En un debat del Ple del Parlament sobre les possibles responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les entitats financeres, fent referència al text que havien de votar, un diputat va fer aquesta observació:

«Vigilin amb el llenguatge: en les consideracions, a l’1.8 posa “establir límits a les males pràctiques”. No, “establir límits a les males pràctiques”, no: “prohibir les males pràctiques i perseguir-les”!» [Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie P, núm. 64, de l’11 de juny de 2014]

Aquest advertiment clarament polític sobre la redacció d’una resolució fa incidència en la tria de les paraules, una qüestió essencial en el discurs polític a l’hora de comunicar el missatge. Al Parlament, la intenció política es fa molt evident en aquest tipus de textos, les resolucions i les mocions, que són fruit directe dels debats parlamentaris. Però també es pot seguir el rastre d’aquesta intenció en les iniciatives legislatives que es presenten al Parlament, que en bona tècnica normativa haurien de complir els principis del llenguatge legislatiu, és a dir, els de concisió, precisió, formalitat, neutralitat i vigència, per a garantir la funcionalitat i la seguretat jurídica del text.

Tot i que és inevitable que les resolucions i les mocions, com a textos més clarament polítics, vehiculin les ideologies dels grups socials i polítics dominants, quan es tracta d’un text normatiu o legislatiu cal tenir en compte que els termes seleccionats no resulten innocus, tenen implicacions jurídiques, per exemple, a l’hora d’atorgar drets i deures, tipificar infraccions i establir sancions.

En aquest sentit, s’han aprovat lleis que rectificaven preceptes de lleis anteriors perquè a la pràctica s’havia comprovat que eren imprecisos o ambigus i, per tant, difícils d’aplicar, com així es reconeix en el preàmbul d’una llei modificadora:

«El capítol II engloba tots els preceptes modificatius de la Llei 22/2005, del 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, amb una voluntat aclaridora de l’ambigüitat dels preceptes que integren el títol VII de la Llei, amb relació a la delimitació de l’exercici de les competències públiques en l’àmbit audiovisual respecte a la potestat sancionadora de la prestació de serveis de comunicació audiovisual sense el títol habilitant preceptiu.» [Preàmbul de la Llei 2/2012, del 22 de febrer, de modificació de diverses lleis en matèria audiovisual.]

Els casos més evidents d’ambigüitat i manca de neutralitat en les iniciatives parlamentàries deriven sobretot de l’ús que es fa dels termes geopolítics, com ara poble, país, regió/regional, nació/nacional, català, espanyol, etc. Per exemple, el terme nacional pot tenir significats diferents i contraposats, fins al punt que pot generar ambigüitat:

«Quins són els criteris en què es fonamenta la col·laboració entre el Departament de Cultura i el Ministerio de Cultura per a la creació del Centre de les Arts del Moviment i quin és el contingut de la paraula “nacional” amb què el Departament qualifica aquell centre?» [Pregunta al Govern, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 231, del 18 d’octubre de 2005]

O l’ús del gentilici català, que pot tenir referents diferents i, per tant, pot resultar ambigu, tal com va passar amb la denominació Mandarines i Clementines de les Terres Catalanes (el 2009 es va canviar el nom de la indicació geogràfica protegida pel de Clementines de les Terres de l’Ebre), a què es referia aquesta pregunta, formulada irònicament:

«Quines van ser les raons per crear una Denominació de Qualitat de nom tan ambigu com el de “Mandarines i Clementines de les Terres Catalanes”, quan la zona de producció de cítrics a Catalunya està pràcticament reduïda a les comarques del Montsià i del Baix Ebre? Es preveu una futura expansió del conreu de cítrics cap al centre i nord de Catalunya, es tracta d’una expressió de possible assimilació d’altres territoris de parla catalana, o són altres motius?» [Pregunta al Govern, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 107, del 6 de novembre de 1996]

Fins i tot la tria de termes aparentment tan innocents com diada o festa pot reflectir una determinada ideologia. Per exemple, per a referir-se a la celebració de l’11 de setembre, els termes habituals en el llenguatge parlamentari i polític i fixats per les lleis de Catalunya són festa nacional i diada: Llei 1/1980, del 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l’Onze de Setembre, i article 8 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, del 2006, «La festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre». Però en algunes iniciatives parlamentàries s’han fet servir els termes festa grossa, festa autonòmica o dia, que reflecteixen certes reticències a fer servir els termes festa nacional o diada:

«El Parlamento de Cataluña insta al Gobierno de la Generalitat a iniciar los trámites pertinentes para reformar el artículo 8.3 del Estatuto vigente que establece que “La fiesta de Cataluña es la Diada del Once de Septiembre” y sustituirla por el 23 de abril, Día del Libro y la Rosa, como Fiesta de Cataluña.» [Proposta de resolució, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 131, 1 d’octubre de 2007]

«Actualment celebrem la festa grossa o dia de la nostra Comunitat Autònoma la data de l’11 de setembre. Incomprensiblement, l’11 de setembre continua essent utilitzat com a festa de la Comunitat pel Govern de la Generalitat, tot partint d’una tradició romàntica i ideològica a la que li manca una base històrica veritable.» [Proposta de resolució, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 315, 12 de maig de 2014]

D’altra banda, la temptació de voler canviar l’statu quo o la mateixa realitat també ha fet que alguns grups polítics i socials hagin introduït noves denominacions o hagin modificat les que ja circulen. Així, per exemple, hi ha hagut una clara evolució en les designacions de les persones que pateixen dèficits funcionals de caràcter físic, sensorial o mental: des dels primers invàlids, disminuïts i minusvàlids, als anys vuitanta, es va arribar als anys noranta al terme discapacitats i, més endavant, a persones amb discapacitat, la denominació que es va acabar imposant. El 1980 l’Organització Mundial de la Salut va aprovar la Classificació internacional de deficiències, discapacitats i minusvalideses, que establia els termes discapacitat (disability) i persones amb discapacitat (persons with disabilities), i el 2001 va aprovar la Classificació internacional de funcionament, discapacitat i salut (ICF).

Durant la tramitació de la Llei d’accessibilitat, que es va aprovar el 15 d’octubre de 2014, justament uns grups parlamentaris van presentar esmenes al text del projecte de llei per substituir el terme discapacitat pel de diversitat funcional, una forma no tan connotada i més positiva, però que també parteix de la diferència estigmatitzadora i amb l’inconvenient que és un terme lingüísticament mal format que pot induir a confusió. Les esmenes presentades proposaven aquesta definició:

«Diversitat funcional: És una característica positiva inherent a l’ésser humà, on la capacitat de l’individu deixa de ser el subjecte per a ser la discriminació social i l’entorn l’objecte de canvi.

Però al mateix temps també proposaven aquesta altra definició específica:

»Diversitat funcional física: discapacitat que dificulta o impedeix la mobilitat o moviment del cos, o part del cos, en les activitats bàsiques de la vida diària.» [Esmenes al Projecte de llei d’accessibilitat, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 267, del 21 de febrer de 2014.]

Aquestes esmenes no es van introduir en el text final aprovat, tot i que en el preàmbul de la llei sí que es defineix la nova denominació diversitat funcional amb aquestes paraules:

«En els darrers temps alguns autors i col·lectius utilitzen el terme persones amb diversitat funcional. S’entén per diversitat funcional la qualitat de funcionar de manera diversa, concepte que algunes persones i col·lectius empren per a fer referència a les persones amb discapacitat, des d’un punt de vista positiu, amb la finalitat de generar un canvi de mentalitat de la societat i desbancar prejudicis que s’han arrossegat al llarg de la història.» [Preàmbul de la Llei d’accessibilitat]

La Llei d’accessibilitat finalment es va aprovar amb la inclusió del nou terme persones amb diversitat funcional, que conviu amb el de persones amb discapacitat.

En l’anàlisi de les iniciatives parlamentàries també es fa evident l’ús de termes eufemístics per a invisibilitzar o camuflar intencionadament conflictes i situacions problemàtiques. Aquest tipus de termes, però, tenen una vida efímera, perquè l’ús els acaba fent transparents i perden, per tant, eficàcia. Hi ha molta més variació terminològica en temes polèmics, com per exemple la darrera crisi econòmica i les seves conseqüències. Així, els darrers anys han desfilat pels mitjans de comunicació termes cada vegada més opacs per a referir-se a la situació de crisi econòmica, i alguns d’aquests termes s’han traslladat a les iniciatives parlamentàries, com ara els termes antitètics creixement negatiu i creixement zero:

«El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a: […] d) Tenir en compte […] les iniciatives que comportin una idea de negoci en comarques amb creixement negatiu o inferior a la mitjana en els darrers anys, o que hagin incrementat la plantilla durant el 2011 i decideixin incrementar-la també l’any 2012.» [Moció 49/IX del Parlament de Catalunya, del 3 de novembre de 2011, sobre les mesures previstes en els pressupostos de la Generalitat per al 2012 per a fomentar la recuperació econòmica]

O bé flexibilització del mercat laboral, per acomiadament lliure; viabilitat, racionalització i reestructuració de llocs de treball, per comptes de reducció o eliminació de llocs de treball; ajustaments, en lloc de retallades, o externalització, per comptes de privatització. L’abús d’aquests eufemismes ha generat sovint redactats obscurs, com el d’aquesta resolució aprovada pel Ple del Parlament:

«El Parlament de Catalunya insta el Govern a: […] Presentar al Parlament un estudi sobre les externalitats negatives del transport privat i les possibilitats d’internalitzar-les com a font de finançament dels sistemes de transport públic.» [Resolució 523/IX del Parlament de Catalunya, del 22 d’abril de 2012, sobre l’impuls de la reactivació econòmica i sobre la incidència de l’actuació del Govern en la qualitat dels serveis públics]

Altres eufemismes s’han acabat fent servir fins i tot després d’haver perdut la càrrega eufemística, com els tristament famosos danys col·laterals, una denominació creada per a referir-se a les víctimes innocents d’accions bèl·liques, divulgada pels mitjans de comunicació, però que en algunes iniciatives parlamentàries s’ha introduït amb el significat genèric de ‘perjudici’ o ‘efecte no desitjat’:

«El Parlament de Catalunya insta el Govern a requerir el Ministeri de Foment a atendre les demandes de l’Ajuntament de Subirats així com la d’aquells altres municipis de la comarca de l’Alt Penedès que hagin expressat i posat en el seu coneixement danys col·laterals que ha suposat el pas de l’AVE per la comarca.» [Proposta de resolució, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 214, 18 de febrer de 2008]

Els eufemismes, en general, aporten imprecisió i ambigüitat als textos, i, si aquesta ambigüitat persisteix en el text final de la llei, evidentment crea inseguretat jurídica tant als que intervenen en l’aplicació dels preceptes com als ciutadans afectats per la llei. Cal vigilar, doncs, seguint el fil de l’observació d’aquell diputat, que la tria de les paraules en les iniciatives legislatives no traeixi la funcionalitat ni la seguretat jurídica de les normes. En tot cas, els assessors lingüístics vetllen perquè en els textos legislatius els termes siguin precisos, unívocs i neutres, de manera que contribueixin al compliment eficaç de les lleis.

Margarida Sanjaume
Coordinadora dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya