Algunes reflexions al voltant de la Llei catalana del cinema i la posició de la Comissió Europea en relació amb els seus aspectes lingüístics – Narcís Mir

Aviat farà cinc anys, concretament el 7 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 20/2010 del cinema. Aquesta llei està essent qüestionada actualment per la Comissió Europea, de moment a través dels corresponents procediments administratius, amb l’argument principal que algun dels seus articles podria vulnerar el principi de lliure prestació de serveis audiovisuals dintre del mercat interior europeu.

Més concretament, la Comissió considera que la forma en què la llei estableix l’obligatorietat de quotes de doblatge en favor de la llengua catalana acaba tenint com a conseqüència una discriminació encoberta de la producció cinematogràfica europea en benefici de l’espanyola en quedar aquesta última al marge d’aquesta obligació. En aquest sentit, cal recordar que la llei determina que les pel·lícules la versió original de les quals és en castellà estaran exemptes de l’obligació de doblatge al català.

Independentment que l’argumentari jurídic desplegat per la Comissió Europea per defensar la seva posició es basi o no en una interpretació correcta del dret de la Unió, la qual cosa únicament podrà validar, en darrer terme, una sentència definitiva del Tribunal de Justícia de la Unió, crec que la presa de posició de la Comissió en aquesta matèria posa en relleu o fa aflorar algunes preses de posició que, en la meva opinió, afecten negativament la credibilitat del model actual d’integració europea impulsat per la Unió.

És des d’aquesta perspectiva que hom podria plantejar-se l’interrogant següent: disposa la Unió Europea de legitimitat política i democràtica suficient per qüestionar una llei de naturalesa i objectius essencialment lingüístics adoptada pel Parlament de Catalunya? o, dit altrament, disposa la Unió de legitimitat política suficient per intervenir en l’ordenació política d’un àmbit rellevant en l’equilibri lingüístic de la societat catalana?

A parer meu, la resposta a aquest interrogant és negativa pel fet que la Unió Europea, almenys en el seu estadi actual d’evolució política institucional i jurídica, no disposa de suficient legitimitat o competència per qüestionar les lleis de les quals es doten els estats membres a l’hora d’ordenar aspectes essencials de les seves opcions polítiques de naturalesa lingüística.

Tenint en compte, però, que, si més no expressada en aquests termes, aquesta mateixa resposta negativa podria arribar a ser subscrita també per les institucions de la Unió i per la mateixa Comissió Europea, això ens porta a haver de deduir que si aquesta institució qüestiona la llei catalana ho fa necessàriament a partir d’una anàlisi distinta.

Aquesta anàlisi (ja sigui duta a terme per iniciativa pròpia o acollint els arguments dels sectors empresarials que s’oposen a la llei) es basaria en el fet de posar en segon terme la voluntat i objectius polítics de naturalesa estrictament lingüístics declarats per la llei i subsumir-los dintre del context estricte de la seva hipotètica repercussió econòmica i comercial en el sector audiovisual espanyol i europeu en el seu conjunt.

Seria, doncs, aquest decisiu canvi de perspectiva el que, en darrer terme, permetria a la Comissió elaborar, respecte de la llei catalana, una determinada interpretació jurídica de les normes i la jurisprudència de la Unió aplicables al cas, basada únicament en una visió de la integració europea que ha tingut en la construcció pràctica, però també ideològica, d’un mercat interior europeu, el seu fonament essencial.

Un cop fet aquest dubtós canvi de perspectiva en l’anàlisi de la llei, no hi ha dubte que la Comissió Europea disposarà dels recursos tècnics i jurídics suficients per fer arribar la seva posició fins al Tribunal de Justícia i aconseguir, molt probablement, que aquest reculli la seva opinió contrària a la llei catalana.

A tot això es podria objectar que tant la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió com la Comissió Europea han reconegut en diverses ocasions que el dret de la Unió no s’oposa a les normes internes de promoció d’una llengua que es considera necessitada de protecció, sempre, però, que les mesures que vagin en aquesta direcció no comportin una discriminació per raó de la nacionalitat i es considerin adequades i proporcionades a la finalitat perseguida.

Cal tenir en compte, però, que aquesta afirmació només podria ser plenament coherent i acceptada en el cas que l’anàlisi i la valoració de l’adequació i proporcionalitat de les mesures controvertides es portessin a terme des de la mateixa perspectiva, naturalesa i objectius manifestats per la llei. Aquests objectius, repetim-ho un cop més, són els de garantir un major equilibri lingüístic de les llengües catalana i castellana en el si de la societat catalana i no pas incidir en aspectes que puguin alterar de manera mínimament significativa l’ordenació econòmica del sector audiovisual europeu, espanyol i català.

Malauradament, però, crec que si, finalment, algun dia s’arriba a emetre un sentència negativa del Tribunal, això servirà perquè es continuï identificant o confonent, un cop més, sense altres matisos ni consideracions, l’argumentació jurídica (en ocasions simple sofisma) amb la legitimitat política i democràtica de les decisions públiques.

Narcís Mir i Sala

Llicenciat en dret i Màster en Gestió Pública.

Col·laborador de la Revista de Llengua i Dret.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s