mentre que les altres són els newcomers o nouvinguts.
El resultat final és que la població estrangera ocupa només aproximadament un 1,8% de la població total. És un fet estadístic que explica prou bé el retard en les polítiques d’estrangeria preses pel Govern japonès. No obstant això, cal advertir que a l’àmbit local sempre hi ha hagut demandes de mesures per als residents estrangers, especialment a l’àmbit escolar, sanitari i jurídic, ja que la distribució de la població estrangera és molt desequilibrada. D’una banda, hi ha municipis que tenen molt pocs estrangers empadronats; de l’altra, hi ha municipis que en tenen un percentatge més alt, com Oizumi (província de Gunma, a prop del 15%) o Hamamatsu (província de Shizuoka, amb un 8,3%). Aquesta circumstància comporta que les mesures preses per part de l’Administració local, que formen part central de la política d’estrangeria real, presenten una considerable diversificació.
Un altre fet que s’ha de tenir en compte també és la no existència virtual de legislació lingüística. Els pocs exemples que tenim són la Llei sobre la promoció de la cultura d’Ainu i de la difusió del coneixement de la tradició d’Ainu i el Decret de la Província d’Okinawa, que estableix el 18 de setembre com el Dia de les llengües de Ryukyu. Però l’enfocament de la primera no és pas la llengua i el del segon és la conscienciació. Així mateix, la Constitució japonesa no té cap article lingüístic, i passa el mateix amb la legislació estatal, excepte la Llei dels tribunals judicials, que defineix al seu article 74 la llengua japonesa com l’única exclusiva d’ús normal. Així doncs, amb una xifra de parlants de més de 120 milions i la seva alta concentració a l’arxipèlag, la llengua japonesa és, de facto, l’única oficial del Japó.
Malgrat aquesta situació tan monolingüe/monolingüista, el concepte de dret lingüístic es va introduir a la societat japonesa als anys 90 i s’ha desenvolupat d’una manera molt peculiar, sobretot en relació amb la reivindicació de les persones sordmudes del dret a rebre educació en la llengua de signes.
Alguns d’aquests temes seran debatuts a la taula rodona “Current debates in Japanese Scholarship on Language and Society”, de XVIII ISA World Congress of Sociology a Yokohama (Japó). La sessió tindrà lloc el dia 18 de juliol i està organitzada per Amado Alarcón, de la Universitat Rovira i Virgili.
Nobuyuki Tukahara
Professor de la Universitat de Kyoto.
Nota editorial: el professor Nobuyuki Tukahara va fer la investigació sociolingüística a Catalunya per a la tesi doctoral, sota la supervisió de Miquel Pueyo i París, de la Universitat de Lleida, i amb el suport del Centre de Documentació de la DGPL. El 21 de febrer d’aquest any va participar a la jornada La territorialitat lingüística, organitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.