La publicació del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’equiparació explícita de valencià i català com a denominacions de la llengua, ha significat l’enèsima reobertura del debat onomàstic al País Valencià. La immediata i vociferant ingerència del Govern valencià i del partit que el sustenta, el PP, contra aquesta equiparació i “en defensa de la llengua valenciana” ha donat una notable publicitat al Diccionari i a l’equiparació onomàstica, una popularitat que no hauria tingut altrament. Al final, la decisió de l’AVL de no modificar les definicions de valencià i català, malgrat les pressions, ha representat un gest d’independència i de dignitat dels membres d’aquesta institució que cal valorar en la justa mesura, sobretot vista la seua trajectòria anterior.

Hi ha, en primer lloc, un fet realment important i positiu i és que, tretze anys després de la constitució efectiva, l’AVL manifesta obertament en una publicació declarada “normativa” que valencià i català són dos noms equivalents per a la mateixa llengua i, implícitament, que català és la denominació general en tots els territoris tret del País Valencià: “Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.

Se superen així els circumloquis, quasi una endevinalla, que definien el valencià com a part del “sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Cal dir que l’AVL ja havia fet aquest pas en el “dictamen” de 9 de febrer de 2005, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, que deia: “la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua”. Però ara, remarquem-ho, ho fa des d’una publicació “normativa”, com és un diccionari, de fàcil accés per a tothom, ja que el DNV és consultable en línia.

El segon fet important és que l’AVL ha resistit les pressions i les ingerències del Govern valencià del PP. I no sols del Govern valencià com a ens polític: també el dictamen en contra emès pel Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana. Es tracta, com hem analitzat en Dictamen jurídic sobre l’AVL? Les manipulacions, ocultacions i invencions, d’un informe llastat per interpretacions clarament ideològiques i sense fonament jurídic, disfressades d’argot legal. Un dictamen que, com a mostra de la seua validesa, ignora les quaranta-sis sentències de les més altes instàncies judicials (des del Tribunal Superior de Justícia Valencià al Tribunal Constitucional, passant pel Tribunal Suprem) que reconeixen la unitat de la llengua i el fet que la denominació català figura, com a sinònima de valencià, en els estatuts de les universitats púbiques valencianes. I aquest gest d’independència del control polític té encara més significació si recordem que els membres de l’AVL han estat designats per quotes de partit i que, començant pels dos darrers presidents, els “mèrits” de la majoria dels “acadèmics” que han pesat més per a l’elecció són els d’afinitat ideològica, més que no l’excel·lència en la producció lingüística o literària.

Ara bé, aquesta mostra d’independència i de dignitat pot eclipsar altres fets preocupants que comporta la publicació del Diccionari normatiu valencià (DNV). Així, encara que l’AVL reconeix ara obertament la unitat de la llengua, actua en absoluta descoordinació amb la resta d’institucions que tenen un paper reconegut, històric i oficial en la normativització: l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot, i també la Universitat de les Illes Balears. Més encara: en l’elaboració del seu diccionari i, en general, del corpus “normatiu” l’AVL ha ignorat també les universitats valencianes, que des dels anys 60 han representat un dels focus més potents en la difusió i el conreu de la llengua pròpia i que són unes de les poques institucions que n’han promogut un ús raonablement digne, en contrast amb la Generalitat Valenciana. De fet, si avui podem parlar d’un model de llengua culte i prestigiós i si podem reconèixer oficialment la unitat del català ha estat, en molt bona mesura, gràcies a la tasca de les universitats valencianes i a la batalla d’anys que aquestes han mantingut contra les ingerències del Govern valencià, tant en legislatures del PSOE com del PP.

El Diccionari normatiu valencià presenta, en general, una ortografia correcta i recull –copia o adapta–, si fa no fa, quasi tota l’aportació del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i del Gran diccionari d’Enciclopèdia Catalana. Però al mateix temps dóna preferència molt sovint a les formes més particularistes i dialectalitzants. Uns exemples: en valencià culte general, almenys des de la dècada dels 60, amb l’obra gramatical de Sanchis Guarner i Enric Valor, s’escriu, com la resta del català, decideixes, decideix, decideixen, malgrat que els parlars occidentals, d’Andorra a Guardamar, pronuncien decidixes, decidix, decidixen. Era una duplicitat formal que ja havia estat superada amb una grafia unitària, com tantes altres en què hi ha discrepància amb la pronúncia real d’una part del territori (per exemple, de la mateixa manera que en català occidental es pronuncia en general amblanquinar o asquena, amb a- inicial, però s’escriu, amb grafia única, emblanquinar o esquena). I una cosa semblant aplica a molts altres casos: per exemple, les paraules compostes dels sufixos –ista -ixement (com anarquista i naixement) per a les quals ara l’AVL proposa utilitzar també anarquiste i naiximent (per si no teníem prou amb la duplicitat nàixer/néixer i la seua flexió). Com hem analitzat en un article a la revista El Temps i un altre article a Vilaweb, hi ha centenars, potser milers, de paraules que, segons el DNV, poden ara escriure’s de dues, de tres i fins i tot de quatre maneres diferents, totes correctes.

A banda que això és, en si mateix, la negació de qualsevol obra de codificació i estandardització, hi ha un perill afegit i és que el Govern valencià actue com ha fet fins ara: el valencià només l’interessa per oposar-lo al català. El valencià només ha de tenir un ús simbòlic i ritual, però si no hi ha més remei que utilitzar-lo, cal mirar d’establir les màximes diferències amb el català general. I totes aquestes diferències han estat potenciades al màxim des de l’accés del PP a la Generalitat Valenciana, justament imposant com a úniques les decisions particularistes que l’AVL ha aprovat prèviament.

La idea que subjau a tot plegat, tal com ha declarat el màxim responsable de l’elaboració del DNV, Jordi Colomina, és una espècie de tot-s’hi-val. En la seua concepció han de ser igualment vàlides les formes del català estàndard que les propugnades pel sector que afirma que el valencià és una llengua diferent del català, perquè tots s’han de sentir reconeguts en el Diccionari de l’AVL. L’altra idea que ha guiat l’elaboració del DNV és que l’AVL és “sobirana” i no ha d’acordar res amb les altres entitats de referència lingüística del català. Així, l’AVL no sols té la potestat sinó també la voluntat d’elaborar una normativa particular, en el camp lèxic i en el gramatical, que no dubta a ignorar o separar-se en molts aspectes del model de llengua del català general i que ignora decididament l’Institut d’Estudis Catalans i les aportacions de les universitats, començant per les valencianes.

La conclusió de tot plegat és que, a diferència del que fan totes les llengües de cultura del nostre entorn, no cal establir un model comú, general i neutre, vàlid per a tots els catalanoparlants, amb actuacions coordinades amb la resta de centres de codificació i producció lingüística. La Real Academia Española i les acadèmies hispanoamericanes es poden coordinar amb un diccionari, una reforma ortogràfica i una gramàtica consensuada qualificades de panhispánicas (cfr. el Diccionario panhispánico de dudas). El portuguès del Brasil i el de Portugal poden arribar a un acord ortogràfic per reduir al mínim les duplicitats. En francès funciona l’Organisation internationale de la francophonie i el Conseil international de la langue française. Bèlgica, els Països Baixos i Surinam han signat acords de coordinació (Nederlandse Taalunie, Unió de la llengua neerlandesa, dita comunament holandès) per promoure al màxim la unificació ortogràfica, lèxica i gramatical i la difusió de la llengua comuna i la cultura que s’hi expressa. Totes aquestes llengües, amb estats al darrere, sovint molt poderosos, poden prendre mesures per a garantir i potenciar la unitat lingüística i la màxima disponibilitat i coherència del cabal lingüístic, vàlid per a qualsevol punt dels seus territoris. Al català, sense un estat propi potent i amb estats potents en contra, sense un ús social exclusiu al seu territori, es veu que això no li cal, vista l’actuació particularista i provinciana de l’AVL, la passivitat de l’Institut d’Estudis Catalans i la desconnexió de les universitats de tot el procés.

Hi haurà algú amb altura de mires, habilitat i empenta per a redreçar aquesta situació i començar a fer simplement allò que fan els països normals?

Francesc Esteve. Tècnic lingüístic de la Universitat de València