La Societat Catalana de Sociolingüística celebrà durant el 2014 el 40è aniversari del que es considera el seu acte fundacional, que fou la presentació del Grup Català de Sociolingüística al VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto a l’agost de 1974. Fou una efemèride que no féu gaire soroll enmig de la multitud de commemoracions i mobilitzacions d’aquell any. Amb tot, tingué uns continguts que val la pena repassar per entendre els canvis que s’han produït al nostre país durant aquests anys en els camps de la ciència, la llengua i la cultura. En aquest apunt expliquem molt sintèticament la història de la sociolingüística a casa nostra i el contingut dels diversos actes que es realitzaren amb motiu de la celebració.

El Grup Català de Sociolingüística (GCS) es constituí en un moment d’efervescència política no gaire diferent de l’actual en molts aspectes, per bé que també amb uns punts de partida molt diferents, ja que no existia ni un govern català ni la llengua catalana gaudia de cap reconeixement oficial a Espanya. En aquest context, l’aportació del GCS fou important en dos aspectes: 1) l’acadèmic, ja que representà la introducció de la sociolingüística com a disciplina científica al nostre país; i 2) el polític, ja que els seus membres participaren activament en la formulació dels principis rectors de les polítiques lingüístiques defensades des del catalanisme, primer a través del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) i després des de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat del Principat. Entre els seus membres fundadors s’hi compten Lluís Vicent Aracil, Antoni Maria Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Domènec J. Bernardó, Helena Calsamiglia, Amparo Tusón, Jordi Carbonell, Lluís Creixell, Francesc Gimeno, Lluís López del Castillo, Joan Martí, Aina Moll, Vicent Pitarch, Gentil Puig, Modest Reixach, Joaquim Torres, Teresa Turell i Gerard Vassalls. També hi han estat vinculats al llarg dels anys molts altres membres de la Secció Filològica com Isidor Marí, Joan Albert Argenter, Miquel-Àngel Pradilla i Lluís B. Polanco; així com estudiosos rellevants com Joan Fuster. Antoni Maria Badia i Margarit fou el primer president del Grup, posteriorment ho han estat els sociolingüistes Francesc Vallverdú, Emili Boix, Joaquim Torres i, des del 2013, Joan Pujolar.

Ara mateix, es pot resseguir aquesta història mitjançant un vídeo de nou minuts produït en col·laboració amb la Direcció General de Política Lingüística.

La commemoració, en tot cas, tingué un caràcter eminentment acadèmic, de reflexió sobre la trajectòria tant de la disciplina com del col·lectiu. No en va, l’actual junta està presidida per primer cop, des de 2013, per una persona que no figurava en el grup fundacional, que és qui signa aquestes ratlles. Altrament, el que havia estat el Grup Català de Sociolingüística, rebatejat com a Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana el 2004, es convertí en la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) el 2006, moment en què s’integrà com a societat filial de l’IEC a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans de la mà de Joan Martí, que fou el tercer president consecutiu de la Secció i que alhora era membre de la SOCS.

Per tant, des de la clandestinitat dels inicis fins a la consolidació institucional que atorga actualment l’IEC hom pot visualitzar ja una mica els canvis que s’han produït. Però també n’hi ha hagut d’igualment importants dins la pròpia disciplina. En primer lloc, en els inicis la majoria de sociolingüistes catalans treballaven des de fora de la universitat, i fou durant la dècada dels 80 en què molts aconseguiren professionalitzar-se a través de l’accés a places universitàries. Actualment, la major part de la junta està composta per acadèmics professionals, per bé que s’intenta de mantenir-hi representades persones provinents de l’àmbit de les polítiques públiques, de la dinamització lingüística o de l’activisme lingüístic. En segon lloc, les temàtiques i els mètodes estudiats s’han diversificat en gran manera als Països Catalans com a reflex del que ha passat a la disciplina a escala global. En un primer moment, els sociolingüistes catalans estaven quasi exclusivament interessats en l’anàlisi de censos lingüístics o en la reflexió sobre els conflictes lingüístics, aspecte en què els treballs dels valencians Rafael Ninyoles i Lluís V. Aracil tingueren un impacte considerable en la sociolingüística internacional. Però al llarg dels anys s’han anat incorporant a la SOCS sociolingüistes de totes les orientacions: antropològica, variacionista, demolingüística, sociològica, educativa, de planificació, de ciència política, de psicologia social, de pragmàtica o d’anàlisi del discurs.

En aquest context, la SOCS optà per organitzar un cicle de col·loquis que servissin per fer inventari i reflexionar sobre les principals aportacions i els canvis experimentats per la sociolingüística catalana durant tots aquests anys. Hi hagué un acte inaugural, tres col·loquis i una conferència final. De l’acte inaugural, presentat per Joandomènec Ros, president de l’IEC, i Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, cal destacar les reflexions que plantejà el sociolingüista de la Universitat de Barcelona i expresident de la SOCS Emili Boix. http://40anys-sociolinguistica.espais.iec.cat/reflexions/. En aquest parlament, Boix féu una reflexió de com els processos de globalització afecten els usos lingüístics a Catalunya i també com afecten la manera com els sociolingüistes estudien les pràctiques comunicatives. També es pot visionar l’acte sencer en vídeo, en què es llegí un comunicat del malaguanyat Francesc Vallverdú, membre fundador que ens deixaria poques setmanes després.

El primer col·loqui del cicle es dedicà a “L’etnografia de la comunicació en la sociolingüística catalana”, en què Luci Nussbaum (UAB), Helena Calsamiglia (UPF) i Amparo Tusón (UAB) van repassar la trajectòria de la sociolingüística d’orientació antropològica i interaccional a casa nostra, que sempre mantingué una relació estreta amb John Gumperz i el seu grup de la Universitat de Berkeley, en un entorn sovintejat per investigadors de referència com Dell Hymes, Joshua Fishman, John Searle, William Labov, Robin Lakoff o Charles Ferguson; i també acompanyades per la segona generació d’antropòlogues lingüistes com Susan Gal, Monica Heller, Kathryn Woolard, Bambi Schiefelin o Deborah Tannen. Aquest acte es pot escoltar en àudio en el següent enllaç.

El segon col·loqui se centrà en “Els estudis de demolingüística en la sociolingüística catalana”, en què Joaquim Torres i Natxo Sorolla (UB) repassaren la tradició de seguiment dels indicadors d’usos lingüístics als Països Catalans des del desplegament dels estatuts d’autonomia i les corresponents polítiques lingüístiques.

El tercer col·loqui comptà amb les aportacions d’Antoni Milian Massana (UAB) i Carles Duarte i Montserrat sobre ”Els estudis de llengua i dret durant els quaranta anys del Grup Català de Sociolingüística”. Aquest dia vam fer un repàs a la rica tradició d’estudis jurídics sobre temes lingüístics, qüestions de dret lingüístic i sobre el desenvolupament del llenguatge jurídic català. La intervenció es pot seguir en àudio en aquest enllaç.

Finalment, Xavier Vila (UB) i Isidor Marí (IEC) ens oferiren en tàndem la conferència de cloenda “De la sociolingüística del conflicte a la sociolingüística del multilingüisme: visions passades, presents i futures del contacte de llengües”. Ambdós presentaren una reflexió sobre l’evolució que ha fet la sociolingüística a l’àrea catalana. Des dels inicis, en què el Grup Català de Sociolingüística se centrà en l’anomenada sociolingüística del conflicte, fins als anys 90 la disciplina ha viscut canvis substancials. El contacte de llengües ha passat a veure’s com un fet quotidià i generalitzat en les societats contemporànies i, més enllà dels processos de manteniment o substitució, ara es proposen nous conceptes, com els de sostenibilitat o hibridació lingüístiques. Davant d’una nodrida representació de sociolingüistes de tot Europa, els ponents reflexionaren sobre la vigència actual de la sociolingüística del conflicte i sobre els criteris que avui dia hauríem d’adoptar per definir la “normalitat lingüística”.

En definitiva, l’evolució del Grup Català de Sociolingüística i de la Societat Catalana de Sociolingüística reflecteix els processos de normalització institucional que s’han viscut en molts àmbits de la cultura catalana. Al llarg dels anys vuitanta, la sociolingüística catalana s’anà consolidant acadèmicament a mesura que la practicava cada cop més professorat universitari, s’ensenyava a diverses carreres i ampliava el ventall de temes que tocava. Amb tot, el Grup ha mantingut durant tots aquests anys la centralitat del seu projecte fundacional de fiscalitzar el procés de normalització lingüística. Els seus membres han tingut una participació destacada en l’anàlisi de les dades lingüístiques dels padrons i de les diverses enquestes d’ús lingüístic, gràcies a les quals sabem que el català avança en nombre d’usuaris bàsicament gràcies als que el tenen com a segona llengua, mentre que els parlants nadius s’estanquen per raons demogràfiques. Nombroses etnografies i força estudis de cas han deixat descripcions detallades de com les persones canvien o combinen les llengües en la vida quotidiana seguint paràmetres de context comunicatiu o afiliació amb grups socials i identitats. Igualment, l’experiència catalana s’ha convertit en un referent internacional en matèria de dret lingüístic, alhora que la renovació del llenguatge jurídic i administratiu català contribuïa a consolidar uns patrons més igualitaris de relació i comunicació entre els ciutadans i les institucions.

Actualment, la globalització està canviant ràpidament la mateixa realitat lingüística que ens pertoca d’estudiar. Si abans parlàvem de bilingüisme o de la dicotomia entre territorialitat i personalitat, ara parlem cada cop més de multilingüisme, mobilitat i complexitat. En tot cas, el suport de l’IEC dóna a la SOCS una base més sòlida per a afrontar aquest repte de construir una perspectiva catalana sobre el multilingüisme de la mateixa manera que els creadors del GCS van saber construir una perspectiva específicament catalana sobre la sociolingüística del moment.

Joan Pujolar

President de la SOCS