Sóc al pub The Last Drop a Edimburgh, rodejat de llum tènue i olor de llúpol. Al costat hi ha un parell de nois que parlen de política i sento que diuen alguna cosa de Catalonia i del seu darrer viatge que hi han fet. S’han estat uns dies a Barcelona, a casa d’en P i en R, que els han explicat que a Catalunya es parlen dues llengües, però que una és més important que l’altra, que una és local i l’altra global, que a l’escola s’ensenya principalment en una i que a molts pares això no els agrada, que la política interfereix en el tema de les llengües. I jo penso: bla, bla, bla. Intervinc? Demano una altra pinta i hi poso cullerada? Vull fer pedagogia? Què és fer pedagogia en aquests casos? La vida és massa curta?

Segurament que molts de nosaltres ens hem trobat en situacions semblants. Són casos en què dubtem si hem d’explicar(-nos) la situació sociolingüística de Catalunya i com ho hem de fer. Volem vendre el nostre model? Volem fer una explicació pretesament objectiva? Ens autoparodiem (à la Polònia)? El repte és doble si a sobre et dediques acadèmicament a tractar temes relacionats amb la sociolingüística de la llengua catalana. Una explicació a un pub no és el mateix que una explicació a una universitat, però en tots dos casos és possible que ens plantegem la mateix pregunta: Com expliquem la situació sociolingüística catalana al món?

Precisament aquesta fou la pregunta que se’ns va fer a un grup de sociolingüistes en una de les taules rodones organitzades per commemorar el 15è aniversari de la fundació del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona[1] i el 10è aniversari de la creació de la revista electrònica Llengua, Societat i Comunicació.[2] Hi van participar Emili-Boix (Universitat de Barcelona), Andreu Bosch (Institut Ramon Llull), Miquel Strubell (Universitat Oberta de Catalunya), F. Xavier Vila (Universitat de Barcelona) i jo mateix (Llorenç Comajoan, Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya). A partir de les intervencions que s’hi van fer, proposo un resum en 10 punts que espero que us siguin útils si mai heu d’explicar la situació sociolingüística a l’exterior.[3]

1 En els darrers anys, en l’àmbit acadèmic i de recerca internacional, hi ha un interès creixent, en vies de consolidació, pels temes de sociolingüística catalana (Bosch). Dos exemples en són els seminaris de doctorat de sociolingüística catalana de la càtedra Mercè Rodoreda a la City University of New York i les sessions de temàtica sociolingüística dels congressos de les associacions internacionals de catalanística. El puixant interès per la sociolingüística ha de complementar els estudis catalans a l’exterior, que durant temps havien estat centrats en temes de literatura exclusivament. La interrelació de la sociolingüística, la literatura, la lingüística i altres disciplines, com ara els estudis culturals, només pot enriquir el panorama acadèmic internacional del català.

2 L’interès en augment no fa que desapareguin els malentesos sobre la situació sociolingüística catalana. En algun cas, quan se surt a l’exterior, es té una sensació “agredolça”, perquè és freqüent que el conferenciant s’escarrassi per fer una descripció acadèmica de la situació i algun membre del públic li etzibi una pregunta com aquesta: “Com és que els nens castellanoparlants estan maltractats a les escoles de Catalunya?” (Boix). Els malentesos són injustificables avui dia, ja que la quantitat d’informació publicada en paper i en línia és molt gran i sovint és prou acurada (Boix). Amb tot, els nostres interlocutors també tenen dret a no conèixer la realitat sociolingüística catalana, igual que nosaltres en desconeixem moltes altres, com ara la ucraïnesa (Vila).

3 Molts dels malentesos poden ser produïts per dissonàncies cognitives en els marcs (no) compartits entre les persones (Vila, Comajoan, Strubell). És a dir, sovint els interlocutors apliquen els seus marcs conceptuals a la situació sociolingüística catalana (per exemple, equiparant l’estatus i vitalitat del “dialectes” en el context italià o alemany al cas català i castellà, o la “llibertat” de tria d’escola als Estats Units amb la llibertat de tria de llengua. Per això, és important conèixer el nostre públic i adreçar-nos-hi anticipant alguns dels possibles malentesos o simplement intercanviant alguns termes que són difícilment explicables en poques paraules (fent servir llengua nacional per llengua pròpia, per posar un exemple; Vila) o sent conscient de les connotacions que tenen alguns mots (per exemple, nacionalisme en el context alemany) (Vila, Strubell).

4 Quan expliquem la situació sociolingüística catalana als nostres companys de l’exterior, és important conèixer qui són els nostres interlocutors i no menystenir el coneixement que puguin tenir de la realitat sociolingüística catalana (Comajoan). Ja hem dit que encara n’hi ha un desconeixement (justificat o no), però també és veritat que hi ha un nombre considerable de persones a l’exterior que són bones coneixedores de la situació sociolingüística catalana i d’altres llengües. Estem parlant del cas de doctorands i estudiants de màster, persones amb vincles a Catalunya o fins i tot catalans (i valencians, balears…) residents a l’exterior. Per això, és bo evitar explicacions simplificadores i superficials –tan freqüents quan alguns dirigents del nostre país van a l’exterior– quan sortim a l’exterior i informar-nos bé de qui serà el nostre públic. Igual que no volem que ens menystinguin a nosaltres tampoc els hem de menystenir a ells.

5 La situació sociolingüística catalana no és tan rara com ens pensem (Vila, Strubell, Comajoan); simplement s’ha d’explicar amb les seves característiques. Això vol dir situar-la dins no pas del cabàs de les llengües minoritàries sinó en el de les llengües mitjanes, en el nostre cas una llengua mitjana europea que ha resistit anys de persecució i pressió per part d’una llengua global. Si pensem que som raros, cal que expliquem bé en què consisteix la raresa (la supervivència al costat d’una llengua global?) i en què la suposada normalitat. En lloc de pensar que som raros, potser és més adequat especificar que vivim una situació complexa que és digna de donar-se a conèixer. La complexitat, a més, cal descriure-la no només pel que fa a les llengües a Catalunya sinó també –sobretot pel gran desconeixement que se’n té a l’exterior—a tots els territoris de llengua catalana (Strubell).

6 Quan expliquem la situació sociolingüística catalana cal que tinguem credibilitat, és a dir, no cal presentar una situació de flors i violes sinó que cal presentar-la en tota la seva complexitat (Strubell). Això fa que ens plantegem si quan l’hem d’explicar ho hem de fer des d’un punt de vista (suposadament) neutral o bé explicitant la nostra posició (Comajoan). Una possible solució és donar els diferents punts de vista des d’una posició crítica en el sentit d’avaluar les diferents posicions i ideologies. Per això, cal defugir tant de les exageracions triomfalistes innecessàries, sovint basades en xifres reduccionistes, com criticar les posicions infundades i tergiversadores que podem trobar tant en intervencions en directe com en publicacions acadèmiques.

7 Tots els estats practiquen el nacionalisme i tenen polítiques lingüístiques (Strubell, Vila). En aquest sentit, de nou, el cas del català no és tan rar com a vegades es vol fer pensar. Aquesta constatació fa que la política lingüística catalana no sigui vista com un fet aïllat i anormal sinó més aviat com part de l’engranatge polític dels estats, amb els seus avantatges i inconvenients per a totes les llengües, no només algunes.

8 Quan presentem la realitat sociolingüística a les aules de català a l’exterior, necessàriament ho hem de fer d’una manera didàctica que enganxi inicialment el públic i que faci que els nostres interlocutors en vulguin saber més (Bosch, Comajoan). Ho podem fer, per exemple, relacionant aspectes sociolingüístics amb temes universals que generin empatia en els nostres interlocutors, com ara les emocions relacionades amb les llengües, la tradició, la cultura, l’ecologia, etc. i no únicament amb la legalitat i la política (Comajoan). En aquest sentit, es fa necessari un tractament didàctic de la sociolingüística a les aules de nivells inicials de català a les universitats de l’exterior (Bosch), que es pot dur a terme, encara que parcialment, amb materials com ara els epílegs de la sèrie en línia 4 cats (Fundació Ramon Llull).

9 Explicar la situació sociolingüística (de mala salut de ferro) de Catalunya apel·lant als percentatges de persones que saben català necessàriament proporciona una visió parcial de la situació de la nostra llengua (Comajoan). Per això és útil fer referència, a més de la història és clar, a altres disciplines que ens ajudin a fer una descripció més acurada de les llengües que conviuen a Catalunya: qui les usa, com, quan, on, etc. Per això, les visions des de la sociolingüística educativa, la sociologia, l’antropologia, la ciència política, la lingüística aplicada i altres disciplines han de ser complementàries a la demolingüística. La fredor dels percentatges sovint deixa les persones que ens escolten… fredes, en canvi les veus dels parlants, les seves preocupacions, les seves angoixes i les seves actituds ens apropen al component afectiu i ideològic de les vides de les persones i de les seves llengües.

10 Donar a conèixer la realitat sociolingüística a l’exterior ens permet conèixer altres situacions multilingües que possiblement ens ajudin a comprendre millor la nostra (Vila, Comajoan). Aprofitar les sortides a l’exterior és una oportunitat única per compartir experiències, trobar aliats, conèixer els arguments dels crítics i fer més eficient la manera com expliquem el nostre hàbitat sociolingüístic.

Llorenç Comajoan Colomé
Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya – Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació-UB

[1] http://cuscub.wordpress.com/

[2] http://revistes.ub.edu/index.php/lsc

[3] La taula rodona va tenir lloc el dia 7 de maig de 2014 a la Universitat de Barcelona. Podeu veure l’enregistrament de l’acte a l’adreça següent: https://www.youtube.com/watch?v=fG9KekzBBFI&index=3&list=PLBdX0o0VeZQSIhZf8528HvkM2M4L-koS5. He intentat recollir totes les aportacions dels ponents de la taula rodona de manera fidedigna i anotar entre parèntesis la persona que s’hi va referir. Qualsevol inconsistència és responsabilitat de l’autor d’aquest text i no dels ponents.