En el marc dels seminaris que regularment organitza l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) sobre els drets lingüístics i la seva projecció sobre diferents àmbits competencials i sectorials, sota la coordinació del doctor Antoni Milian, director de la Revista de Llengua i Dret, el dia 26 de novembre proppassat va tenir lloc l’edició d’enguany. En aquesta avinentesa l’IEA l’ha organitzat conjuntament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i s’ha centrat en la llengua catalana i els mitjans de comunicació audiovisual per tal d’analitzar els reptes actuals que s’han d’afrontar en aquest àmbit, tant de tipus tècnic, com també els derivats de normes europees o de límits jurídics i competencials.

Després de la presentació del seminari per part del director de l’IEA, senyor Carles Viver, el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, senyor Roger Loppacher, va aportar algunes dades sobre el consum de mitjans en català, sobre les clàusules lingüístiques en els concursos recents per a l’adjudicació de llicències per a l’adjudicació de serveis de comunicació audiovisual i sobre el control de l’aplicació de les quotes lingüístiques en els mitjans de comunicació catalans.

Entre les diverses dades que va aportar el senyor Loppacher, cal constatar per exemple el  desequilibri important entre les audiències totals de les televisions d’abast estatal i les catalanes, de manera que aquestes darreres només abracen un 20-22% del total.

Pel que fa als concursos que depenen del CAC, va destacar l’augment del pes de l’ús del català, i l’occità aranès a la Vall d’Aran, en la valoració per a l’adjudicació de les llicències.

Si bé hi ha dificultats en el seguiment de l’aplicació de les quotes i compromisos dels mitjans de comunicació catalans en relació amb l’ús de la llengua, val a dir que en general els compleixen amb escreix. En el cas de la música, però, hi ha dificultats per a aplicar la quota del 25% de música cantada en català o aranès en determinades radiofórmules.

Quant als reptes de futur, el senyor Loppacher va esmentar el creixement del consum audiovisual mitjançant operadors per internet, que entren amb força sense que els sigui aplicable la legislació catalana. En el cas de les televisions de pagament, constata que tenen una penetració molt baixa a Catalunya i a Espanya en vist la resta d’Europa. Pel que fa en aquest àmbit, a la cloenda el conseller de Cultura va comentar l’acord amb Canal + que hi incrementa la subtitulació en català.

El senyor Loppacher va comentar, encara, les conseqüències negatives de la pèrdua del múltiplex, que pot afectar negativament la implantació de l’alta definició i la recepció mútua de canals dels Països Catalans.

Tot seguit la doctora Mercè Corretja va recordar la dimensió econòmica i cultural que tenen els mitjans de comunicació i va defensar l’existència de serveis públics de telecomunicació catalans, l’existència d’una habilitació competencial vigent i el caràcter de servei públic a la llengua i la cultura. En aquest sentit, va denunciar les conseqüències lingüístiques de la invasió de competències per part de l’Estat en relació amb els mitjans de comunicació. L’Estat envaeix competències fins i tot executives com ara la regulació d’adjudicacions de llicències, i a sobre aquesta invasió rep el vistiplau del Tribunal Constitucional. D’altra banda la legislació europea limita el finançament públic dels mitjans de comunicació.

Els ponents critiquen que només hi hagi quotes d’ús del català als mitjans catalans i no als espanyols. D’aquesta manera tota la política de diversitat lingüística que estableix la Constitució espanyola, i el cost que comporta, recauen en els mitjans territorials. La legislació espanyola permet que els mitjans d’abast estatal ignorin completament les diferents llengües oficials.

Tot seguit la senyora Mercè Teodoro va parlar del tancament de televisions autonòmiques i l’impediment de la recepció de canals emesos des d’altres comunitats autònomes. Es va referir al cas valencià afirmant de manera concloent que s’ha destruït el servei públic de radiotelevisió en català al País Valencià. La trista paradoxa positiva que va manifestar és que com que no es pot anar mes avall només es pot millorar.

La televisió valenciana neix el 1984 amb una llei que la defineix i que la proclama instrument de servei públic. A partir de 1989 comencen les emissions i es permet l’endeutament dels òrgans de gestió de les emissores. Aquest endeutament va esdevenir excessiu. La senyora Mercè Teodoro va explicar la cronologia del desmantellament progressiu de la ràdio i televisió valencianes, amb la corrua de causes judicials que fiten el procés.

A mes d’eliminar aquesta oferta, els successius governs valencians han impedit la recepció de les ràdios i televisions catalanes, alhora que han dut a terme un continuat fustigament de l’entitat que la facilitava. En aquesta política d’atacs s’hi ha afegit el ministeri espanyol tot imposant una multa per la reemissió d’una ràdio catalana. Mentrestant les televisions locals i comarcals i tota mena d’emissions sense llicència ocupen l’espai deixat per les concessions anul·lades al sector privat.

Tot seguit el doctor Iñigo Urrutia va desgranar els instruments internacionals que despleguen el marc europeu dels mitjans audiovisuals sense fronteres, com a instrument per a la difusió de les llengües regionals o minoritàries. El doctor Urrutia ha dut a terme un interessant recull de referències jurídiques de dret internacional i comparat que poden ajudar a avalar actuacions en defensa de la presència d’aquelles llengües als mitjans de comunicació.

En la cloenda, ja hem dit més amunt que el conseller de Cultura va comentar l’acord amb Canal +. Afegim-hi que va anunciar que el mateix dia a la tarda estava prevista l’aprovació al Parlament, com així va ser, de la taxa de connectivitat per finançar la creació audiovisual.

Segons el nostre parer, l’absència de pluralisme lingüístic als mitjans d’abast estatal i els atacs a l’emissió i la recepció de mitjans en les llengües pròpies diferents del castellà fan indispensable l’estudi d’eines jurídiques, a més de l’exploració, l’aprofitament i l’explotació de les noves tecnologies, amb la finalitat de fer tan presents i vives com sigui possible aqueixes llengües en totes les menes i formats de mitjans de comunicació. Tot plegat sense deixar de banda la denúncia de les traves i entrebancs contra l’ús d’unes llengües que segons els articles 3 i 20 de la Constitució haurien de ser protegides i respectades de manera especial arreu i als mitjans de comunicació.

Joan Ramon Solé i Durany

Responsable de legislació lingüística

Direcció General de Política Lingüística

Generalitat de Catalunya