En els darrers anys s’ha produït a Catalunya un veritable terratrèmol, a la seva vida política i social, que es basa en la irrupció d’un ampli moviment de reivindicació de la independència del país, com la millor manera de respondre a l’ofensiva neocentralista del govern espanyol, presidit pel Partit Popular. Aquest corrent d’opinió sempre ha estat present a Catalunya, però la novetat ha estat la seva conversió, en els darrers temps, en l’opció majoritària.

Una bona manera d’apreciar aquest fet és observar l’evolució de les respostes a la pregunta dels baròmetres d’opinió política (BOP) del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) sobre les preferències dels enquestats pel que fa a l’articulació entre Catalunya i Espanya. Així, es podia triar si Catalunya havia de ser un estat independent, o bé un estat dins una Espanya federal, una comunitat autònoma o una regió d’Espanya.

El problema és que les dades dels BOP, com les de moltes altres enquestes, poden donar-nos una informació més acurada si en fem una elaboració posterior, que anomenem reponderació, que consisteix a corregir certes característiques de la mostra per fer-la més representativa de l’univers estudiat. Això no vol dir que l’enquesta sigui errònia, només que pot ser perfeccionada en alguns aspectes. Les dades de la mostra del BOP que poden ser perfeccionades mitjançant una reponderació són les relatives al lloc de naixement dels enquestats, al seu origen geogràfic familiar (una variable que combina el lloc de naixement dels subjectes i dels seus progenitors), a la llengua inicial i a la d’identificació (quina és la seva llengua), sempre partint de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2013, que és l’enquesta lingüística de referència en aquestes qüestions. El problema és que a les mostres dels diversos BOP hi ha una mica massa de: 1) persones nades a Catalunya , 2) de catalanoparlants inicials i, sobretot, 3) de persones que consideren que la seva llengua és el català. Per superar aquesta desviació, els autors han recalculat les dades, és a dir, les han reponderat, prenent com a referència la variable sobre l’origen geogràfic familiar de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2013.

Amb aquestes dades reponderades, podem observar, al gràfic 1, l’evolució de les diverses respostes a la pregunta plantejada anteriorment, entre les persones amb dret a vot, al conjunt de Catalunya.

Es pot apreciar clarament que, al juny del 2011, l’opció per la independència es trobava en tercer lloc, amb un 25,3% dels enquestats, mentre que tant l’opció autonomista com la federal la superaven clarament (amb un 34,8% i un 33,1% del total). Però a partir d’aquest moment l‘opció per la independència s’incrementa molt i molt fins arribar a ser majoritària, a partir de l’octubre del 2012. Des d’aleshores, la situació s’estabilitza, tot i que a la darrera enquesta del CEO (encara no analitzada pels autors) l’opció per la independència minva lleugerament.

Gràfic 1. Catalunya hauria de ser… CEO (juny 2011 – abril 2014)

Font: BOP del Centre d’Estudis d’Opinió. Dades reponderades segons origen geogràfic familiar.

Els autors han esbrinat les característiques sociolingüístiques d’aquests diversos grups, quan la situació s’ha estabilitzat, relativament. Una manera de fer-ho, per exemple, ha consistit a creuar els resultats de la doble pregunta que es va fer el 9N, per la llengua inicial o la llengua d’identificació (“quina és la seva llengua”) dels enquestats. Les dades són del BOP d’abril del 2014 (on es va incloure aquesta doble pregunta), això sí, reponderades, tal com s’ha comentat anteriorment.

Al gràfic 2 es poden veure els resultats d’aquest creuament. És ben clar que hi ha un comportament molt diferent, segon quina sigui la llengua dels enquestats. D’aquesta manera, entre les persones que consideren que la seva llengua és el català, l’opció per la independència (el doble Sí) és àmpliament majoritària, amb un 70,7% del total. Per contra, als altres dos grups aquesta opció és inferior al 50% (un 26,4% del total en el cas dels que consideren que tenen com a llengua tant el català com el castellà i un 13,8% dels que afirmen que la seva llengua és el castellà).

Gràfic 2. Intenció de vot a la doble pregunta del 9N, per llengua d’identificació. CEO (abril de 2014)

Font: BOP del Centre d’Estudis d’Opinió. Dades reponderades segons origen geogràfic familiar.

D’aquesta manera, és ben clar que la llengua (tant la llengua inicial com la d’identificació) és una variable que explica, en bona part, quina perspectiva es té sobre aquest fet sociopolític, que ha estat tant important a la vida política catalana dels darrers anys.

Albert Fabà Prats i Joaquim Torres i Pla

Societat Catalana de Sociolingüística