Durant la transició al règim democràtic a l’Estat espanyol, Catalunya va reivindicar el reconeixement i el ple exercici de la seva identitat a través de les diverses possibilitats que el canvi de sistema polític oferia; una identitat —la catalana— que troba en la llengua un dels seus elements més característics, singulars i, segurament, decisius i fonamentals per a la cohesió social.
Ara bé, en paraules del Síndic de Greuges de Catalunya, a l’Estat espanyol «[…] tenim un marc legal en matèria lingüística que atorga una preeminència al castellà pel fet de ser llengua oficial a tot el territori estatal i alhora una preeminència a Catalunya de la llengua catalana pel fet de ser declarada llengua pròpia […]».[1]
L’evident importància de la llengua en el món actual sumada al marc lingüístic legal de l’Estat espanyol fa que hi hagi un gran volum legislatiu quant a llengües en diferents àmbits, sectors entre els quals hi ha el socioeconòmic. En aquest sentit, la majoria de governs —siguin d’on siguin— intenten protegir i fomentar la seva llengua i crear una regulació lingüística prou potent i específica per tal de defensar-la i enfortir-la en el màxim nombre d’àmbits i sectors possibles.
Així doncs, arran d’aquesta voluntat de preservar i defensar la llengua, la legislació lingüística sol establir algunes obligacions, en general, d’utilitzar una llengua o altra, segons l’esfera o sector, i sovint d’una manera més delimitada en l’àmbit socioeconòmic en particular. I és que aquest és un àmbit d’una importància cabdal en el panorama actual, on el comerç exterior i l’intercanvi de productes a escala internacional han adquirit una rellevància notable.
En el cas de l’Estat espanyol, la gran majoria de polítiques lingüístiques establertes estan encaminades, més aviat, a prioritzar i promoure únicament el castellà, l’única llengua oficial a tot l’Estat, que no pas a salvaguardar la pluralitat lingüística existent. El fet que la Generalitat planifiqui, en canvi, polítiques lingüístiques a favor del català provoca que la política lingüística orquestrada per l’Estat i la que estableix la Generalitat de Catalunya vagin en sentits oposats, o que, si més no, no treballin en una mateixa direcció.[2]
Aquesta situació no és estranya, atesa la indefinició constitucional quant a les llengües,[3] la qual cosa comporta que la competència en matèria lingüística esdevingui una competència concurrent, és a dir, que engloba o afecta competències o atribucions de diferent titularitat.
En el cas que ens ocupa, la competència en matèria de consum està afectada per aquest problema de concurrència competencial. Tot i que la Generalitat disposa de competència exclusiva en matèria de consum, hi ha molts àmbits en els quals no pot legislar i menys encara contradir l’ordenament jurídic espanyol ni el comunitari. Arran d’aquesta situació, l’estudi que esbossem a continuació s’ha centrat en la situació actual (finals del 2014) de la legislació estatal i catalana entorn a la llengua en l’àmbit socioeconòmic.
Més específicament, s’ha pretès esbrinar quina és la situació real, tan aproximadament com ha estat possible, de la legislació lingüística vigent quant a les obligacions de les empreses i dels empresaris pel que fa a l’obligació d’utilitzar el català i el castellà a Catalunya. Evidentment, l’anàlisi inclou tant la normativa aprovada a l’Estat espanyol com l’aprovada per les institucions catalanes en l’àmbit de Catalunya i sobre la legislació que afecta el català.[4]
Seguint aquesta línia, i tenint en compte que en la majoria d’estats la llengua sobre la qual es legisla en les qüestions relatives a l’àmbit socioeconòmic és la llengua nacional, ens hem plantejat saber què passa a l’Estat espanyol. Els empresaris tenen les mateixes obligacions en totes i cadascuna de les llengües oficials? I més concretament, a Catalunya, on hi ha una llengua pròpia i oficial, quines obligacions legals hi ha envers el català i el castellà? Són les mateixes? Afecten de la mateixa manera a cada una de les llengües?
Els resultats més destacables que hem obtingut amb aquest estudi[5] són els següents: en primer lloc, constatem que hi ha un fort desequilibri entre el nombre de disposicions vigents que obliguen a l’ús del castellà i les que afecten l’ús del català. En aquest sentit, la diferència en termes numèrics és prou significativa: de les 364 disposicions que hem detectat que tenen alguna afectació de tipus lingüístic, un total de 340 estableixen l’obligació de fer servir el castellà (93,41 %), mentre que tan sols 24 l’estableixen per al català (6,59 %).
Més enllà del recompte de tipus quantitatiu que acabem de presentar com a principal resultat numèric, amb la intenció d’aprofundir en l’estudi de la matèria i poder extreure conclusions amb major rigor, també hem analitzat totes les disposicions des de dues perspectives: d’una banda, en funció dels àmbits o sectors afectats per les disposicions recollides ―i n’hem establert 10 de ben evidents i 1 de genèric sota l’etiqueta “altres”― i, de l’altra, en funció dels tipus d’obligacions que representen per a les empreses ―en aquest cas n’hem fixat 6.
Més concretament, els àmbits o sectors afectats els hem agrupat de la manera següent: 1. Aeroports o carreteres; 2. Aigua, energia, transports o telecomunicacions; 3. Alimentació; 4. Assegurances privades; 5. Comerç; 6. Consumidors i usuaris; 7. Fàrmacs o productes sanitaris; 8. Jocs o apostes; 9. Maquinària o aparells; 10. Química; 11. Altres.
Pel que fa als diversos tipus d’obligacions que comporten les diferents disposicions, hem establert la següent classificació: 1. Atenció oral o escrita; 2. Coneixement lingüístic; 3. Informació adreçada a l’usuari; 4. Instruccions, etiquetatge o documentació; 5. Relacions amb l’Administració; 6. Retolació.
A l’hora de comptabilitzar les diferents disposicions, tenint en compte aquesta classificació, cal considerar un possible biaix a causa de les diverses interpretacions ―les quals tenen un grau de subjectivitat inherent inevitable, naturalment― que se’n poden derivar. Hem intentat guiar-nos, sempre que ha estat possible, pel títol de les disposicions, ja que crèiem que aquesta era una de les interpretacions més fidels possibles a la realitat de l’objecte i la finalitat d’aquestes lleis. De fet, ens ha semblat que aquesta era la millor manera d’apropar-nos-hi.
Pel que fa als àmbits, doncs, ens hem trobat que, en molts casos, no hi ha cap obligació lingüística que afecti la llengua catalana. Es dóna aquest cas en els sectors de l’alimentació, les assegurances privades, els fàrmacs i els productes sanitaris, els jocs i les apostes i l’àmbit de la química. Si ens fixem en el sector de l’alimentació veiem que és el més paradigmàtic. Materialitzat en qüestions relacionades, per exemple, amb l’etiquetatge, i que hem xifrat en més de 100 lleis, és el que presenta el nombre de regulacions més extens pel que fa al castellà, mentre que, com dèiem, pel que fa al català, no hi ha cap normativa que estableixi obligacions en aquest àmbit.
Un comentari qualitatiu sobre els tipus d’obligacions ens fa veure, també, que la tipologia també varia molt en funció de les lleis que afecten l’una i l’altra llengua. Les disposicions que obliguen a l’ús del castellà se centren, sobretot, en les instruccions, l’etiquetatge o la documentació (en més del 70 %), mentre que en el cas de la llengua catalana els percentatges més elevats (en cap cas superiors al 40 %) fan referència a la informació adreçada als usuaris i a la retolació.
Com a conseqüència, sembla que les lleis catalanes se centren molt més en la protecció dels drets dels consumidors a rebre la informació bàsica en català ―com la retolació, les factures, els tiquets, etc.―, mentre que les lleis d’àmbit estatal inclouen àmbits molt més amplis sobre tot el procés de comercialització dels productes ―com l’etiquetatge, les traduccions al castellà dels productes importats de l’estranger, les relacions amb l’Administració, etc.
Tot plegat, doncs, ens permet determinar que la legislació lingüística vigent és clarament desfavorable a la llengua catalana en tant que llengua oficial només en l’àmbit autonòmic de Catalunya, mentre que el castellà, que és la llengua oficial a tot l’Estat espanyol, té al darrere tot un seguit de lleis impulsades pel Govern espanyol que en garanteixen l’ús i la protegeixen en pràcticament tots els àmbits i sectors del món socioeconòmic.
Josep Vidal Arráez
Lector de català a la Universitat de Tolosa Jean Jaurès
Abel Carretero Ernesto
Graduat en Filologia Catalana per la UB i assessor lingüístic
[1] http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3708/Informe%20drets%20linguistics_OK_amb_cobertes.pdf
[2] Com a resultat d’aquesta divergència només cal que ens fixem en l’informe que recull les queixes lingüístiques recollides per la Plataforma per la llengua durant el 2014 (disponible a: http://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/144/informe-de-queixes-linguistiques-2014), que reflecteixen la gran quantitat d’usuaris que consideren que els seus drets lingüístics en català no estan garantits (la majoria d’usuaris es queixen per qüestions relacionades amb l’atenció oral o escrita i la senyalització i la retolació, que representen gairebé el 45 % del total de queixes).
[3] La Constitució espanyola, mitjançant l’article 149.1, no atribueix a l’Estat la competència en matèria lingüística, la qual cosa possibilita que aquesta pugui correspondre a la Generalitat en virtut del seu Estatut, possibilitat que esdevé real mitjançant l’article 143 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, en el qual s’estableix que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia. Val a dir que la Llei de política lingüística també és un dels mecanismes disposats per desenvolupar l’esmentada reglamentació.
[4] La metodologia que s’ha seguit per fer la cerca de la normativa vigent ha estat el portal web del Boletín Oficial del Estado (BOE) per a la normativa aprovada pel Govern espanyol i el portal web del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) en el cas de les lleis catalanes.
[5] http://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/2798/denunciem-la-desmesurada imposicio-del-castella-que-pateixen-les-empreses-a-catalunya