La llengua catalana i la llengua aragonesa van ser llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó durant segles. Però el procés d’homogeneïtzació castellana que va tenir lloc a Aragó les va apartar de l’ús públic. El castellà va anar penetrant també en els usos privats i, en el cas de l’aragonès, el va fer retrocedir territorialment fins a les àrees pirinenques.

Amb l’obertura política postfranquista, l’Estatut d’Autonomia d’Aragó (1982) va reconèixer certa diversitat lingüística interna, però sense definir la natura del que es protegia i fent-ne un mandat abstracte. Amb el text constitucional de rerefons, l’Estatut d’Autonomia mencionava només l’existència de “diversas modalidades lingüísticas de Aragón”, de les quals declarava que “gozarán de protección, como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico”. Amb la reforma de l’Estatut, 14 anys més tard (1996), s’ampliava el mandat de protecció de les llengües i modalitats lingüístiques mitjançant la garantia del seu ensenyament i la demanda d’elaboració d’una Llei que fera efectius els drets dels parlants en les zones d’utilització predominant. Tot i que l’Estatut continuava sense definir la natura de les llengües a protegir, l’any 1999 s’aprovava la Llei de patrimoni cultural amb un consens ampli que incloïa el PSOE, el PAR, IU i CHA, i que d’alguna forma apedaçava les mancances estatutàries mitjançant el reconeixement explícit de “el aragonés y el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas”.

El mandat estatutari va trigar fins a 13 anys a desenvolupar-se, i la primera Llei de llengües va haver d’esperar fins a l’any 2009, amb els vots de PSOE i CHA i l’abstenció d’IU. S’explicitava novament l’aragonès i el català com a llengües a protegir, i definia un entramat bàsic de drets lingüístics per als seus parlants (López, 2013). La Llei naixia en un punt crucial en les dinàmiques sociolingüístiques del català a la Franja, amb el trencament de normes sociolingüístiques que fins ara havien garantit el manteniment de la llengua (Sorolla, 2014), i amb una necessitat encara més acusada en el cas de la llengua aragonesa, atesa la seua situació en greu amenaça (Llera Ramo; UNESCO, 2010).

Amb tot, aquesta primera Llei també arribava a un final d’etapa de governs de la coalició de PSOE i PAR (1999-2011) i, en un punt de radicalització conservadora, amb tendències especialment anticatalanistes. En aquesta etapa, des de l’oposició conservadora es va iniciar i atiar diferents conflictes entre Aragó i Catalunya. Amb la voluntat de dominar el debat públic aragonès, els conservadors van fer posicionar el Govern liderat pels socialistes en temes d’equilibris complexos. Amb el canvi a un govern conservador (2011) els conflictes es van diluir, però va tenir un paper rellevant el conflicte dels béns de la Franja, seguit de l’eixida d’Aragó de l’Euroregió Pirineus−Mediterrània, i altres conflictes com les candidatures olímpiques d’hivern o els desplaçaments sanitaris d’aragonesos a Catalunya. Però l’acció més explícitament anticatalanista va ser l’anunci electoral del PP contra la Llei de llengües, en què el PP difonia l’amenaça que el govern socialista pretenia “imposar” el català com a llengua comuna a Saragossa (sic).

Ja amb una majoria conservadora a les Corts d’Aragó, i a pesar de comptar amb l’informe desfavorable dels dos consells consultius amb competència en la matèria (el Consell Superior de les Llengües d’Aragó i el Consell Escolar d’Aragó), es va aprovar l’any 2013 la Ley 3/2013 de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, amb el vot dels grups parlamentaris del PP i del PAR. L’anterior Llei de 2009 quedava derogada, a pesar d’haver tingut un desenvolupament escàs.

La nota més coneguda d’aquesta nova llei era la negació de l’existència de les dues llengües minoritàries, català i aragonès, que reconeix la ciència romanística internacional, el Consell d’Europa o la UNESCO. La nova llei les va denominar amb el circumloqui de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (el català) i Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica (l’aragonès), popularment conegudes com a LAPAO i LAPAPYP. Darrere d’aquestes denominacions s’amaga una concepció que molts han qualificat de lingüicida. La segona Llei, de 2013, a més del canvi absolut en les denominacions de les llengües a protegir, manté molts punts idèntics als de la Llei de 2009. Però ha retallat drets i garanties que s’establien en l’anterior, i ha inclòs el terme modalitats lingüístiques, en molts casos de forma innecessària, amb l’objectiu d’atomitzar les llengües i reduir-les, en el millor dels casos, a l’ús privat. En general els partits que sostenen el Govern han tractat d’evitar la denominació de català per a la llengua parlada a la Franja, afegint una càrrega encara més important a l’altra llengua minoritzada, l’aragonès, que es troba en una situació encara més precària, al límit de l’extinció.

Contra aquesta llei pesa un recurs d’inconstitucionalitat presentat l’agost del 2013, basat en la infracció del principi de no regressió (dels drets reconeguts per l’anterior llei), del principi de seguretat jurídica, el d’igualtat, el de la reserva de llei per a algunes qüestions i la no discriminació dels parlants de català i aragonès. Però això no ha obstaculitzat que el Govern haja desenvolupat la Llei en sentit negatiu. Això és, eliminant algunes de les actuacions que anteriorment s’havien portat a terme amb èxit, com el premi literari en català Guillem Nicolau o el programa Jesús Moncada d’activitats de difusió del català a l’escola, o oblidant el català en el currículum de l’educació primària.

L’última acció que clou aquest procés per a eradicar el català de la legislació aragonesa ha estat la desaparició definitiva del nom científic de les dues llengües de la legislació aragonesa, mitjançant la derogació de l’article 4 de la Ley 3/1999 del Patrimoni Cultural Aragonès (la primera que havia incorporat les dues denominacions en el cos legislatiu aragonès), a través d’una modificació desenvolupada ocultada en la Llei de pressupostos (article 32.2 de la Ley 14/2014 de Medidas Fiscales y Administrativas de la Comunidad Autónoma de Aragón, BOA de 31 desembre). Així, no queda ja rastre de les denominacions de català i aragonès a la legislació aragonesa.

En el cas del català, a més, s’observa una conculcació d’un principi bàsic de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que planteja la necessitat de preservar la unitat de les llengües per damunt de les divisions administratives. L’article 7.1.b) de la Carta proclama el respecte de la zona geogràfica de cada llengua regional o minoritària, fent que les divisions administratives ja existents o noves no constituïsquen un obstacle a la promoció d’eixa llengua. En el cas concret del català s’està produint un canvi dràstic d’estatus jurídic en creuar la frontera administrativa entre Catalunya i Aragó. Convertit en LAPAO, la seua norma vindrà determinada per una única “Academia Aragonesa de la Lengua”, composta per suposats especialistes en les diferents modalitats lingüístiques existents a Aragó, amb una composició i un funcionament a mercè únicament i exclusivament del Govern d’Aragó.

A més, el Govern ha esta incapaç de complir la seua pròpia Llei. A les portes de les eleccions autonòmiques, ha incomplert l’únic termini que la Llei establia: 8 mesos per a aprovar els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i 3 mesos més per al nomenament dels membres d’aquest ens únic de “la llengua” (sic) que hauria de vetllar per l’estandardització de dues suposades llengües diferents. L’anterior Llei, ja derogada, establia dues acadèmies, tot i que ja era dubtosament necessària en el cas del català, els membres de les quals havien de ser filòlegs o personalitats de solvència reputada en les lletres, l’ensenyament, la comunicació o la investigació. L’actual Llei estableix un sol ens per a les dues llengües, que estaria format per “personas de reconocido prestigio en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores, y preferentemente nativos hablantes, que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores lingüísticos y literarios propios de la comunidad aragonesa, y en la que estén representadas las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, és a dir que rebaixa notablement el nivell i a més exclou la Universitat en el nomenament dels primers acadèmics.

En conclusió, les confusions observades en la Llei, el seu desenvolupament i la persecució de l’últim reducte legal que reconeixia el català i l’aragonès a Aragó fan sospitar que s’està seguint una estratègia per a difondre que ambdues són la mateixa llengua, amb la mateixa grafia. Amb l’únic objectiu d’evitar utilitzar el terme català per a la llengua de la Franja.

José Ignacio López Susín
Jurista, president de la Fundació Gaspar Torrente

Natxo Sorolla
Sociòleg, CUSC-UB, URV

Referències

Llera Ramo, F. J. (s.d.). Estudio sociolingüístico de las hablas del Alto Aragón. Informe.

López Susín, José Ignacio (2013). “La législation linguistique dans l’Europe actuelle: le cas aragonais dans l’État espagnol”, dins Alén Garabato, Carmen (ed.), Gestion des minorités linguistiques dans l’Europe du XXI^e siècle, Limoges, Éditions Lambert-Lucas, pp. 61-71.

Sorolla Vidal, Natxo (2014). «Franja 2014: de la diglosia en las encuestas a la sustitución lingüística en las redes» dins Gimeno, Chabier; Sorolla, Natxo (coord.) (2014) II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de trabajo “Lenguas e identidades” (Asociación Aragonesa de Sociología). Saragossa: Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias, Universidad de Zaragoza; Gara d’Edizions. Fitxa i Extracte de la publicació.

UNESCO. (2010). UNESCO Atlas of the World’s Languages in Danger.

Per a més informació, vegeu també l’article de José Ignacio López Susín que sortirà publicat al juny en el proper núm. de la Revista de Llengua i Dret, a l’apartat Notes i informació, titulat: «A Lai 3/2013, de 9 de mayo, u a infraproteuzión churidica de as luengas minoritarias d’Aragón».