Dues sentències recents del Tribunal Suprem de 23 i 28 d’abril de 2015 han posat fi a dos dels procediments judicials iniciats fa gairebé una dècada per alguns pares contra el model d’escola catalana. Les sentències avalen la posició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, en una decisió sorprenent i després de reconèixer que la determinació de la proporció d’ús de castellà com a llengua vehicular correspon a l’Administració educativa (és a dir, a la Generalitat), va substituir aquesta decisió en dues interlocutòries tot fixant la “presència mínima del castellà com a llengua vehicular en el curs i classe on el fill o filla del recurrent segueix els seus estudis, en un 25% de les hores efectivament lectives, havent-se d’impartir en aquesta llengua oficial l’àrea, matèria o assignatura lingüística corresponent al seu aprenentatge i al mateix temps, com a mínim, una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàloga.”
Les interlocutòries del TSJC es van adoptar per a l’execució de les sentències del Tribunal Suprem de 10 de maig de 2011 i 16 de desembre de 2010, respectivament, que reconeixien expressament el dret de les dues famílies recurrents “al fet que la llengua castellana fos també vehicular a Catalunya” i obligaven la Generalitat de Catalunya a adoptar les mesures pertinents, i després que el TSJC rebutgés que mitjançant el sistema d’atenció individualitzada en llengua castellana es donés compliment a les esmentades sentències del Tribunal Suprem.
Quins canvis es deriven d’aquestes sentències per al model lingüístic de l’escola catalana? D’entrada, cal assenyalar que, amb una excepció que tot seguit veurem, les principals característiques d’aquest model resten intactes després de les sentències; és a dir, el model de conjunció lingüística amb predomini de la llengua catalana que dissenyen l’article 35 de l’EAC (declarat constitucional per la STC 31/2010) i la Llei d’Educació de Catalunya, en què s’estableix l’obligació de conèixer les dues llengües oficials en finalitzar l’etapa de l’ensenyament obligatori i es reconeix una àmplia autonomia als centres perquè aprovin el seu projecte lingüístic, queda totalment ratificat pel Tribunal Suprem.
L’excepció és la figura de l’atenció individualitzada en llengua castellana prevista a l’article 11 de la Llei catalana d’educació (LEC). El Tribunal Suprem considera que aquesta figura produeix una “situació de discriminació pràcticament idèntica a la separació en grups per raó de la llengua habitual” i per aquest motiu la rebutja. Recordem que, en el nostre sistema judicial, l’anul·lació de les lleis només la pot dur a terme el Tribunal Constitucional; la resta de jutges i tribunals si consideren que una llei que han d’aplicar per resoldre un assumpte és discriminatòria o vulnera la Constitució estan obligats a recórrer-la davant del Tribunal Constitucional per tal que aquest s’hi pugui pronunciar. L’article 11 de la LEC no ha estat impugnat davant del Tribunal Constitucional, però el Tribunal Suprem no entra en aquesta qüestió perquè entén que ja s’hi va respondre en les interlocutòries del TSJC.
La resta de fonaments jurídics de les sentències, en canvi, es pot considerar que són favorables al model lingüístic de l’escola catalana.
En aquest sentit, queda totalment rebutjada pels tribunals la principal demanda dels recurrents, que era el reconeixement d’un presumpte dret dels pares a triar la llengua en què han de rebre l’ensenyament llurs fills. En totes les sentències dictades al llarg dels diferents procediments judicials instats pels recurrents queda clar que aquest dret no existeix i que la competència per fixar el règim lingüístic en l’educació correspon a l’Administració catalana.
En segon lloc, i també és important, totes les sentències afirmen la necessitat de mantenir polítiques de promoció de la llengua catalana de forma que aquesta segueixi sent el “centre de gravetat del sistema educatiu” (STC 337/1994). En aquest sentit, el Tribunal Suprem rebutja la demanda dels actors d’incrementar el percentatge d’ús vehicular del castellà al 50 %, si bé reconeix que els centres, en ús de la seva autonomia (i tal com estableix l’article 14 de la Llei catalana d’educació) poden ampliar aquest percentatge.
Ara bé, el percentatge del 25% també es qualifica de mínim, de forma que per sota d’aquest no es pot considerar que el castellà sigui llengua vehicular.
Certament, la fixació d’aquest percentatge pel TSJC, que no es fonamenta en cap prova pericial o petició de part, fou molt polèmica en el seu moment, ja que el nostre sistema de control judicial de l’Administració pública es fonamenta en el caràcter revisor dels tribunals, és a dir, els tribunals poden anul·lar una decisió administrativa; poden reconèixer el dret a percebre una indemnització o poden reconèixer una situació jurídica individualitzada i obligar l’Administració a adoptar les mesures necessàries per tal de restablir-la, i fins i tot li poden establir un termini perquè compleixi; però tenen vedada la possibilitat de substituir directament la decisió administrativa i encara menys si aquesta és del tipus discrecional, és a dir, que el seu contingut no està predeterminat per una llei o un reglament. És per això que el Tribunal Suprem dedica diversos fonaments jurídics a justificar la decisió del TSJC de forma que, indirectament, està reconeixent un cert excés en l’actuació judicial. Així per exemple, en el fonament jurídic sisè de la STS de 28.04.2015 s’afirma: “El que decideix la Sala d’instància en els actes impugnats no és altra cosa que col·locar-se en la situació de la Generalitat (el subratllat és nostre) i fixa la proporció corresponent en atenció al reiterat incompliment de l’Administració a fer efectiva la decisió.”
Finalment, ho rebla afirmant que el que ha fet aquell tribunal en realitat és “acotar el concepte jurídic indeterminat “llengua vehicular”. I més endavant, en el fonament jurídic sisè, el Tribunal Suprem estableix que aquest percentatge del 25% constitueix una “proporció ajustada i raonable”, justificant així tant la forma com el fons de l’anterior decisió judicial.
Aquestes dues afirmacions, és a dir, que el concepte de “llengua vehicular” significa que s’imparteixi un mínim del 25% de l’horari lectiu en llengua castellana i que aquest percentatge és ajustat i raonable, ens porten a pensar que pot ser aplicable també en altres supòsits, com per exemple, en el cas de la disposició addicional trenta-vuitena de la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE) que estableix que les administracions educatives hauran de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics en què la llengua castellana sigui llengua vehicular “en una proporció raonable”.
Des d’aquesta perspectiva, per tant, la decisió del Tribunal Suprem es pot qualificar de salomònica, ja que si bé rebutja el recurs contra el model escolar de Catalunya (i en un dels supòsits fins i tot imposa a la família recurrent el pagament de les costes del judici) al mateix temps avala una decisió judicial que, si bé substitueix una decisió discrecional de l’administració educativa, no desfigura (amb l’excepció indicada) les línies mestres del model lingüístic de l’escola catalana. En qualsevol cas, i encara que els nous paràmetres puguin tenir aplicació també en altres conflictes judicials, els efectes de les sentències són limitats ja que se circumscriuen a les famílies recurrents i només són d’aplicació a l’aula en la qual llurs fills o filles estiguin cursant els ensenyaments obligatoris.
Mercè Corretja Torrens
Responsable de l’Àrea de Recerca, Institut d’Estudis Autonòmics