No fa gaires dècades, els correctors es formaven «en contacte» amb d’altres de més experts, que els ensenyaven i els esmenaven quan convenia perquè poguessin adquirir l’expertesa necessària per a esdevenir, al seu torn, mentors de correctors novells.

Actualment, els màsters i els cursos de postgrau que imparteixen les universitats i altres institucions públiques i privades d’arreu dels Països Catalans contribueixen a la formació teòrica i pràctica dels nous professionals de la correcció, ja que els graus universitaris de lingüística, filologia o traducció no proporcionen encara els coneixements específics per a assolir aquesta destresa.

L’experiència pràctica que es pot adquirir treballant de costat amb altres correctors ha passat a dependre de la possibilitat de començar a feinejar en una empresa o una institució que compti amb professionals més experimentats. La realitat actual és que molts correctors comencen a treballar professionalment com a autònoms, relativament aïllats a casa seva malgrat les xarxes socials, és a dir, sense l’escalf d’altres companys amb més experiència.

Dels innombrables recursos lingüístics en línia de què podem disposar actualment, n’hi ha que tenen un contingut prou discutible, i fins contradictori, cosa que fa que els aprenents sovint no sàpiguen a què atenir-se en un cas concret i puguin prendre decisions poc coherents o totalment desencertades, sobretot al començament de la pràctica professional.

Com són les obres realment útils per a la correcció i la traducció de textos? Totes ho són en el mateix grau? Ho són per sempre? Totes les obres d’un mateix autor o autora tenen la mateixa qualitat en aquest sentit? L’editorial on es publica una obra concreta hi té alguna cosa a veure? Preguntes com aquestes són les que ens van emmenar fa temps a intentar confegir una llista de les característiques o els trets que havien de tenir aquestes obres.

D’entrada, vam descobrir que les característiques que s’anaven configurant en la nostra llista es podien agrupar en les categories següents: aspectes relacionats estretament amb l’obra mateixa (és a dir, el contingut i la forma de l’obra), l’extensió o l’abast de l’obra (una qüestió de magnitud que és especialment rellevant en els extrems del ventall), l’autoria i l’editorial (els «autors» conceptuals i materials de l’obra), l’actualitat de l’edició (el pas del temps envelleix gairebé qualsevol text), la difusió i l’ús real (si no s’usa, no serveix —és dur, però la vida és així—), la competència amb altres obres coetànies (Charles Darwin hi tindria molt a dir en aquest aspecte), i l’accessibilitat de l’obra (hi ha una dita popular que hi és especialment escaient: «Si no les pot haver, diu que són verdes»).

És evident que hi ha característiques que pesen més que d’altres, i també que n’hi ha que en reforcen d’altres que poden semblar molt properes, però que tracten l’obra des d’un altre punt de vista. I, finalment, n’hi ha que estan pensades per a evitar que una editorial espavilada vulgui fer passar bou per bèstia grossa; és a dir, que li confereixi determinades característiques formals a l’obra que facin que pugui semblar una cosa que no és: una obra valuosa. De vegades ho intenten, però de seguida se’ls veu el llautó; perquè hi ha uns trets que no enganyen ni permeten l’engany i que hem volgut recollir per a més seguretat.

Aquest conjunt de característiques, amb les puntuacions corresponents, són valorades des de tres punts de vista (vegeu la figura): la suma total de punts de tots els trets (amb un mínim de vint-i-sis per a poder ésser considerades de referència general, dels cinquanta-un que es poden aconseguir); el recompte de caselles ocupades, és a dir, de característiques que tenen, com a mínim, un punt (amb un mínim d’onze per a poder ésser considerades de referència general, dels vint-i-un trets en què poden obtenir puntuació) i el percentatge de trets que obtenen la puntuació màxima (amb un mínim del 60 % de trets amb la puntuació màxima assignada al criteri).

Totes aquestes característiques o trets conformen unes franges o zones on es va situant cada obra de consulta, la primera i més important de les quals és la corresponent a les obres de referència general imprescindibles per a la correcció o la traducció al català: són les que serveixen per a moltes coses i que tenim damunt la taula de treball o a l’abast del ratolí de l’ordinador. Naturalment, si el text que estem revisant o traduint és molt especialitzat, hi pot haver alguna obra d’especialitat que també es faci imprescindible; però les més interessants, sens dubte, són les obres més generals i pluridisciplinàries.

Les dues primeres franges que hem establert (blava i negra, començant per la dreta de la imatge) corresponen a obres de referència general; però, dins aquest conjunt, només un grapat no gaire extens poden servir realment i inequívoca de referència professional permanent per als traductors i correctors de textos en general.

Podreu ampliar aquesta informació amb l’article «Qualitat i fiabilitat de les obres de referència general per a la correcció de textos», que apareixerà publicat el mes de juny en el número 63 d’aquesta revista, en el qual intentem posar les bases per a reconèixer-les i per a avaluar-ne la fiabilitat.

Pròximament, a més, a la categoria 8 de l’espai web de correcció Critèria de l’Institut d’Estudis Catalans podreu consultar les obres en línia que mereixen aquesta consideració.

Josep M. Mestres, doctor en lingüística aplicada i cap del Servei de Correcció Lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)

Mireia Trias, màster en correcció i assessorament lingüístic, postgraduada en traducció i tecnologies i col·laboradora del portal en línia del CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia) de l’IEC