Per una nova política lingüística catalana – Rafel Torner

1. A desgrat d’expressions triomfalistes, com les del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que l’any 2014 va declarar que “[…] ens portarà [sic] un quinquenni o dos, però anem cap a la normalitat plena”, la realitat és que la llengua catalana, també al Principat de Catalunya, es troba, com a mínim, amb grans dificultats que n’afecten l’ús, el coneixement i la qualitat. [El mateix serveix per a l’occità a la Vall d’Aran; l’esment a l’occità val per a tot el text.] En els pròxims anys el català hauria de superar reptes molt importants i avançar en gairebé tots els àmbits d’ús, en alguns per a recuperar el terreny perdut, en altres per a consolidar-s’hi i en altres, senzillament, per a entrar-hi o no ser-hi residual. La política lingüística catalana (PLC) haurà d’incidir especialment en els àmbits de l’administració de justícia, l’ensenyament mitjà i universitari, l’empresa i el món laboral (un sector clau), el lleure juvenil, el cinema i altres consums culturals i la gestió de la immigració; es tracta d’àmbits molt importants en què l’ús del català és especialment feble o inestable. A més, el català hauria d’avançar com a llengua de comunicació intergrupal, cosa que implicaria una modificació progressiva de les normes socials d’ús de les llengües. Finalment, caldria també incidir en la qualitat de la llengua.

2. [Aquí, abans de continuar amb el fil d’aquest apunt, farem un excurs.] Potser devem bona part de les dificultats amb què es troba el català arreu del territori a un error d’apreciació en el moment fundacional de l’actual règim espanyol. En els anys de la Transició franquista a l’actual democràcia, i durant els anys següents, el catalanisme polític hegemònic –i el catalanisme cultural i lingüístic corresponent, a Catalunya i a la resta del territori– no va saber, o no va poder, preveure la gran influència que l’Estat que sorgia després de la dictadura acabaria exercint sobre la cultura i la identitat catalana, començant per la llengua. No cal dir, atesa la tradició espanyola en la matèria, en quina línia ha anat aquesta influència.

Certament, el franquisme feia ús impunement de la força bruta. No només per a continuar imposant el castellà, sinó també per, a més, perseguir el català amb més virulència en tot el seu territori: disposava del control absolut dels mitjans de comunicació i organitzava l’Administració i l’escola excloent-ne totalment el català, de manera que no solament prohibia o limitava la producció i difusió de la llengua i la cultura catalana, sinó que també s’aplicava a destruir el futur públic lector en català de les generacions següents. Aquestes condicions feien molt difícil la integració cultural i lingüística dels immigrants de llengua castellana. Si calia, la dictadura exiliava, empresonava i matava gent contrària al règim, de manera que no hi hagués cap dubte sobre el seu tarannà i la seva determinació. Tanmateix, l’Estat era feble, perquè en aquells anys els estats gestionaven pocs recursos i, per tant, tenien relativament poca capacitat d’influir en tots els aspectes (inclosos els lingüístics) de la vida particular i quotidiana de la gent. A més, era evident per a la població, i especialment per a la població (de llengua) catalana, que era un règim hostil i il·legítim.

En canvi, la democràcia que ha succeït el franquisme disposa d’una capacitat d’intervenció en la vida de les persones molt més gran, perquè, actualment, en el nostre entorn europeu, els estats gestionen un pressupost que passa del 40 % del PIB d’un país, i això els fa molt poderosos, els dóna una gran capacitat d’incidir per acció o per omissió en tots els àmbits; a més, la complexitat del món actual els dóna moltes ocasions i mecanismes de control normatiu que incideixen pràcticament sobre tots els aspectes de la vida de les persones. D’altra banda, venint d’una dictadura, el nou estat tenia més legitimitat en la mesura que es tractava d’un estat democràtic.

La combinació d’aquests dos factors (més mitjans i canals d’intervenció i més legitimitat) fa que si l’Estat els aplica per a imposar una llengua i fer prescindible l’altra en el seu propi territori, o fins i tot posar-li traves amb normes més o menys subtils, els efectes poden ser molt negatius per a la llengua minoritzada. Dit planerament: el catalanisme polític i cultural potser no va ser prou conscient o no va preveure que l’opressió nacional, concretament l’opressió sobre una cultura i una llengua nacional, també pot existir i ser molt efectiva en democràcia, si més no, en una democràcia espanyola que mostra la seva baixa qualitat en aquest i en altres aspectes.

3. L’actual situació al Principat de Catalunya (setembre de 2015), que ha posat sobre la taula la possibilitat d’un estat independent català, i també, en una altra mesura, la conjuntura de canvis polítics recents a les Illes Balears i el País Valencià que poden ser favorables per a la llengua catalana, plantegen nous escenaris que fa cinc o deu anys no s’albiraven. La nova situació pot comportar canvis molt importants en les polítiques que afecten directament l’ecosistema lingüístic en què viu, o malviu, la llengua catalana. En aquest text el terme política lingüística (PL) es refereix només a una part d’aquestes polítiques –la part més explícita, la més visible i, per això, la que més necessita una legitimació davant la societat.

4. La nova PLC, que aquesta vegada tindria un escreix de legitimitat en la mesura que no estaria (tan) subjecta a les interferències i obstacles de la legalitat espanyola, hauria de servir per a superar progressivament la situació de subordinació en què es troba el català. Es tracta d’un objectiu legítim que es pot assolir per mitjans legítims. Això té, evidentment, implicacions importants en el debat sobre la forma jurídica concreta que pugui prendre el tractament de les llengües en la nova legalitat catalana. Segons com es resolgui aquest debat, el nou marc normatiu podria tenir l’efecte de consolidar la subordinació dels usos del català o hipotecar-ne les perspectives de recuperació.

5. Els possibles canvis en les polítiques que afecten directament l’ecosistema lingüístic, i especialment en la PL, a què la nova situació pot donar lloc caldrà, doncs, legitimar-los, en la mesura que es tractarà de revertir processos, de recuperar àmbits d’ús i usos per al català. En el cas de l’ús, això implica una cessió, si més no parcial, d’àmbits i usos del castellà, i potser també, en algun cas, de l’anglès; en canvi, pel que fa  a la competència lingüística, fins a un cert punt, el coneixement de diverses llengües alhora és més compatible. En el cas de Catalunya, la font principal de legitimació d’aquests canvis entre la població ha de venir del fet de ser el fruit d’una deliberació democràtica lliure en un estat lliure, àmpliament assumida i respectuosa amb els drets fonamentals de les persones en relació amb la llengua. Ara bé, els efectes de tres-cents anys, pel cap baix, de polítiques espanyoles (i franceses) que afecten directament l’ecosistema lingüístic, i de la corresponent PL –la legitimació de la qual no ha estat prou qüestionada–, faran que calgui treballar amb encert i tacte en la legitimació de la nova PLC.

6. Això costarà, perquè en els darrers 35 anys hem parlat molt, massa, de la PLC i massa poc de la política lingüística espanyola (PLE). Efectivament, la PLC ha hagut d’estar sempre a la defensiva, car ha estat objecte d’atacs duríssims que obligaven el catalanisme lingüístic a justificar-la constantment. Això l’ha distret d’elaborar i difondre en diversos nivells un discurs crític amb les polítiques espanyoles que afecten directament l’ecosistema lingüístic, i concretament amb la PLE. (En aquest sentit, val la pena esmentar els treballs que en els últims anys la Plataforma per la Llengua ha elaborat sobre la PLE, el darrer dels quals és l’informe Balances lingüístiques, un treball de 2015.)

7. I tanmateix, la PLE és, de molt bon tros, la més potent, la que ha influït i influeix més en la realitat sociolingüística catalana, sense necessitat ni tan sols d’explicitar-se, la que s’ha aplicat ininterrompudament com a mínim en els últims tres-cents anys –sempre amb poder coercitiu, sovint amb violència–, la que ha disposat i disposa de més mitjans i suport dels poders polítics, judicials, mediàtics i econòmics espanyols. En canvi, la PLC, constreta o suprimida, segons les èpoques, per aquests poders, i sempre obligada a explicitar-se i justificar-se, ha disposat de molts menys recursos i possibilitats. La falta de difusió i les mancances d’un discurs crític de deslegitimació i impugnació general de l’essència, de la línia de fons, de la PLE ha fet que aquesta hagi estat assumida com a “normal” per bona part de la població, els intel·lectuals i els polítics catalans, cosa que dificultarà el canvi que caldria.

8. L’essència de la PLE ha estat sempre, en totes les èpoques, en qualsevol règim polític, la mateixa: la imposició del castellà com a única llengua usada per l’Estat com si fos la llengua pròpia del país, on és imposada progressivament a tota la població per a relacionar-s’hi, per a estudiar, en definitiva per a viure i progressar socialment. Repetim-ho: l’essència és la imposició del castellà en tot el domini lingüístic català, no pas la persecució del català, que sovint és l’única cosa en què ens fixem perquè és la més visible. La limitació progressiva de l’ús, el coneixement i la qualitat, o directament la persecució, del català només són conseqüències o efectes col·laterals del fet principal, i poden variar segons les èpoques o els règims: en èpoques predemocràtiques o dictatorials s’incrementa la persecució política directa de la llengua del país, amb limitacions i prohibicions de tota mena, etc. Mentrestant, però, a través de les generacions, dels règims diversos, etc., es manté sempre com a línia de fons la imposició del castellà amb l’objectiu més o menys confessat que arribi a ser la (o una) llengua pròpia de tots els catalans i d’una Catalunya espanyola; de fet, més endavant es dirà que ho és i, encara més, que sempre ho ha estat.

9. I així, es va obrint pas i es va legitimant socialment la idea que tothom ha de saber del tot el castellà com si fos la seva llengua i la pròpia del país. Fins al punt que a partir de la Constitució espanyola de la Segona República (1931) es constitucionalitza la imposició de l’oficialitat del castellà, que inclou el deure de “todo español” de saber-lo, precisament com una contenció davant les creixents reivindicacions lingüístiques del catalanisme. De fet, aquesta línia de fons de la PLE –que tothom conegui del tot el castellà, a Alcoi o a Reus com a Toledo– l’assumeix l’actual (sub)sistema d’ensenyament català com un dels seus objectius, no sabem si per imperatiu legal…; encara més, aquest és sovint l’argument principal en què es basa la defensa del sistema lingüisticoescolar català davant els atacs que continua rebent dels poders espanyols!

En aquestes condicions és molt difícil que la llengua catalana pugui anar recuperant àmbits d’ús que ara ocupa la llengua castellana i esdevingui un element de discriminació/promoció social, com ho és el castellà; també és difícil que pugui guanyar terreny en la relació interpersonal i actuar com a llengua de relació intergrupal entre els autòctons i els nouvinguts, fins i tot si aquests no són de llengua inicial castellana.

10. Les novetats que hauria d’incorporar la PLC necessitaran una nova legitimació. La meva opinió és que aquesta nova legitimació és incompatible amb incorporar com a propi de la PLC el punt essencial de la PLE, val a dir, la imposició ja des del nivell constitucional a tota la població d’obligacions d’un alt grau de coneixement i (en la pràctica, i també en la normativa de rang més baix) d’ús respecte del castellà. Al contrari, crec que el nou marc hauria de deixar sense efecte les obligacions respecte de la llengua castellana que el marc legal actual imposa d’una manera general a tota la població, és a dir, alliberar la població en general d’aquestes obligacions en el terreny normatiu, independentment que en el terreny dels usos socials l’ús del castellà continuï sent necessari per a certes persones, per a certes situacions, etc.

Això no és incompatible amb el fet que es reconegui al ciutadà el dret d’usar el castellà (o altres llengües) en les seves relacions amb les administracions, etc.; o bé que, per a certes ocupacions o funcions, calgui tenir un cert nivell de coneixements i capacitats d’usar el castellà (o altres llengües) adequats a les funcions de què es tracti; tampoc no és incompatible amb el fet que el sistema d’ensenyament pugui oferir el castellà (o altres llengües) com a matèria d’aprenentatge en l’ensenyament, etc. La regulació de tots aquests aspectes es pot modular de diverses maneres segons les circumstàncies o les llengües de què es tracti, etc.

Finalment, és evident que, en el cas d’una Catalunya independent, el primer gran canvi seria que tota la normativa espanyola que a hores d’ara limita l’ús del català per la via de la imposició del castellà (directa o indirecta) en tots els àmbits deixaria de ser-hi vigent (vegeu el número 13 del Butlletí del Cercle 21). I això sol, junt amb les expectatives subjectives de la població en una nova situació política d’aquestes característiques, permetria avançar, en la mesura que obriria unes possibilitats de recuperació al català molt grans.

Rafel Torner i Guinart

Lingüista

Membre de la Xarxa Tècnica de Política Lingüística (Generalitat de Catalunya)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s