L’Informe sobre els drets lingüístics a Catalunya del Síndic de Greuges, presentat el mes de setembre de l’any 2014, va ser debatut al Parlament de Catalunya el passat dilluns 23 de febrer.

Aquest document sorgeix de l’experiència acumulada al Síndic de Greuges amb relació a la tasca de defensa dels drets lingüístics. S’escau, a més, que la institució forma part, des del mes de març de l’any 2014, de l’Associació Internacional de Comissionats de Llengua. En aquest informe, com en la resta d’informes monogràfics que duu a terme la institució de defensa dels drets, es recullen les aportacions fetes any rere any als informes anuals del Síndic presentats i debatuts al Parlament de Catalunya, i també les consideracions expressades en queixes i actuacions d’ofici i informes específics sobre altres matèries presentades en aquest període.

L’informe analitza, en primer lloc, el marc normatiu, tant internacional com estatal i autonòmic, i hi inclou les decisions jurisprudencials recaigudes, tant en l’àmbit de la jurisprudència constitucional com en l’àmbit dels tribunals ordinaris.

En l’àmbit internacional, l’instrument jurídic més important és la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries de novembre de 1992, el compliment de la qual s’analitza per mitjà d’un sistema d’informes periòdics que obliga els poders públics a proporcionar informació actualitzada sobre les mesures adoptades amb relació a les llengües regionals i minoritàries. És important apuntar que també dóna veu a organismes no governamentals que poden fer arribar queixes i suggeriments.

Pel que fa a l’aplicació de la Carta a Espanya, en l’informe de 2008 del Comitè d’Experts del Consell d’Europa, es palesava que l’ús de les llengües cooficials en els serveis públics estatals estava en retrocés (paràgraf E, de l’apartat de conclusions) i en l’informe de 2011 s’assenyalava que encara hi persistien les mateixes mancances detectades en l’informe anterior.

Pel que fa a la normativa interna, partint del reconeixement del pluralisme lingüístic de la Constitució espanyola i de les normes que despleguen els drets lingüístics a Catalunya, des de l’Estatut fins a les normatives sectorials, es fa una anàlisi de la situació jurídica dels drets lingüístics.

Aquest marc normatiu ha estat condicionat per una doctrina constitucional, iniciada els anys 90 sobre el règim lingüístic a l’escola i, més en general, dictada en ocasió de la sentència de l’Estatut d’autonomia de 2006 (EAC), en què el Tribunal Constitucional declara nul l’incís “i preferent” que s’havia establert amb relació al català com a llengua d’ús de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Pel que fa al deure de conèixer la llengua catalana, el Tribunal Constitucional fa una interpretació conforme a la Constitució i rebutja l’equiparació d’aquest deure amb el deure constitucional de conèixer el castellà.

L’article 35 de l’EAC, en els apartats 1 i 2, determina el règim jurídic concret dels drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament i, en aquest respecte, la Sentència 31/2010 va establir que res no impedeix que l’EAC reconegui el dret a rebre l’ensenyament en català i que aquesta sigui la llengua vehicular i d’aprenentatge en tots els nivells de l’ensenyament, però res no impedeix, tampoc, que el castellà sigui objecte del mateix dret i gaudi, juntament amb la llengua catalana, de la condició de llengua vehicular de l’ensenyament, de manera que la Sentència descarta qualsevol pretensió d’exclusivitat d’una de les llengües oficials en matèria d’ensenyament.

En conseqüència, la Sentència 31/2010 estableix que l’article 35 de l’EAC, en els apartats 1 i 2, admet una interpretació conforme a la Constitució, en el sentit que no impedeix l’exercici lliure i eficaç del dret a rebre l’ensenyament del castellà com a llengua vehicular i d’aprenentatge.

La doctrina del Tribunal Constitucional no és nova, sinó que s’estableix partint dels seus precedents, de manera que els fonaments 14 i 24 recullen tota la doctrina constitucional anterior sobre la qüestió lingüística referida, en concret, al tractament que li atorga l’EAC.

La jurisprudència del Tribunal Constitucional, en les sentències 195/1989, de 27 de novembre, i 337/1994, de 23 de desembre, ja va deslligar el dret a l’educació de l’establiment d’una llengua vehicular en l’ensenyament i ha avalat, en reiterades ocasions, el sistema d’immersió lingüística a Catalunya.

Pel que fa a la legislació sectorial, l’elaboració de l’Informe coincideix en el temps amb la reforma de la normativa estatal d’educació, que va suscitar un important debat i ressò mediàtic pel que fa a la presència del castellà com a llengua vehicular en les comunitats autònomes amb llengua cooficial. Aquest ressò contrasta amb la limitada eficàcia del mecanisme previst per la llei estatal reformada.

En efecte, la Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), conté la previsió de la disposició addicional 38 a la Llei orgànica 2/2006, d’educació, que estableix que l’Administració educativa ha de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics en què el castellà sigui utilitzat com a llengua vehicular en una proporció raonable i, en cas que no n’hi hagi, el Ministeri d’Educació assumirà per compte de l’administració educativa corresponent les despeses efectives d’escolarització d’aquests alumnes en centres privats, precepte que ha estat impugnat davant del Tribunal Constitucional. El Reial decret 591/2014, d’11 de juliol, que desplega els procediments administratius sobre el reconeixement de la compensació dels costos d’escolarització establerts en l’apartat 4 de la disposició addicional 38 de la Llei orgànica 2/2006, d’educació, va ser qüestionat pel Consell d’Estat, per raó de la indeterminació dels criteris que permetien valorar quan el castellà s’utilitza com a llengua vehicular en una proporció raonable i la manca del càlcul del cost efectiu de la mesura que preveia que l’Administració pagués l’escolarització en centres privats dels alumnes que volguessin el castellà com a llengua vehicular. També posava de manifest, entre d’altres, la manca de previsió sobre l’efecte crida que pogués generar entre les famílies, la manca de determinació d’un límit a l’assumpció per l’Estat de les despeses efectives de la mesura i la repercussió en les hisendes autonòmiques, i la insuficient regulació del procediment d’abonament d’aquesta escolarització als representants dels alumnes.

En tot cas, amb la informació de què es disposa, molt poques famílies s’han acollit, a hores d’ara, a aquesta possibilitat, sense que hagi transcendit que s’hagi acceptat cap de les sol·licituds, la qual cosa fa dubtar de la necessitat d’aquest tipus de previsió normativa per garantir els drets lingüístics, més enllà de la seva possible inconstitucionalitat.

Cal fer atenció que aquesta previsió només s’ha establert per a la llengua castellana i no per a la resta de llengües oficials. La manca d’empara de la resta de llengües oficials en el Reial decret 591/2014, d’11 de juliol, és clara, ja que només es desplega amb referència a l’ensenyament en castellà, malgrat l’obligació de l’Administració educativa de garantir el dret de l’alumnat a rebre l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials de la comunitat autònoma, situació que no sembla que estigui garantida al País Valencià ni a les Illes Balears pel que fa a la llengua pròpia d’aquests territoris.

Altres legislacions sectorials analitzades en l’Informe són les que contenen la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya; la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema, i la Llei 22/2010, del Codi de consum. Cal remarcar que els preceptes que tenen a veure amb l’ús del català en aquestes lleis han estat objecte de recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, en el cas de la Llei d’acollida i del Codi de consum per la institució del Defensor del Poble d’Espanya.

La segona part de l’Informe està dedicada a l’activitat de la institució en defensa dels drets lingüístics, i es presenten dades sobre l’evolució de les queixes durant el període de 2008 a 2013. El primer que cal destacar és el nombre reduït de queixes rebudes, que representen un percentatge molt baix de totes les que rep la institució, fins al punt que en l’apartat de drets lingüístics de l’informe anual al Parlament aquesta matèria no s’ha destacat en els darrers tres anys.

Un dels temes objecte de queixa en l’àmbit educatiu ha estat el descontentament dels promotors de les queixes per l’aplicació dels preceptes legals, casos en els quals el Síndic, un cop analitzat l’ordenament jurídic, i en la mesura que no considera que es vulnerin drets fonamentals, s’ha limitat a recordar que la tasca del Síndic és la de supervisar que l’actuació de l’Administració s’ajusti a aquest ordenament.

Un dels temes de queixa més recurrents té a veure amb l’Administració de justícia, en què tradicionalment s’ha advertit un ús menys freqüent del català i en què, de vegades, s’ha constatat una vulneració dels drets lingüístics de les persones que, malgrat que han manifestat expressament la seva voluntat de rebre les comunicacions relatives a la tramitació d’un procediment judicial en català, han vist frustrades les seves expectatives per la manca de compliment de les disposicions legals de referència.

Així, els últims cinc anys el dret d’opció lingüística ha donat lloc a la tramitació de diverses queixes, arran de les manifestacions dels promotors que exposaven que, tot i haver-ho demanat expressament als jutjats en què respectivament es tramitaven les causes en què apareixien com a interessats, no s’havien escoltat les seves demandes pel que fa a la llengua.

Cal posar de manifest que en aquests casos és freqüent que el personal al servei de l’Administració de justícia invoqui determinats preceptes de la Llei orgànica del poder judicial i de la Llei d’enjudiciament civil, que estableixen que en les actuacions judicials s’ha d’usar el castellà, en tant que llengua oficial de l’Estat, per defensar que només és potestatiu l’ús d’altres llengües que també siguin oficials en el territori de la comunitat autònoma on tinguin lloc les actuacions judicials, tant en les manifestacions orals com escrites. En molts casos, se sosté l’existència d’una facultat, però en cap cas d’una obligació, de fer servir el català, malgrat la voluntat expressament manifestada pels ciutadans, la qual cosa suposa desconèixer la legislació autonòmica en matèria lingüística.

En l’àmbit local, les queixes tramitades durant els darrers cinc anys per vulneració de drets lingüístics fan referència a vulneracions del dret a ser atès en castellà, bàsicament en les notificacions i comunicacions que els consistoris municipals adrecen als ciutadans, en la tramitació de procediments en què els afectats són part interessada, pel que fa a la disponibilitat lingüística dels webs dels ajuntaments i pel que fa a la llengua en què està redactada la informació complementària dels senyals de trànsit.

Quant a les notificacions i les comunicacions, el Síndic ha recordat als ajuntaments que, si bé la llengua pròpia de Catalunya és el català i aquesta llengua ha de ser la normalment emprada en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, això ha de ser sens perjudici del dret dels ciutadans a rebre-les en castellà si ho demanen.

Pel que fa a l’Administració dels òrgans estatals (Tresoreria General de la Seguretat Social, Agència Estatal d’Administració Tributària, gerències territorials del Cadastre, Servei Públic d’Ocupació, etc.), el Síndic ha rebut queixes de ciutadans que han posat de manifest el seu descontentament amb la manca d’ús del català en models i formularis, en les notificacions o en la documentació que els han tramès, malgrat haver-ho sol·licitat de manera expressa. Aquestes vulneracions també es produeixen amb relació a membres dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat presents a Catalunya.

En aquest sentit, el Síndic ha hagut de recordar que, si bé la llengua dels procediments tramitats per l’Administració general de l’Estat és el castellà, això no obsta perquè les persones interessades que es dirigeixin als òrgans de l’Administració general de l’Estat amb seu al territori d’una comunitat autònoma també puguin utilitzar la llengua que sigui pròpia en aquesta comunitat.

En aquests casos, el procediment s’ha de tramitar en la llengua que hagi triat la persona interessada i, fins i tot en el cas que concorrin diferents persones interessades en el procediment i, per discrepància quant a la llengua, aquest s’hagi de tramitar en castellà, els documents o testimoniances que requereixin les persones interessades s’han d’expedir en la llengua que triïn.

Finalment, el Síndic, d’acord amb les competències que li atribueix l’article 78 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, té competència per a la supervisió de l’activitat de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d’interès general o universal. Sobre aquest terreny, en els darrers cinc anys ha tramitat diverses queixes relacionades, principalment, amb el sector de la telefonia, el transport públic de persones i les empreses subministradores del servei d’aigua. El Síndic ha manifestat, entre d’altres, que l’incompliment de preceptes lingüístics imputable a les empreses públiques, les empreses de serveis públics i les d’atenció al públic pel que fa a la senyalització, els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis es considera una infracció administrativa a la qual s’ha d’aplicar el règim sancionador en matèria de defensa dels consumidors i els usuaris.

Com en la resta d’informes que es presenten davant les institucions, en la mesura que pretenen analitzar possibles vulneracions de dret, però, sobretot, establir mecanismes i solucions per evitar-les, l’Informe que aquí ressenyem conté una sèrie de recomanacions adreçades a les diverses instàncies implicades, tant de l’àmbit català com estatal.

A continuació, destaquem les principals recomanacions de l’Informe:

1. Cal vetllar per preservar i enfortir les bases que han suportat el model lingüístic existent a Catalunya, ja que aquest model ha permès una situació de convivència i absència significativa de conflicte social per motius de llengua que ha estat elogiat per organismes internacionals, com ara el Consell d’Europa.

2. Cal preservar totes les actuacions, especialment en l’àmbit educatiu, orientades a facilitar el coneixement i el domini de les llengües oficials per qualsevol persona amb residència a Catalunya. D’aquesta manera es continuaran facilitant instruments valuosos per a la integració social per a un ampli nombre de persones.

3. A l’escola, ambdós idiomes oficials han de tenir garantida una presència als plans d’estudi, de manera que l’alumnat no sigui separat en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual, amb l’objectiu que al final de l’educació obligatòria pugui utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials.

4. Es requereix l’adopció de mesures immediates per dotar de contingut material concret els preceptes de l’ordenament constitucional que reconeixen el plurilingüisme de l’Estat espanyol.

5. Les administracions públiques i les empreses que presten serveis d’interès general a Catalunya han de culminar l’esforç per garantir que el dret d’elecció lingüística del ciutadà en les seves relacions amb aquestes sigui un fet.

6. Cal apostar de manera decidida per la formació del personal al servei de l’Administració de justícia per garantir que tingui un nivell de coneixement adequat i suficient de la llengua catalana que el faci apte per complir les funcions pròpies del seu càrrec o lloc de treball.

7. Cal que les empreses prestadores de serveis d’interès general que desenvolupen la seva activitat a Catalunya garanteixin l’atenció de les persones consumidores i usuàries, amb independència de la llengua oficial en què s’expressin.

Amb aquest informe, el Síndic de Greuges, com a institució de defensa de drets dels ciutadans, ha volgut contribuir al debat i al disseny de polítiques públiques per garantir drets en relació amb els quals, com passa en el cas dels drets lingüístics, la realitat en moltes ocasions difereix molt de les proclames i els reconeixements de drets, la qual cosa pot deixar els ciutadans en situació d’indefensió.

Maria Jesús Larios

Adjunta al Síndic per a la defensa dels infants i dels adolescents

També podeu consultar aquest altre apunt de la mateixa autora publicat en aquest blog