El 21 de febrer de 2014 va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una jornada prou singular. Amb el títol de La territorialitat lingüística, quatre investigadors japonesos van exposar i debatre davant d’un públic d’estudiants i d’especialistes una sèrie de qüestions relacionades amb la relació entre llengua i territori. La singularitat de la Jornada, coorganitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Kioto, tenia com a mínim dues dimensions. La primera, el fet que els ponents fossin quatre acadèmics japonesos, circumstància no especialment freqüent, si més no en l’àmbit de la lingüística, i que va motivar la presència institucional de la Dra. Àngels Pelegrin, vicerectora de Política Internacional per Àsia Oriental. La segona, que les llengües utilitzades, tant en les ponències com en els debats, van ser l’occità, el francès, el català, l’esperanto i el japonès. L’organització comptava amb un traductor consecutiu de l’esperanto al català, l’esperantista Ferriol Macip, i el professor Noboyuki Tukahara, un dels ponents i organitzador de l’acte per part de la Universitat de Kioto, es va encarregar de la traducció consecutiva japonès-català i català-japonès.

La primera ponència, a càrrec del Dr. Noto Ishibe, de la Universitat de Nihon, duia per títol Le régime de territorialité linguistique et les langues non-officielles en Belgique i plantejava una qüestió sovint tocada de manera molt tangencial en la nostra tradició: fins a quin punt una política lingüística basada en el principi de territorialitat no està abocada necessàriament a un plantejament monolingüista. En el cas belga, el Dr. Ishibe va explicar la delicada situació en què es troben les varietats lingüístiques no oficials presents al territori i que el conflicte entre francès i neerlandès oculta. Així doncs, el principi de territorialitat, que tradicionalment s’ha considerat essencial per a la protecció de les llengües no hegemòniques dins d’un estat, tindria també un vessant poc respectuós amb la diversitat lingüística en tendir a la creació de territoris subestatals monolingües.

Tot seguit, la Dra. Naoko Sano, de la Universitat Municipal de Nagoya, va reflexionar sobre la desterritorialització de les llengües minoritzades a través del cas de l’occità, amb una ponència titulada Luòc especial per la lenga occitana – deterritorialización de la lenga regionala. Sobre la base d’un treball de camp dut a terme en una manifestació d’activisme occitanista, la Dra. Sano va plantejar l’especial relació amb el territori d’una llengua com l’occità per causa de l’avançat estat de substitució que pateix. Així, l’occità crearia espais de territorialitat “especials”, no exactament virtuals (però també), com l’associacionisme i les trobades activistes, uns espais que li permetrien de sobreviure, o si més no, de frenar la substitució en una situació de crisi de la transmissió com la seva.

El tercer ponent va ser el Dr. Goro Christoph Kimura de la Universitat de Sofia (Tòkio). La seva ponència titulada Deteritoriigho de la germana kaj pola che landlima regiono: el vidpunkto de lingva pejzajho analitzava el cas de la territorialitat de la llengua sòraba, llengua eslava històricament parlada en una petita regió d’Alemanya, fronterera amb Polònia, i ho feia a través del paisatge lingüístic com a indici de la relació entre llengua i territori. El cas del sòrab presenta diversos punt d’interès, segons l’exposició del Dr. Kimura. D’una banda, és un territori tradicionalment fronterer que recentment ha fet desaparèixer les barreres de circulació i on, a més del sòrab, hi trobem l’alemany i el polonès, de manera que la llengua local ha de buscar vies de pervivència ja no només en el tradicional context de conflicte amb la llengua estatal, sinó en un marc de comunicació internacional. D’una altra banda, presenta discontinuïtats internes importants, de manera que s’hi poden observar fenòmens d’identitat lingüística diversos en funció de la zona, amb variables extralingüístiques en joc com la tradició religiosa (catòlica o protestant).

Finalment, el Dr. Noboyuki Tukahara, de la Universitat de Kioto, en la ponència La territorialitat, la ciutadania i la competència lingüistica: un cas de la normativa per a la sol·licitud de lloguer d’habitatges públics a la ciutat de Fukui (Japó), va exposar el cas d’una política municipal d’accés a lloguer social lligada amb l’exigència lingüistica de poder-se comunicar en japonès. En un context com el japonès, amb una presència d’immigració al·loglota molt baixa —si més no en comparació amb bona part de l’Europa occidental—, el Dr. Tukahara reflexionava sobre el significat del requisit lingüístic per a l’accés a un servei social suposadament pensat per a rendes baixes. El municipi justifica aquesta exigència amb l’argument que una baixa competència en japonès, llengua absolutament hegemònica de la localitat, implicaria problemes d’integració i de cohesió, i relaciona implícitament les actituds considerades incíviques amb la població immigrada al·lòctona. En conseqüència, el Dr. Tukahara avalua la mesura com a clarament discriminatòria i qüestiona l’equació conductes problemàtiques-coneixement lingüístic. Per concloure, el Dr. Tukahara va preguntar obertament als assistents de quina manera s’interpretaria una mesura semblant en un context sociolingüístic tan diferent com el català —en aquest cas, pel que fa a presència de llengües de la immigració, però també pel que fa a dinàmica sociolingüística.

L’ulterior debat, amb diverses intervencions i preguntes, es va centrar no només en les situacions sociolingüístiques exposades pels ponents, sinó també en la comparació amb l’àmbit lingüístic català. El debat sobre la pertinença dels requisits lingüístics per obtenir la ciutadania o per accedir a determinats drets socials va motivar unes quantes precisions i va posar en evidència la necessitat de tenir en compte múltiples factors a l’hora de plantejar mesures de planificació. Igualment, es va discutir sobre el paper de l’esperanto en un món que experimenta una creixent desterritorialització de llengües per causa dels moviments migratoris. Tant els especialistes japonesos com alguns dels assistents van exposar diverses idees sobre la relació que tenen i la que haurien de tenir les llengües de la immigració —i per tant, desterritorialitzades— amb les llengües territorials, especialment si són minoritzades. Va sorgir la idea de contraposar models de gestió lingüística que tinguin en compte i potenciïn la diversitat i que contrapesin el “monolingüisme dual”, que proposa una sola llengua intracomunitària i una sola llengua internacional (japonès i anglès, en el cas del Japó). En síntesi, l’intercanvi de parers va posar de manifest l’interès de la perspectiva dels investigadors japonesos, que sovint permet revisar les pròpies concepcions o, com a mínim, veure-les des d’un angle inèdit.

Pere Comellas Casanova

Professor titular del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i membre del GELA