Es pas vengut a degun l’idèa de tombar cap de catedrala. Nòstra lenga es mai qu’una catedrala. Alara donc perqué son tantes que s’afanan per la desboselar…

(Joan Bodon, Lo libre dels grands jorns)

Amb les dades recollides per a un projecte que l’extinta Casa de les Llengües havia dut a terme amb el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), de la Universitat de Barcelona, i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (Ciemen), s’ha confegit el Diccionari de llengües del món del TERMCAT, una nova eina per difondre el coneixement de la diversitat lingüística que, en canvi d’algun punt feble, en presenta uns quants de forts d’interès més que notable i suscita, inevitablement, alguna reflexió al voltant del futur del patrimoni lingüístic mundial.

Aquest nou diccionari del centre de terminologia de referència de la llengua catalana, adreçat tant a un públic especialitzat com general i publicat no fa gaire en línia (http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/130), aplega una gran quantitat d’informació sobre 1.264 llengües estructurada en forma de fitxes. Com que d’idiomes n’hi ha molts més, el diccionari, encertadament, és de llengües del món i no pas de les llengües del món. Les àrees més treballades són Europa, la Mediterrània i Catalunya –és a dir, les llengües que la immigració ha dut al nostre país. Els altres continents hi són representats, però no de manera exhaustiva. Esperem que aquesta mancança es pugui superar en ulteriors edicions de l’obra.

Hom és conscient d’aquesta incompletesa, que no s’amaga en cap moment –fóra absurd, per evident–, i ens informa que, de llengües, segons la coneguda publicació Ethnologue: Languages of the World, n’hi ha més de set mil. A propòsit d’això, no ens podem estar de dir, encara que sigui de passada, que potser caldria que es refés el consens que sembla perdut a l’hora de fer el recompte de llengües, almenys en les famílies més estudiades.

Volem dir, per exemple, que l’Enciclopèdia catalana (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0139918.xml) ens diu que hi ha una llengua anomenada francès, de la qual es podria escindir el való i, potser –la cosa queda indeterminada–, algun altre idioma; que el volum Estudios de sociolingüística románica. Linguas e variedades minorizadas, publicat per la Universitat de Santiago de Compostel·la el 1999, ens ofereix un mapa de llengües de França i Bèlgica en què apareixen el francés, el wallón, el picardo, el normando i el galó; que, segons l’esmentat Ethnologue (http://www.ethnologue.com), en tornem a tenir solament dues: el French i el Picard, que esdevenen deu a l’UNESCO Interactive Atlas of the World’s Languages in Danger (http://www.unesco.org/languages-atlas) perquè, a més del francès, que no hi apareix perquè és un atles de llengües en perill, hi ha el Burgundian, el Champenois, el Franc-Comtois, el Gallo, el Lorrain, el Poitevin-Saintongeais, el Norman, el Picard i el Walloon, tot i que només els tres darrers tenen un codi diferent del del francès; etcètera.

Però tornem al diccionari del TERMCAT. Ens informa del lloc on és parla cada idioma, de la situació sociolingüística en què es troba, de la vitalitat que presenta, d’algun aspecte històric… La cerca es pot fer de dues maneres: per llengua (accés alfabètic) o per estat (accés temàtic). En el segon cas, els usuaris poden saber quins idiomes es parlen en un estat determinat i consultar-ne la fitxa.

Concretament, de cada llengua n’ofereix la denominació en català, diferenciant, si cal, el nom principal (neerlandès) dels sinònims complementaris (flamenc, holandès); la denominació en la mateixa llengua, i també la denominació en divuit llengües més (cas en què també n’hi pot haver de principals i de complementàries), llengües pròximes a nosaltres o que representen les diverses àrees culturals del món: àrab, gal·lès, alemany, anglès, espanyol, basc, francès, gallec, guaraní, italià, japonès, neerlandès, occità, portuguès, rus, suahili, amazic i xinès. L’ús d’aquestes divuit llengües constitueix evidentment una de les característiques més destacades del diccionari. I ens reserva alguna sorpresa, com ara saber que una de les denominacions complementàries del català en gallec i portuguès és tortosino (en català no la tenim pas, només alguerès i valencià). També ens dóna, si més no en el cas de 622 idiomes, el sistema d’escriptura emprat i, en el cas de 554, el sistema de numeració (informació interessant que sovint no es troba en obres d’aquesta mena).

Així mateix, la fitxa ens diu a quina família lingüística pertany la llengua en qüestió i l’estat o estats on és parlada, sense precisar, però, regions o àrees. Finalment, hi ha una nota amb tot d’informacions diverses sobre l’idioma de què es tracti: vitalitat, recursos de què disposa, aspectes sociolingüístics o històrics, dades referents al poble que la parla, comentaris relacionats amb els problemes de classificació, nombre de dialectes, etc.

A la introducció s’afirma que el diccionari és “un producte obert, en què encara hi ha feina a fer” i també que hi haurà actualització de dades i incorporació de novetats. Tenint en compte això, ens permetem de suggerir dues millores principals que s’hi podrien fer, a més d’algunes de no tan importants.

La primera: que la informació no sigui tan desigual; és a dir, que no passi que a vegades trobem el nombre de parlants d’una llengua (per exemple, el tagal) i moltes vegades no (per exemple, el romanès), que aquí hi hagi notes històriques més o menys abundants (per exemple, el japonès) i allà cap ni una (per exemple, el mambila), que d’alguna llengua en puguem conèixer trets gramaticals (per exemple, l’abazí) però de moltes no i, finalment, que en algun cas (per exemple, el retoromànic) hi hagi tan poca informació o bé que la que hi ha sigui tan poc explicada (per exemple, diu que el neerlandès es parla a Alemanya, però no en diu res, d’aquesta presència: es refereix al baix alemany? A descendents d’immigrants?).

La segona: que hi hagi manera de saber alguna cosa del piemontès, el való, etc.; és a dir, de les varietats lingüístiques de les quals no s’accepta universalment la condició de llengües –fet que caldria assenyalar– però que en presenten amb força claredat les característiques (voluntat dels parlants, ús escrit, etc.). Algun cas d’aquesta mena ja s’hi troba (el cors o el luxemburguès), però creiem que no n’hi ha prou (i som conscients que això té relació amb el consens sobre el nombre de llengües que demanàvem més amunt).

Entre les millores més superficials, a banda que agrairíem una presentació més agradable a la vista –perquè un diccionari com aquest no es consulta igual que una fitxa terminològica del TERMCAT–, potser aniria bé d’oferir a part les denominacions en els diferents idiomes, per no haver de superar una llista sovint molt llarga abans d’arribar al cos de la fitxa. D’altra banda –i això torna a tenir una certa importància–, perquè no hi hagués el perill de pensar-se que diverses denominacions alternatives d’una mateixa llengua corresponen a idiomes distints, caldria diferenciar més els noms principals dels sinònims complementaris. Per exemple, si consultem la llista de llengües del Marroc però no accedim a la fitxa de cadascuna, podríem creure que s’hi parlen dues llengües diferents anomenades, respectivament, amazic i berber.

Naturalment, però, en aquest diccionari hi trobem sobretot un bon grapat d’encerts, que deixen enrere qualsevol feblesa. Molt especialment dos. El primer: que tenim per primera volta en català una mà d’informació sobre moltíssimes llengües que abans era molt difícil de trobar (un exemple –i n’hi ha molts més–: cercareu en va informació del panare, una llengua de l’Amèrica del Sud, a l’Enciclopèdia catalana o a l’edició catalana de la cegament lloada Viquipèdia, però també en obres dels mateixos membres del GELA i d’altres sobre diversitat lingüística). Ara, en canvi, els catalanòfons ja tenim el panare a un clic.

El segon: que la llista de denominacions en divuit llengües a més del català (dinou, si hi comptem el nom en la mateixa llengua de què es tracti) –i encara que no s’arribi en tots els casos a aquesta xifra per la dificultat que comporta sempre l’elaboració de llistes així–, a més de constituir un diccionari plurilingüe de glotònims, sobretot representa un doll d’aigua fresca en el pantà jeràrquicament trilingüe en què estem atrapats: català-castellà-anglès, en aquest ordre, el de província-regne-imperi.

D’altra banda, no ens descuidarem de dir que la informació de les fitxes la complementa cartogràficament el portal Mapes Vius de la Casa de les Llengües (http://www15.gencat.cat/pres_casa_llengues/mapes/), en què podem veure el territori que ocupa cadascun dels idiomes estudiats al diccionari (i que aquí també es poden cercar alfabèticament o per estat).

I per anar acabant, un parell de preguntes sobre la pèrdua com més va més irreversible d’una gran part del patrimoni lingüístic de la humanitat. Se’n podrien fer un munt més i ja s’ha respost a moltes, però ara i aquí ens interessa, encara que no siguin noves, de fer força en dues qüestions concretes.

En primer lloc, per què ens preocupa la pèrdua de part de la diversitat i no pas de tota la diversitat? Clar i català: per què patim tant per una llengua i tan poc, en general, per un dialecte? (I aquí ens estalviarem el debat sobre el límit entre aquests dos conceptes.) Si el català se salva, el món serà millor; però encara ho serà més si se salva, d’una banda, amb el màxim de trets que li donen personalitat i, d’altra banda, amb el màxim de diversitat interna i no homogeneïtzat. Molts parlars catalans agonitzen avui mateix davant nostre (no tant per substitució sinó per dissolució dels trets característics en les solucions estàndard) i ens en lamentem, igual que de la pèrdua d’antics costums i tradicions, però, en el fons, ho trobem inevitable, signe dels temps superadors de localismes, etc. Exactament igual com qualsevol parlant d’una llengua dominant troba inevitable, signe dels temps superadors de localismes, etc. que desapareguin –per substitució, ara sí– el gaèlic, l’ainu, el hupa (Califòrnia) o el mateix català –demaneu-ho a Perpinyà. (I, seguint aquesta argumentació, els “superadors de localismes” castellans, francesos, etc. es trobaran “superats” pel totpoderós anglès, que els matarà amb les seves mateixes armes.) El mateix, en fi, que deu pensar tanta gent (bé, tampoc no tanta pensa en aquesta mena de coses) si els preguntes per què la gent diu com més va menys “No goso cridar gaire” i com més va més “No m’atreveixo a cridar molt”: “Ui, sembles la meva àvia.” I amb aquest darrer exemple hem tornat a la dissolució.

Un exemple dialectal entre tants: “les cavalls” ja gairebé no corren pel Pallars, on sobretot pasturen ja, llustrosos, “els cavalls”. Desapareix una forma epicena “transfronterera” (avui que aquest concepte ens interessa tant), perquè es retroba en aranès, donasanenc i altres parlars occitans del Pirineu. En altres llengües passa el mateix. Ja el 1875 l’erudit Giovanni Papanti, en el seu fabulós aplec de varietats lingüístiques d’Itàlia i voltants (https://archive.org/stream/iparlariitalian00villgoog#page/n16/mode/2up), deia que els parlars italians “van perdendo ogni giorno terreno e si spengono per l’avanzarsi che fa (sia pure a passi di lumaca) la lingua nazionale”. El caragol ara ja va més de pressa i, per exemple, en l’afeblit piemontès de Torí ja gairebé ningú no diu frel ni eva, sinó fratel i aqua, a semblança de l’italià fratello i acqua. El piemontès, per cert, que per a molts és una llengua, però que els “estudiosos hipòcrites” i la “burgesia aprensiva”, com deia el lluitador Tavo Burat, consideren dialecte de l’italià, cosa que en dificulta la supervivència perquè, ja ho hem dit, dels dialectes no en fem cabal.

En segon lloc, hem parlat abans dels “antics costums i tradicions”, i de com hi semblen lligats sense remei certs dialectes i certes llengües, que van desapareixent igual que s’esvaneixen els jocs, els balls, els plats i els oficis d’abans. Ja ho sabem que si no es priva aquests dialectes i aquestes llengües d’accedir a la modernitat podran continuar sent vehicles d’expressió de la comunitat; això és evident. Però la qüestió també és una altra: una llengua és com l’escudella o com el Barça? És a dir, si la meva vida s’assembla cada vegada més a la de qualsevol altre occidental –molt més que no s’hi assemblava la del meu besavi– en el menjar, l’esbarjo, el vestit, la feina, etc., continuaré gaire estona parlant de manera diferent? Hi pot haver llengua sense cultura? O bé m’aferraré a la llengua com a senyal d’identitat igual com un seguidor s’aferra a un club de futbol només perquè és el de la seva ciutat, encara que siguin, el seguidor i el club, gairebé idèntics als seguidors i als clubs de les altres ciutats? I, comptat i debatut, no fóra més interessant que no ens assembléssim tant els uns als altres?

Entre milions d’isbes russes no n’hi ha i no n’hi haurà mai dues d’exactament iguals. Tot el que viu és irrepetible. És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics… La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència.

(Vassili Grossman, Vida i destí. Traducció de Marta Rebón)

Ignasi Badia i Capdevila

Universitat Autònoma de Barcelona