El complex panorama lingüístic de Grècia darrere l’aparent uniformitat – Juan Martínez Terrones

El grec és parlat com a llengua primera per la immensa majoria de la població al territori de la República de Grècia. Com a idiomes autòctons s’hi afegeixen el turc, dues llengües derivades del protoromanès, dues varietats de filiació albanesa, el romaní i dues llengües eslaves: el pomac i l’eslau macedoni. Els idiomes minoritaris a Grècia perviuen amb vitalitat variable malgrat una imponent tendència uniformitzant.

La diversitat lingüística al territori grec, afavorida per la marcada fragmentació del relleu del país –i de tots els Balcans– eminentment muntanyós i geològicament complex, és antiga i s’ha documentat a bastament a l’època bizantina i otomana, però ha minvat força respecte dels primers decenis de l’Estat grec.

Al territori de l’Estat grec primigeni, fundat l’any 1830, el turc i menorment l’albanès també eren llengües escampades pertot. Atenes, abans d’esdevenir capital de l’estat el 1834, era ben bé un poble de predomini lingüístic albanès. El grec no havia format cap contínuum tancat durant el període otomà.

A mesura que avançà l’annexió de territoris a l’Estat grec, s’hi incorporaren comunitats de filiació romanesa, eslava, romaní, armènia i judeocastellana. Les convulsions regionals dugueren guerres i tractats de pau i capgiraren la composició ètnica i lingüística de Grècia.

Així, entre els anys 1920 i 1925 s’esdevingué un intercanvi de població amb Bulgària i Turquia, prescrit pel tractat de Lausana –signat el 1923 per les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial, Grècia i Turquia després de les victòries turques sobre els grecs. Sobretot el desplaçament dels musulmans de Grècia a Turquia i el dels cristians de Turquia a Grècia forçà una homogeneïtzació ètnica. Llavors, prop de 500.000 musulmans foren expulsats de Grècia, i prop d’1.500.000 persones de religió ortodoxa grega abandonaren Àsia Menor, l’Anatòlia oriental i Tràcia Oriental (noteu els criteris religiosos!).

Més tard, la dictadura de Metaxas (1936-1941) i l’ocupació alemanya (1941-1944) van fer de tota diferència lingüística motiu de persecució. La qüestió de les minories macedòniques i musulmanes tensà als anys vuitanta i noranta del segle passat les relacions gregues amb Iugoslàvia –més endavant, amb la (Antiga) República (Iugoslava) de Macedònia– i amb Turquia.

Avui, en virtut del tractat de Lausana encara vigent, la condició de minoria (sempre segons el criteri de la religió) es reserva als grups musulmans de Tràcia Occidental –l’única població mulsulmana exclosa de l’intercanvi de poblacions–. La població musulmana consta dels turcs, els romanís i dels pomacs, però és el turc l’únic idioma que, d’acord amb el règim de protecció legal prescrit pel tractat de Lausana, gaudeix de reconeixement legal com a llengua de la població musulmana. El turc té avui 60.000 parlants. (El nombre de parlants de totes les minories és molt difícil d’escatir, i les indicacions varien força segons les fonts i s’han de considerar a tall de mera orientació.)

Els conflictes polítics entre Grècia i Turquia a la dècada dels seixanta, setanta i vuitanta ha comportat la discriminació efectiva dels turcs, i ha estat un dels motius d’una forta emigració a Turquia i a Europa Occidental.

Els pomacs conformen una altra minoria musulmana amb identitat diferenciada. Tradicionalment parlen una varietat eslava considerada comunament dialecte de la llengua búlgara. La major part d’aquests eslaus musulmans viu a les retirades muntanyes del Ròdope, que forma la frontera natural entre Tràcia i Macedònia. A Grècia fan prop de 30.000 persones.

Les varietats lingüístiques pomaques reben a Grècia el nom de Pomaktsou, això és, llengua pomaca. Aquest dialecte s’ensenya a l’escola primària solament. Un gran part dels parlants ha cessat de transmetre la llengua i han adoptat el turc com a primera llengua, ultra el grec com a segona. A Grècia no hi ha mitjans de comunicació en pomac, fora d’alguna publicació escrita.

Del principi dels anys noranta endavant, l’Estat grec ha començat a revisar la seua política sobre les minories musulmanes i admet oficialment que la política restrictiva nodreix l’irredemptisme i porta agitació social i depressió econòmica. Per això, comença a distingir entre els diversos grups musulmans: pomacs, turcs i romanís.

Les llengües de filiació romanesa i albanesa comparteixen, per contra, una situació de minorització lingüística afavorida per una falta de consciència lingüística i pel no-reconeixement de les minories lingüístiques respectives a Grècia. Aquestes llengües minoritzades perviuen oralment gairebé sols en àmbits rurals i no han accedit a la societat de la informació.

A Grècia es parlen dues varietats romàniques: l’aromanès i el meglenoromanès. Quant al meglenoromanès, el parlen 3.000 persones al nord del golf de Salònica i 2.000 fora de Grècia. Avui dia s’ha trencat la transmissió intergeneracional.

L’aromanès és una variant, separada als s. vii-ix del protoromanès, considerada adés un dialecte del romanès, adés una llengua independent. El parlen vora 50.000 persones al nord-oest del país i un nombre semblant al sud d’Albània. Els parlants assentats als Balcans meridionals reben el nom de βλάχοι, i com a entònim fan servir denominacions procedents del llatí Romani. El nucli de la zona d’assentament dels aromanesos és la serralada del Pindos al nord-oest de Grècia, i el centre cultural el tenen a la ciutat de Metsovo/Aminciu.

Fins a la Segona Guerra Mundial funcionaren unes escoles, impulsades pel Govern de Romania al final del s. xix i l’inici del s. xx, que foren tancades per por que el naixement d’una consciència nacional romanesa no servís a interessos estrangers. En el present la llengua no es beneficia de reconeixement legal a Grècia ni és utilitzada a les escoles.

El nombre de parlants minva ràpidament, malgrat alguns intents de revifada des dels anys vuitanta, i s’ha accelerat el procés d’assimilació cultural. Ara, els aromanesos de Grècia es consideren grecs i tant l’Estat como la societat els té per compatriotes.

Parlen varietats de filiació albanesa els pobles anomenats arvanites i els cameris, a més d’un petit grup albanòfon a la zona fronterera amb Bulgària i Turquia. Els arvanites formen vora tres-centes comunitats majorment rurals a l’Àtica, Beòcia, Eubea, al Peloponès i a algunes illes gregues. Hom estima el nombre de parlants en 150.000.

Els primers albanesos feren cap a Grècia al s. xiii, i la seva afluència seguí fins al s. xv. S’establiren a regions poblades poc densament i formaren pobles propis, en què continuaren parlant llur llengua fins al s. xx. Els arvanites prengueren part del s. xviii endavant en la formació de la nació grega. Com és el cas dels aromanesos, la participació dels arvanites en la guerra de la independència contra els otomans i en la guerra civil també afaiçonà la seva consciència cultural grega i n’ha acabat per menar a una assimilació substancial. Tot i això, conserven una consciència d’ètnia diferenciada, no relacionada amb la nació albanesa.

Tot i que la llengua rebia el nom d’albanès fins al s. xx, l’aspiració a pertànyer al poble grec els ha dut a refutar-ne la relació amb la llengua albanesa. L’escàs prestigi de la seva llengua portà a molts arvanites un motiu addicional per adoptar el grec. La variant arvanítica és una llengua exclusivament parlada. Durant la segona meitat del s. xx, l’emigració a les ciutats i la pèrdua de l’entorn rural propi n’ha precipitat el procés d’assimilació. Avui només perviuen restes de la llengua, i els arvanites ja sols conreen elements del folklore, els que permet un entorn i una identitat grecs impermeables a minories.

Els cameris, un tercer grup albanòfon, perviuen a Grècia parcialment, habitant una franja costanera a la zona fronterera amb Albània. Els cameris sí que formen part –històricament i lingüística– del contínuum albanòfon i tenen consciencia nacional albanesa. En represàlia per la seva presumpta col·laboració amb les forces ocupants italianes i alemanyes durant la Segona Guerra Mundial, les tropes gregues expulsaren a Albània prop de 20.000 albanesos musulmans el 1944. Els cristians van romandre, però no compten als ulls de l’Estat grec. L’estat grec sols ha aceptat les comunitats albanòfones en la seua vessant cultural.

A la regió fronterera amb la República de Macedònia s’hi afegeix una controvertida presència d’una minoria que parla la llengua eslava –dit comunament eslau macedoni– que fan servir a l’altra banda de la frontera i que l’Estat grec no reconeix gens ni miqueta.

El tsacònic ens presenta un cas ben diferent: és un dialecte del grec, derivat de l’antic dori, molt diferent del grec estàndard, que avui no parla sinó una població minsa en comptats pobles del Peloponès oriental. Malgrat alguns intents d’introducció a les escoles, ja no s’hi ensenya i pateix un declivi precipitat que no permet d’augurar-ne una pervivència gaire llarga.

De manera il·lustrativa, els etnònims de les minories són diferents dels noms dels seus pobles de referència: arvanites en lloc d’albanesos, pomacs en comptes de búlgars, també grecs musulmans en lloc de turc. Aquest ús vol difuminar el lligam de les minories amb les comunitats linguïstiques originàries i afeblir la consciència de pertinència ètnica.

No sols els noms cedeixen a la pressió identitària forta. També les tensions desencadenades per l’eclosió dels grans moviments nacionals balcànics, la construcció de l’Estat grec a partir del 1830 i les disputes territorials amb els estats veïns han marginat les minories culturals. Tot plegat dibuixa una evolució de fets típicament balcànics.

Comptat i debatut, s’oposen el turc majoritari entre els musulmans de Tràcia Occidental, que és protegit pel tractat de Lausana vigent, la llengua albanesa dels cameris i l’eslava macedònia, d’una banda, i les varietats de filació albanesa i romanesa sense reconeixement legal o social, d’una altra.

El criteri religiós, que posà el fonament del tractat de Lausana, féu de la llengua un factor secundari d’identificació i incorporà les comunitats ortodoxes no hel·lenòfones, particularment els arvanites i els aromanesos, a la identitat grega majorment hel·lenòfona que maldava per construir un estat.

Els turcs i els pomacs reivindiquen llurs drets com a minoria, en tant que la identitat vaga i vacil·lant dels arvanites i dels aromanesos n’ha portat una aculturació i assimilació avançades. Ara que les llengües d’aquests darrers han assolit un estat a penes reversible de llanguiment ha crescut l’interès públic per l’alteritat lingüística del país i darrerament l’Estat comença a promoure’n el coneixement.

Juan Martínez Terrones
Traductor i editor

2 thoughts on “El complex panorama lingüístic de Grècia darrere l’aparent uniformitat – Juan Martínez Terrones

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s