RKN: «Em pensava que el català era una mena de dialecte…»

MKT: «Sí, sí.»

MNN: «Però [castellà i català] són ben diferents, oi?»

(Dona, 1 any a Barcelona; Dona, 2 anys a Barcelona; Dona 4 mesos a Barcelona)

MKT: «Això és un engany, oi que sí?! Dins d’un mateix país, d’Espanya!! Si un mateix rei governa aquest país, almenys, hauria de ser una mateixa llengua.»  (Dona, 2 anys a Barcelona)

Aquestes són les actituds lingüístiques inicials d’unes dones japoneses que van arribar a Barcelona a causa de la feina dels seus cònjuges. Les tres tenen com a tret comú que són membres “passavolants” de la població japonesa a Catalunya, que solen arribar poc informats de la societat d’acollida. En general, els japonesos són enviats al seu nou lloc de feina al cap de poc temps després d’haver rebut el comunicat oficial sobre el seu trasllat i, a més a més, en molts casos, no els deixen triar la destinació.

El poc coneixement sobre la societat receptora fa que mantinguin la ideologia del seu país d’origen i que sigui aquesta la que els fa percebre la situació sociolingüística de Catalunya. Pel que fa a les llengües, no és que hi siguin totalment indiferents, sinó que en limiten l’aprenentatge a la necessitat mínima que els permeti sobreviure la seva estada transitòria, ja que tenen present el seu ús en el futur i el valor que tindrien després de tornar al Japó. De les llengües locals, n’aprenen una —que sol ser el castellà, llengua oficial del país d’acollida. Per a les persones procedents d’una societat amb tradició de monolingüisme[1], és ben lògic aprendre la llengua de l’estat receptor. Els informants del meu estudi, doncs, aprenen el castellà com una conseqüència lògica de la seva ideologia lingüística. Això projecta prou bé la visió predominant del Japó: «un estat, una llengua».

D’aquesta manera, els japonesos acabats d’arribar a Catalunya, hi arriben pressuposant que a l’Estat espanyol es parla únicament el castellà però aviat s’enfronten a una realitat que no els és gens familiar: el bilingüisme social. La denominació «castellà» tampoc no és gaire familiar per a ells, ja que la denominació de «l’espanyol» és molt més coneguda al Japó. De fet, una entrevistada va confessar: «Em vaig preguntar: “què deu ser castellano”?». Amb el temps, aquests individus s’adonen que «la llengua que no em sona és el català», i la seva actitud no és acostar-se cap a aquesta llengua, sinó tot el contrari: se n’allunyen. La perceben «irrellevant» en dos sentits: d’una banda, perceben el català com una variació del castellà que no cal que aprenguin i, de l’altra, la veuen com quelcom «fora del seu abast» i consideren que no és una llengua que els forasters hagin d’aprendre. Això fa que alguns japonesos «s’autoexcloguin» d’una conversa en català. És a dir, el català sovint els serveix com una mena de senyal per saber si ells han d’intervenir a la conversa o no.

Així, el català, en aquesta fase, és una barrera per a aquests japonesos transeünts que separa els catalans dels forasters. Tot i així, per als nipons, l’important és conservar l’estil de vida que tenien al seu país per facilitar-ne la «reincorporació», ja que la seva expectativa és tornar al Japó. Per tant, integrar-se plenament a la societat d’acollida no sol ser la seva prioritat.

Tanmateix, a mesura que fa més temps que són a Catalunya i el seu nivell de castellà els permet participar més a la societat d’acollida, aquests expatriats comencen a conèixer més la situació sociolingüística de Catalunya i a familiaritzar-se amb els discursos d’aquesta societat. A la segona fase, els ciutadans nipons ja saben que el castellà i el català són dues llengües amb valors ben diferents i les perceben de manera clarament dicotòmica, com ara «llengua comuna» o «dialecte»; «llengua primària que cal aprendre per viure» o «llengua secundària que no necessàriament cal aprendre» o «llengua d’ús ampli» o «llengua d’ús limitat», etc.

En aquesta segona fase, els japonesos en general són bastant competents en castellà i alguns aprenen fins i tot «una mica» el català. Tanmateix, veuen el castellà com a condició necessària i suficient per viure a Catalunya, però fins i tot un cop assoleixen un cert nivell en aquesta llengua, ja no intenten progressar més. Respecte del català, els queda com a «deures per al futur» o directament no en fan cas. Si viuen en un entorn envoltat de catalanoparlants, sovint són competents receptivament en català, cosa que els fa pensar que «seria millor aprendre català (per tenir bona relació amb els catalans), però, si saps castellà, no cal que aprenguis dues llengües». Tot i que són plenament conscients del rol del català en el procés d’integració a la societat catalana, no arriben a convertir-lo en la seva llengua habitual encara que el seu cònjuge sigui catalanoparlant o l’utilitzi d’alguna manera. El català, aparentment ja no és una barrera tan alta com abans per a aquests japonesos, ja que alguns fins i tot han començat a aprendre’l. Tanmateix, no tots l’empren, ja que el català com a barrera continua existint i això els n’allunya de l’ús.

Tot i que són molt pocs, alguns japonesos arriben a usar el català habitualment: solen ser les parelles «nipocatalanes», constituïdes per un cònjuge de cada nacionalitat. En aquesta fase, el català ja no és cap barrera. Aquests usuaris habituals del català consideren que aquesta és la llengua d’on viuen actualment i troben lògic fer-la servir perquè «Viure aquí vol dir viure amb els catalans, oi? […] per tal de conèixer els catalans, cal entendre el català perquè tant per a ells com per a nosaltres el castellano no és la nostra llengua materna». Entre les japoneses que estan casades (totes les usuàries habituals del català entrevistades eren casualment dones) amb catalanoparlants, l’actitud del seu marit té gran influència sobre el seu ús del català: una entrevistada va explicar que havia començat a emprar aquesta llengua perquè el seu cònjuge insisteix que cal potenciar l’ús del català «per protegir-lo de la desaparició», mentre que l’altra entrevistada va confessar que havia començat a aprendre català abans que el castellà seguint el consell del seu marit.

Així, pel que sembla, la barrera ja no existeix, però aquestes japoneses s’enfronten amb un altre problema: la gent autòctona moltes vegades no pot evitar parlar-los en castellà en veure la seva fisonomia, tot i que elles se’ls adrecin en català. Aquest comportament dels autòctons de vegades pot molestar a aquestes neoparlants del català, que duen amb resignació aquesta linguistic etiquette.

El capteniment lingüístic dels autòctons, doncs, continua essent una barrera per a la integració dels japonesos més sensibilitzats amb la qüestió idiomàtica. Quan es percebi normal el fet que «els forasters» parlin català amb els autòctons, la barrera desapareixerà i la llengua es convertirà en el veritable passaport que els doni l’entrada a la societat catalana.

Makiko Fukuda

Doctora en filologia catalana i membre del CUSC de la UB i del grup de recerca INTERASIA de la UAB

L’article original és a Revista de Llengua i Dret, núm. 62 (2014), pp. 86-105.

[1] Vegeu l’apunt de Tukahara en aquest mateix blog (http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rld/2014/04/10/una-perspectiva-de-la-situacio-sociolinguistica-del-japo-nobuyuki-tukahara/)