El passat 10 de desembre va tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada la conferència Bones pràctiques lingüístiques a la justícia, en el marc del cicle de conferències que organitza aquesta entitat sota el títol Espais d’actualitat. Aquesta sessió ja venia precedida de la V Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia, trobada organitzada pel Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya i que ja s’ha convertit en un fòrum habitual on es tracten diferents aspectes del català en el món jurídic i judicial.

La conferència va comptar amb la intervenció de quatre ponents amb diferents responsabilitats en l’entorn judicial: M. Josep Feliu, secretària de Relacions amb l’Administració de Justícia; Anna M. Terradas, degana de l’Il·lustre Col·legi de Procuradors de Mataró; Josep Canício, degà del l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Tortosa, i Francesc Xavier González de Rivera, magistrat del Jutjat Social 3 de Barcelona.

Feliu va presentar el Manual de bones pràctiques lingüístiques a la justícia, opuscle que té per objectiu recopilar un corpus de bones pràctiques per fer del català una llengua d’ús normalitzat a l’àmbit judicial i, per consegüent, garantir els drets lingüístics dels ciutadans que es relacionen amb l’Administració de justícia. El Manual parteix de la descripció de situacions desavantatjoses per al català i proposa sortides específiques, bones pràctiques, per a cadascuna. Són, de fet, com indica la mateixa presentació, «recomanacions d’actuació individual i institucional que, tot i no tenir un caràcter prescriptiu, perquè la normativa actual no les preveu, van encaminades a assolir unes finalitats establertes per l’ordenament jurídic».

La intervinent va afegir que el Manual ha estat complementat pel treball Criteris per als usos lingüístics a l’Administració de justícia, la finalitat del qual és precisar la regulació lingüística a l’Administració de justícia en aquells aspectes en què hi ha un buit legal o en què la norma es presta a interpretacions diverses. Recull, doncs, «un seguit de casos en què o bé l’aplicació del precepte jurídic admet múltiples lectures, o bé la interpretació més general que se n’ha fet afecta negativament l’ús normal del català en la justícia».

Per tot això, indicava Feliu, els «criteris» proposats constitueixen unes pautes interpretatives que afavoreixen l’exercici de les bones pràctiques en la mesura que, com més ben precisat sigui el marc legal, amb més certesa i seguretat es podrien assumir les actituds i les actuacions que incorpora el Manual de bones pràctiques.

Va concloure la intervenció assenyalant que aquests dos treballs, aprovats en el si de l’Observatori Català de la Justícia, donen pautes i volen ocupar un espai que la llei possibilita, però que no propicia. Per això el Departament de Justícia ha de continuar mantenint obertes les altres línies d’actuació, com ara la capacitació lingüística del personal judicial, la traducció de documents i resolucions judicials, el suport i la col·laboració als col·lectius de les professions jurídiques, la consolidació dels textos legislatius més importants aplicables a Catalunya i, molt especialment, la reforma legislativa per crear un marc jurídic favorable.

A continuació, Terradas va fer una exposició sobre la base de les situacions concretes que fan difícil l’ús del català a la justícia o que n’impedeixen un ús habitual. Per descriure aquestes situacions va partir del que es troba en la seva activitat professional un dia normal, on es fa palès que en les comunicacions informals amb advocats el català és força present, però quan aquests mateixos interlocutors han de redactar documents per presentar al jutjat la situació es reverteix i el castellà passa a ser la llengua habitual.

Segons Terradas, l’ús generalitzat del castellà a la justícia respon al fet que els professionals del dret no perceben l’ús del català en la seva activitat com una pràctica normalitzada. Els més joves han estudiat en català, però quan arriben al món professional no troben que el català hi sigui present i passen a utilitzar el castellà de forma generalitzada.

Pel que fa a l’ús oral, Terradas també advertia que tenim una tendència a adreçar-nos en castellà a les persones que treballen a la justícia pel prejudici a pensar que només parlen en castellà, quan això segurament no és així. En els judicis, fins i tot, els interlocutors tenen por de parlar en català perquè no saben si el jutge els entendrà o si pot dictar una resolució en contra dels seus interessos per raó de la llengua. No obstant això, afirma amb rotunditat que encara no ha vist mai que un jutge dicti una resolució injusta pel motiu de la llengua. Entén, també, que cal lluitar contra aquesta situació desfavorable, ja que el justiciable, que persegueix que el jutge li doni la raó, acaba posant els seus legítims interessos per damunt dels seus drets lingüístics.

Pel que fa a les resolucions, concloïa la ponent, també ens trobem que són majoritàriament en castellà perquè, d’una banda, generalment els advocats no demanen ser atesos en català i, de l’altra, perquè els jutjats no tenen cap obligació ni voluntat de fer-ho.

A continuació, en la seva intervenció, Josep Canício assegurava que no hi ha cap rebuig al català en les actuacions escrites i ho exemplificava afirmant, com Anna Terradas, que no s’ha trobat mai cap resolució que hagi estat dictada en contra pel fet d’haver utilitzat el català. De la mateixa manera, en les actuacions orals tampoc percebia que hi hagi un rebuig dolós a la utilització del català. Admetia, això sí, que hi ha situacions en què es fa difícil la utilització del català per desconeixement de la llengua, com pot ser en un judici en què una sola persona que no sàpiga català pot condicionar la llengua en què es desenvolupa, tret que no hi hagi la intervenció d’un intèrpret, amb les conseqüències que té això de distorsió del procés oral.

Malgrat aquests elements objectius, és un fet que l’Administració de justícia es veu com un medi hostil o aliè al català. En aquest context, entenia que la difusió de les bones pràctiques lingüístiques a la justícia pot servir per vèncer les percepcions subjectives que tenen molts operadors jurídics.

D’acord amb això, enumerava algunes bones pràctiques recollides en el document presentat, com ara la importància de proveir els professionals de material de treball en català, formar en el coneixement de la llengua, disposar de retolació en català, assegurar que l’atenció al públic es pugui fer en català, que en començar el judici el jutge recordi que les parts es poden expressar en català o oferir la possibilitat de tramitar l’expedient judicial en català, entre d’altres.

Josep Canício va acabar la intervenció recordant bones pràctiques per millorar les circumstàncies objectives que ja no depenen d’una percepció equivocada o que són fruit d’una interpretació esbiaixada. En aquest sentit, va assenyalar que cal limitar els supòsits de traducció que estableix l’article 231.4 de la LOPJ i establir el coneixement del català com a requisit per exercir a Catalunya.

Finalment, Francesc Xavier González de Rivera va exposar la problemàtica en què es troben els jutjats quan s’utilitza el català i quines són les solucions que s’hi poden aportar, d’acord amb els Criteris per als usos lingüístics a l’Administració de justícia.

Atès que les qüestions plantejades eren diverses, González de Rivera les va agrupar en tres blocs. En un primer, sobre qui, com i quan es pot fer l’opció lingüística, deia que la pot fer qualsevol persona física o jurídica, de forma oral o escrita, a l’inici del procediment (tot i que en aquest últim punt ell discrepava perquè entenia que la petició es pot fer en qualsevol moment i no només a l’inici del procediment). Pel que fa a la validesa de les actuacions, va recordar que el problema no es produeix pel fet que no siguin vàlides, sinó per la possible al·legació d’indefensió d’una part.

A continuació, en un segon bloc, va abordar qüestions en què ens trobem quan una part al·lega indefensió. Aquí cal distingir si qui ho al·lega és una persona física o jurídica, o també si qui ho al·lega és l’advocat. Poden al·legar indefensió els advocats? En aquest sentit, el magistrat aclaria que l’al·legació d’indefensió s’ha de poder interpretar i valorar individualment. En alguns casos el coneixement del català es pot presumir, com per exemple si ja s’han fet prèviament declaracions en català o si la part que al·lega indefensió està radicada a Catalunya. El que és cert és que no hi ha una fórmula feta que doni una solució al problema i que cal valorar individualment cada cas per assegurar que la sol·licitud de traducció no s’utilitza com a tècnica dilatòria.

Finalment, en un tercer bloc, va tractar de les qüestions vinculades a l’ús del català als jutjats recordant el deure de disponibilitat lingüística segons el qual tota empresa, entitat o establiment públic que opera a Catalunya té el deure de disponibilitat lingüística i ha d’assumir, per tant, el coneixement del català. És a dir, no poden al·legar indefensió per desconeixement del català en el marc de la lliure de prestació de servei.

La conferència va finalitzar amb un debat entre el públic assistent on es va reconèixer que tots som responsables de la normalització lingüística a la justícia i que el dret del ciutadà no és només poder utilitzar el català en la comunicació amb els jutjats, sinó també que aquests els puguin correspondre i que efectivament els corresponguin en la mateixa llengua.

Rosa Lizandra
Departament de Justícia

Sobre el català a la justícia podeu consultar en aquest blog El català a l’Administració de justícia a Catalunya: un repte pendent – Josep Vidal