Resulta sorprenent que, com assenyala J. Tuson en algunes de les seues obres (Patrimoni natural (2004), Mal de llengües (1997),…), ningú no posa en dubte la necessitat de protegir plantes o animals en perill d’extinció, mentre que quan es tracta de llengües l’actitud sol ser totalment la contrària: sembla que s’advoca per un reduccionisme lingüístic. L’autor recorda que cal no oblidar, però, que les llengües són un dels patrimonis culturals més valuosos que tenim. Com afirma D. Crystal a Language Death (2000), les llengües són un reflex de la diversitat cultural i un element essencial de la identitat d’un poble; són també magatzems de la història i contribueixen a la suma del coneixement humà, a més de ser interessants en si mateixes.

La diversitat lingüística és un fenomen complex que depèn de múltiples factors. Fins fa poc més d’una dècada, l’estudi de l’evolució de les llengües i les relacions entre elles era tractat pràcticament sols per sociolingüistes. Tanmateix, la publicació al 2003 a la revista Nature de l’article Modelling the dynamics of language death pel físic D. M. Abrams i el matemàtic S. H. Strogatz sembla haver estat el detonant de l’aplicació de models matemàtics en l’àmbit lingüístic. Seguint aquesta línia, i la d’altres treballs publicats posteriorment amb la mateixa finalitat, vam presentar com a treball de final de Grau en Física un estudi sobre diferents models d’interacció entre llengües aplicats al cas del sistema valencià-castellà a les zones valencianoparlants del País Valencià.

El treball se centra en dos models matemàtics basats en equacions diferencials: el d’Abrams-Strogatz i el de Mira-Paredes. El primer model redueix la dinàmica de dues llengües a una equació diferencial per tal de descriure com una llengua desapareix sota la preponderància d’una altra. Es tracta d’una visió simplificada en què la població total es divideix en dos grans grups que parlen llengües diferents i que competeixen pel nombre de parlants. El nombre de parlants de cadascuna es basa en un paràmetre d’estatus de la llengua, que representa l’atractiu d’aquesta, és a dir, les oportunitats socials o econòmiques que s’ofereixen als seus parlants. El model de Mira-Paredes és una versió millorada de l’anterior que introdueix un nou grup d’individus bilingües que parlen ambdues llengües. Aquest model basa l’estabilitat del grup de bilingües i, per tant, la possible coexistència de les dues llengües en conflicte, en la semblança entre elles.

Al nostre estudi s’apliquen els dos models a una sèrie de dades empíriques, obtingudes a partir d’enquestes realitzades pel Servici d’Investigació́ i Estudis Sociolingüístics (SIES) de la Generalitat Valenciana i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en relació a l’ús del valencià com a llengua vehicular en diferents situacions d’interacció social. Les dades mostren una clara tendència decreixent en l’ús del valencià, tendència que, segons les aproximacions dels models, conduiria a la seua minorització i possible desaparició.

A la següent imatge es troba representada l’evolució de la fracció de parlants que utilitzen el valencià en l’àmbit domèstic segons les enquestes del SIES i l’AVL. Les corbes corresponen a la solució numèrica de l’equació d’Abrams-Strogatz per a diferents valors dels paràmetres del model. Donat l’excés de graus de llibertat del model i la mancança de dades, no ha sigut possible determinar quina de les solucions és la més adequada per al nostre sistema. Tanmateix, queda patent que si la tendència es manté durant els pròxims anys, el percentatge de valencianoparlants podria arribar a ser inferior al 10% cap a l’any 2050, segons la predicció d’aquest model. Aquesta tendència pot ser modificada si es porten a terme polítiques lingüístiques que augmenten l’estatus del valencià i permeten l’estabilització del seu ús.

Cal no oblidar, però, que els models aplicats són models simples i no han estat dissenyats específicament per al cas de la situació del valencià. El reduït nombre de dades ha sigut l’impediment principal a l’hora de determinar la validesa d’aquests models com a descripcions aproximades i, per tant, la validesa de les seues prediccions. Així mateix, no ha permès la quantificació amb valors concrets dels paràmetres centrals dels models: l’estatus del valencià i la semblança amb el castellà; tot i que ha sigut possible establir rangs de variació dins dels quals es trobarien aquests paràmetres. També s’ha deixat patent que, segons els resultats de les enquestes i independentment de la validesa dels models, l’ús del valencià ha patit una forta davallada al llarg de les darreres dècades.

Aquest estudi és solament un primer pas que convida a seguir investigant en aquest camí, millorar els models existents i plantejar nous enfocaments per tal de descriure una situació tan complexa i interessant com és la interacció entre dues llengües en contacte. Tot i que qualsevol model suposa una simplificació de la realitat, aquests poden ser de gran utilitat a l’hora de predir situacions futures a les quals es pot arribar si no es canvien els patrons vigents i es prenen mesures polítiques i socials adients per tal de reconduir la situació.

Finalment, és important destacar la importància d’unir els esforços dels sociolingüistes i els físics i matemàtics en aquest tipus d’estudis. La col·laboració entre ambdós grups resulta necessària per poder descriure coherentment la realitat sociolingüística i extraure’n conclusions pertinents dels models.

La memòria completa de l’estudi es pot trobar a:

http://www.uv.es/perucho/TESI/TGF-CMiralles.pdf

Clara Miralles Vila.

Graduada en Física per la Universitat de València.