Comença un nou curs, i milers d’infants, professionals i progenitors (re)prenen el camí cap als seus centres escolars. A més del neguit pel desconegut, l’alegria pel retrobament i la il·lusió per les novetats, com cada any, als territoris de llengua catalana, el nou curs també arriba carregat de reptes politicolingüístics que fan que la ja prou complexa tasca pedagògica tingui un plus, sovint no benvingut, de dificultats externes a l’escola.
En realitat, no és pas que els conflictes i les polèmiques s’hagin esvaït durant l’estiu. Ben al contrari, igual com el curs anterior, també els darrers mesos han estat moguts en el camp de la llengua i l’escola. [1] A Madrid, l’11 de juliol, i desoint les peticions fetes sobretot des de Catalunya, el Govern d’Espanya va aprovar el Reial Decret que permet demanar una “compensació” de 6.000 € —o fins i tot més, si així es jutja oportú des de l’Administració central (art. 5.2)— als pares que, residint en una comunitat autònoma amb més d’una llengua oficial, desitgin educació bàsica en castellà per als seus fills. Més enllà del conflicte de competències que aquestes mesures originen en relació amb el marc estatutari i la legislació educativa catalana, aquest reial decret contravé l’esperit constitucional de protecció de la diversitat lingüística (art. 3.3 CE) i estableix una discriminació objectiva molt difícil de justificar envers els pares que desitgen ensenyament en la llengua pròpia del territori en aquelles comunitats on el castellà és llengua cooficial, la qual cosa incompleix, per cert, la promesa electoral del PP segons la qual: “13. Haremos efectivo el derecho de los alumnos a aprender en español y en el resto de lenguas cooficiales.” [2] (la cursiva és meva). Malauradament, el supremacisme castellà d’aquesta iniciativa, concebuda “per espanyolitzar els alumnes catalans”, com reconegué el ministre en seu parlamentària, ha amarat aquesta operació politicolegislativa fins a extrems inaudits: d’acord amb el que informava la premsa,[3] en l’exemple usat per explicar com emplenar l’aplicació per fer la sol·licitud, el pare que sol·licitava el rescabalament no sols tenia el no nacionalista nom de Juan Español Español, sinó que posseïa un DNI acabat en “23-F”, una combinació de números i lletres difícilment casual que no és pas intranscendent en la història de la democràcia espanyola.
Aquests moviments per afeblir el català en el món educatiu s’han reproduït a tots els territoris governats pel Partit Popular. A les Illes Balears, governades amb majoria absoluta per un Partit Popular que, sota la direcció de José Ramon Bauzá, ha anat fet de l’anticatalanisme un senyal d’identitat, l’estiu també ha estat mogut. Les mesures governamentals per tal de reduir la presència del català a l’escola en favor —teòricament— del trilingüisme ja el van enfrontar a bona part de la comunitat educativa durant el curs passat, amb dimissions d’equips directius, vagues indefinides i vagues de fam incloses, i tot sembla indicar que el cus 2014-2015 serà igualment conflictiu. En aquest sentit, al llarg del mes de juliol, l’administració balear va pressionar per tal que els claustres escolars aprovessin plans lingüístics en consonància amb el decret de tractament integrat de les llengües del Govern balear. Tanmateix, davant la forta oposició detectada —almenys un 40% dels centres públics els van rebutjar, i molts altres no els van ni tan sols sotmetre a votació— l’executiu va decidir aprovar-los tots el 31 de juliol mitjançant un decret immediatament recorregut per les associacions de docents perquè el decret “(…) no és legal; són els mestres els qui tenen les competències en matèria pedagògica”, segons Maria Antònia Font, portaveu del sindicat STEI i membre de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears.[4] A les Illes, doncs, les espases segueixen en alt, amb un Govern entestat[5] a imposar un model lingüístic no negociat amb els afectats que incompleix la primera promesa electoral del PP de les Illes en el terreny educatiu —“Llevaremos a cabo un modelo de funcionamiento consensuado que no implique modificaciones estructurales con la alternancia política (…)”[6]— i una comunitat educativa que, d’acord amb les dades disponibles,[7] majoritàriament ha rebutjat els plans del govern Bauzá i que en bona part està disposada a resistir als centres i als tribunals les pressions de l’administració almenys fins a les eleccions autonòmiques del 2015.
Igual com a les Illes, també al sud del domini lingüístic el Partit Popular està actuant en política lingüística educativa, en aquest cas mitjançant una reforma dels models lingüístics escolars encetada a començament de legislatura. Si cal creure les declaracions de la consellera d’Educació, Sra. Català, i els seus col·laboradors, els successius canvis normatius busquen promoure el plurilingüisme, la defensa dels trets identitaris valencians i la llibertat de tria dels pares pel que fa a la llengua vehicular de l’educació. En la pràctica, però, la reticència de la Conselleria a proporcionar dades contrastables impedeix verificar els discursos oficials. De fet, les informacions que van apareixent suggereixen que les mesures de l’Administració convergeixen habitualment en la direcció de fer retrocedir el valencià als centres educatius. El tracte a les línies lingüístiques sembla evidenciar aquesta voluntat: amb l’excusa de la crisi, la Conselleria ha anat tancant línies en valencià o exigint que es passessin al castellà, fins i tot quan tenien prou demanda i contra la voluntat dels pares. En aquest sentit, el curs valencià ha començat amb la mesura, com a mínim inaudita, d’enviar la policia a impedir que mestres voluntaris i xiquets de P3 comencessin un línia en la llengua pròpia del país.[8] Simultàniament, la Conselleria no tenia problemes econòmics a mantenir línies en castellà deficitàries, fins i tot amb un sol alumne.[9] En una altra mostra de promoció del plurilingüisme sui generi, a partir d’enguany desapareix l’obligació d’impartir certes matèries en valencià en les línies en castellà, mentre que es fixa l’obligació d’impartir més hores en castellà en les línies en valencià.[10] Tot plegat s’esdevé en un context escolar de clara minorització de la llengua pròpia del país, ja que, segons les dades fornides per la Conselleria, de les 19.292 unitats escolars públiques i privades del País Valencià, el 58,46% són monolingües en castellà i només el 41,54% són plurilingües, és a dir, que també inclouen valencià en algun percentatge. No és estrany, doncs, que, en paraules del president d’Escola Valenciana: “Aquest és el primer curs, després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià fa 30 anys, en què l’alumnat té menys possibilitats de rebre un ensenyament plurilingüe. M. José Català ha imposat el monolingüisme en castellà de forma extensiva i això és sinònim de fracàs escolar.”[11]
Finalment, l’inici del curs ha anat acompanyada d’una nova escomesa de l’administració aragonesa contra la llengua pròpia de la Franja. D’acord amb una carta enviada als pares, l’assignatura optativa de català, impartida des dels anys 80 i seguida per una majoria d’alumnes, enguany deixarà de tenir aquest nom i passarà a denominar-se Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental, en un nou intent de desvincular el català frangenc de la resta de la llengua. Per si això no fos poc, l’administració introduirà una assignatura alternativa de Reforç de la competència lingüística… en castellà, clarament concebuda per mirar d’afeblir la demanda de català. En contraposició, aquestes mesures governamentals estan afavorint l’aparició de noves entitats que, com l’associació de pares Clarió del Matarranya, reivindiquen activament la presència de la llengua del país a l’escola.
En comparació amb aquestes ofensives contra el català, a Catalunya, en aquest inici de curs, la situació a les aules sembla relativament més tranquil·la. Tres són els fronts politicolingüístics oberts ara com ara en aquest territori: l’oferta de compensacions del Ministeri per a qui demani escolarització en castellà, abans comentada, les sentències que obliguen a incrementar el percentatge de castellà com a llengua vehicular en unes quantes escoles, emeses per Tribunal Superior de Justícia a finals del curs passat, i la sentència pendent del Constitucional sobre la Llei d’Educació de Catalunya. D’aquests fronts, dos sembla que comencen el curs amb relativa calma: d’una banda, tal com havíem pronosticat en un altre article, de moment cap família no s’ha acollit als ajuts de l’Estat per tal d’escolaritzar el seu fill en castellà; d’una altra, la sentència sobre la LEC continua sense haver estat emesa. Pel que fa a les escoles obligades judicialment a incrementar el nombre d’hores de docència en castellà, si tres de les cinc afectades el curs passat van deixar d’estar-ho perquè els infants concernits les havien abandonades a començament del 2014-15 per edat o per canvi de centre, [12] per contra, la vigília de la diada va fer-se públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligava tres noves escoles a aplicar la quota de castellà.[13] Amb tot, contràriament als pronòstics des de les associacions d’activisme espanyolista, l’allau de sol·licituds d’ensenyament en castellà que havia de produir-se a tot Catalunya ha quedat limitada a 40 famílies, una xifra que la Conselleria no veu substancialment diferent de la de l’any anterior.[14]
Una comparació entre la situació glotopolítica escolar als tres grans territoris a l’inici de curs permet extreure almenys un parell de constatacions d’interès general. En primer lloc, els tres models educatius estan en procés de mutació, i en tots tres casos les mutacions en curs coincideixen en la idea d’avenç cap al plurilingüisme, per bé que aquesta coincidència discursiva apunti en direccions contraposades, ja que en els casos balear i valencià l’objectiu és arraconar el català també a l’escola, mentre que en el cas de Catalunya hom busca mantenir-lo com a llengua prioritària en l’àmbit educatiu en tant que contrapès a l’hegemonia del castellà en molts altres camps socials. Sigui com sigui, els discursos monolingüistes semblen batre’s en retirada a tot el domini, Catalunya inclosa, on el discurs de la Conselleria posa èmfasi en el fet que el model de conjunció aplicat a Catalunya ja és un model bilingüe i fins i tot plurilingüe. [15]
D’altra banda, una comparació dels actors de les polítiques lingüístiques educatives permet constatar que la diferència de posicions dels actors polítics i socials pot tenir conseqüències a mitjà termini. La reconfiguració en curs dels models lingüístics de les Illes Balears i el País Valencià està essent liderada de dalt a baix pel Partit Popular, fins i tot en contra de la voluntat expressa de bona part dels afectats, com exemplifica que el fet que el model del TIL s’intenti imposar prescindint del fet que, l’any 2013, almenys un 70% dels progenitors de les Illes triés l’escolarització en català.[16]Per més que aquestes maniobres comptin amb el suport de l’actual govern central, la manca de consens polític i social al territori fa que aquests models siguin especialment inestables, especialment a les envistes d’un nou cicle electoral el 2015. Contràriament, encara que generi una profunda aversió en les elits espanyoles, el model lingüístic escolar de Catalunya gaudeix d’un suport polític i social territorialment força més ampli, i és poc creïble que pugui ser transformat radicalment des de dins de la societat catalana en un horitzó immediat o fins i tot mitjà. Almenys fins ara, les operacions per aconseguir-ho han estat percebudes més aviat com a intromissions externes i han generat una comprensible reacció de serrar files, que han desembocat, per exemple, en la coordinació més estreta dels moviments de reivindicació de la llengua a l’escola dels tres territoris.[17] En aquest context, fóra bo que, almenys a Catalunya, la —relativa— estabilitat escolar permetés encarar amb decisió els reptes lingüístics que a parer nostre hauria de resoldre l’escola catalana en un futur proper, independentment de l’estatus polític que acabi tenint el país.
F. Xavier Vila
Professor titular del Departament de Filologia Catalana i Director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
[1] En aquest apunt, i per qüestions d’espai, només ens referirem als territoris de llengua catalana sota administració espanyola.
[6] Partido Popular. (2011). 114 propuestas para conseguir las Illes Balears que queremos todos. Programa electoral al Parlament Balear, pàg. 21. Recuperat de http://www.ppbalears.es/upload/file_aj28_02_12_11_23_27.pdf
[7] http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/2014/09/comunicacio-sobre-lestat-dels-projectes.html
[8] http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1977/la-consellera-catala-assetja-amb-policia-el-ceip-ciutat-de-cremona-el-primer-dia-de-classe
[9] http://www.racocatala.cat/noticia/34582/conselleria-deducacio-valenciana-mante-linia-castella-sol-alumne
[10] http://www.laveupv.com/noticia/10802/educacio-elimina-la-immersio-linguistica-del-sistema-educatiu-valencia
[11] http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1976/la-consellera-d-educacio-elimina-la-immersio-linguistica-del-sistema-educatiu-valencia
[12] http://diarieducacio.cat/nomes-queden-dos-centres-afectats-pel-25-de-castella/
[13] http://www.ara.cat/societat/Tres-Tarragona-daplicar-castella-TSJC_0_1209479223.html
[15] Vegeu-ne la nostra anàlisi aquí i aquí.
[16] http://www.arabalears.cat/balears/Nomes-pares-lescola-publica-castella_0_935306708.html
[…] Article publicat al Blog de la Revista de Llengua i Dret el 18 de setembre de 2014. […]
[…] Article al Blog de la Revista Llengua i Dret que ho cita […]
[…] En realitat, no és pas que els conflictes i les polèmiques s’hagin esvaït durant l’estiu. Ben al contrari, igual com el curs anterior, també els darrers mesos han estat moguts en el camp de la llengua i l’escola. Continuar llegint…Nou curs escolar, nous i vells reptes lingüístics – F. Xavier Vila […]
[…] Article al Blog de la Revista Llengua i Dret que ho cita […]