Donant compte de lleis i sentències: una nova edició de les cròniques de legislació i jurisprudència – Joan Ramon Solé i Agustí Pou

Amb el número 61 de la Revista de Llengua i Dret acabat de publicar volem cridar l’atenció sobre una secció de la Revista de gran utilitat per als que s’atansen a l’estudi jurídic de la llengua. El trajecte que ha fet la secció Legislació, jurisprudència i documentació constitueix una foto d’alta resolució de la producció relativa al dret lingüístic que han generat les institucions legislatives i judicials de l’Estat espanyol.

D’una banda, la crònica legislativa és un recurs imprescindible per a tota persona interessada a saber quina és i com ha anat evolucionant la normativa sobre la llengua en les institucions centrals de l’Estat i a les comunitats autònomes. Actualment es dóna compte de les normes que incideixen sobre el règim de la llengua a Catalunya, País Valencià, Illes Balears, País Basc, Navarra, Galícia, Astúries; també es reporten les iniciatives i resolucions en l’àmbit de la Unió Europea i del Parlament de Catalunya. La Revista intenta reprendre així mateix les cròniques d’Andorra i d’Aragó que hi ha hagut en números anteriors. Eventualment també hi ha hagut alguna crònica específica d’altres territoris espanyols (Andalusia) com també, més sovint, de legislació o jurisprudència internacionals.

D’altra banda, la crònica de jurisprudència fa un seguiment de l’activitat dels tribunals espanyols sobre aquesta matèria, bàsicament el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Dins d’aquesta segona crònica també s’incorpora, cada dos números, un repàs força exhaustiu del tractament que de la llengua fa la Direcció General dels Registres i del Notariat, organisme que estableix doctrina en la seva matèria; pel que aquí interessa, s’hi recullen bàsicament les resolucions relatives a l’antroponímia.

Els “cronistes”, tots ells bons coneixedors tant del dret lingüístic com de l’àmbit territorial o institucional sobre el qual fan el report, no es limiten al recull i la constatació de l’activitat detectada, sinó que incorporen els comentaris necessaris per situar la norma o la resolució recollida dins d’una perspectiva més àmplia, cosa que permet al lector accedir als antecedents, relacionar-la amb el conjunt de la política lingüística i comprendre’n, en definitiva, la significació i l’abast real.

Aquest número 61 de la Revista ens lliura una crònica especialment nodrida. Fent una excepció a la periodicitat habitual, que és de mig any, el recull normatiu i jurisprudencial inclou tot l’any 2013.

En l’àmbit normatiu destaquem que les cròniques legislatives catalana i espanyola recull una documentada referència al context polític i parlamentari actual. Les cròniques espanyola, gallega i de les Illes Balears recullen les actuacions que afecten, entre d’altres, la presència de les llengües pròpies diferents del castellà a l’ensenyament, amb una referència especial a la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa. A les Illes aquestes mesures, i sobretot la no exigència del coneixement del català des de 2012 per a l’accés a l’Administració pròpia, contrasten amb una Resolució de la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals del Parlament que insta el Govern de l’Estat a complir amb el que estableix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries pel que fa als serveis públics de l’Administració perifèrica de l’Estat i a assegurar que el personal d’aquesta Administració “tingui un domini suficient de la llengua catalana”. La crònica del País Basc ofereix una curiosa referència a una Llei d’aprenentatge al llarg de la vida i la gallega, a la Llei “da galeguidade”.

En l’àmbit del Parlament de Catalunya escau de remarcar la referència a la presentació al Parlament dels informes sobre política lingüística dels anys 2011 i 2012 del Departament de Cultura, que constitueixen una referència obligada per documentar l’estat de la llengua i la política lingüística al nostre país. Així mateix, l’informe anual del Síndic de Greuges també constitueix una font important de dades respecte d’aquesta qüestió. La crònica parlamentària inclou també un interessant cas d’exercici del dret de petició, en què hom reclama la possibilitat d’incorporar la “i” llatina separadora dels cognoms en els formularis de les administracions.

Pel que fa a la jurisprudència del Tribunal Constitucional, destaquem la Sentència 165/2013, relativa a la reforma de la Llei de la funció pública balear, que avala l’eliminació general del requisit de conèixer el català en les administracions illenques. En una línia molt regressiva per a l’ús oficial de la llengua catalana, la sentència exhibeix una argumentació poc analítica i molt seguidista de les raons en què es justifica la llei. Destaquem els dos vots particulars, molt crítics amb l’opinió de la majoria. També dins d’aquest període es dicten sentències (STC 15/2013 i 48/2013) relatives a l’ensenyament, les primeres del TC després de la Sentència 31/2010, sobre la reforma de l’Estatut català.

Sobre la llengua a l’ensenyament és la temàtica de què tracten una bona colla de sentències del Tribunal Suprem d’aquest període. La fonamentació de totes les resolucions qüestiona l’ús predominant del català a l’escola basant-se en la interpretació del terme “vehicular”, aplicat al castellà, que obvia aspectes cabdals de la jurisprudència constitucional sobre la qüestió analitzada i força la legalitat catalana. Sobre això podeu veure els apunts anteriors de Mercè Corretja i Eva Pons. Dins l’àmbit de la funció pública local, destaquem tres sentències, de 24 de juliol, que avalen l’establiment del requisit de coneixement de la llengua catalana (nivell C) en les convocatòries de la Generalitat per a places vacants dels cossos d’Administració local amb habilitació estatal. Cal notar que la ratificació del requisit en l’accés a aquest cos que exposa el Tribunal Suprem és justament el criteri contrari al mantingut per aquest Tribunal en una sentència immediatament anterior, anul·lada per qüestions processals.

Finalment, pel ressò que aquestes qüestions han tingut als mitjans, posem en relleu, d’una banda, la Interlocutòria de 12 de novembre, en la qual es desestima un recurs contra una sentència en què, en el marc d’unes actuacions judicials de divorci, el jutge té en compte que el nen està arrelat a Escòcia, parla anglès i no parla pràcticament castellà per atribuir-li la guarda i custòdia a la mare i no al pare, que viu a Valladolid (en el cas que sortí a la premsa era d’una nena canària que la mare va anar a viure a Catalunya). De l’altra, la Sentència de 12 de desembre, que ratifica la sentència que havia imposat al demandat una indemnització per vulneració del dret a l’honor de la companyia aèria Air Berlin i els seus directius; l’actuació condemnada havia estat duta a terme per denunciar les actituds de menysteniment del català d’aquesta empresa.

Recomanem al lector, doncs, entrar i remenar dins d’aquest apartat, fent-hi una ullada general o deturant-s’hi en una lectura més pausada.

Joan Ramon Solé Durany i Agustí Pou Pujolràs
Revista de Llengua i Dret

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s