I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera

Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran. No hauríem de perdre de vista, però, que més enllà del paper que eventualment pugui jugar la llengua d’oc a l’exterior d’aquella comarca (que ha donat lloc a veritables fantasies que podrien ser vistes com una expressió de diletantisme), qualsevol iniciativa pública, i en definitiva qualsevol acció en el marc de la política i la planificació lingüístiques, relativa a la llengua occitana hauria de tenir una prioritat molt clara i evident: fomentar-ne l’ús social al seu territori i fer-ne (o refer-ne, més aviat) una llengua d’ús normal entre la població aranesa.

Les dades araneses de la mateixa EULP –l’anàlisi de les quals ha de sortir aviat a la llum– són categòriques: l’any 2013 els que tenien l’occità com a llengua inicial o d’identificació exclusiva se situaven entre el 20 i el 22% de la població, i els que en feien un ús habitual es trobaven fins i tot lleugerament per sota del 18%, cosa que ja deu ser un símptoma d’unes certes limitacions socials experimentades per una part de la població a l’hora d’usar la seua llengua pròpia en diverses situacions quotidianes (cal tenir en compte que un 3,8% més declaraven usar-lo en combinacions amb altres llengües). En nombres absoluts, aquell 20% o 22% es tradueix, aproximadament, en poc menys d’uns dos milers de persones (de les 8.167 que constitueixen l’univers de l’EULP2013). Tots aquests números són –amb més o menys intensitat– inferiors als de 2008 i, malgrat les reserves amb què cal establir comparacions amb recerques anteriors (per les diferències metodològiques, d’univers, de variables, de dimensions…), semblen els més baixos de què tenim constància d’ençà del treball fundacional de Climent de 1986 (amb dades de 1984). Si a principis dels vuitanta hi havia uns tres milers de persones de més de cinc anys que usaven habitualment l’occità, el 2013 la població de més de quinze anys que declarava tenir-lo com a llengua habitual –sense combinar-lo amb altres llengües– ascendia a un miler i mig d’individus, als quals –com dèiem més amunt– podríem arribar a sumar-ne uns tres-cents més que asseguraven servir-se’n al costat d’altres llengües. Malgrat els matisos, les limitacions i la prudència necessaris a l’hora de comparar mostres amb universos i qüestions diferents (i fins i tot la cautela amb què s’ha d’encarar això de la llengua habitual), la davallada en l’ús declarat sembla prou incontrovertible.

És evident que tot plegat s’ha de contextualitzar, ja que la situació sociolingüística aranesa està enormement condicionada per les grans transformacions socioeconòmiques dels darrers decennis, i especialment pels canvis demogràfics que n’han derivat. Fa trenta-cinc anys els nascuts a la Vall d’Aran representaven més del 60% de la població. A mitjans dels anys noranta del segle XX van deixar de ser majoritaris (constituïen un 46% l’any 1996) davant de la població originària de la resta de l’Estat (un 49,6%). I el 2008 eren lleugerament superiors a una tercera part de la població, amb més d’un 23% d’habitants nascuts fora de l’Estat espanyol. En tot aquest període, però, hi ha hagut un fet inequívocament positiu per a l’aranès. Des dels anys vuitanta, moment en què es va iniciar una certa promoció de l’occità (i se’n van codificar gràficament les varietats locals), bona part de la població ha adquirit competències en aquesta llengua, independentment del seu origen. Avui, un 80% l’entén, més de la meitat el sap parlar (55,6%) i el pot llegir (59,3%), i una tercera part pot arribar a escriure’l (34,9%). En els darrers trenta anys, de fet, es percep un augment en totes les competències en nombres absoluts (segons l’EULP2013, hi hauria sis milers de persones majors de 15 anys que podrien parlar-lo, sis mil cinc-centes que el llegirien, i gairebé quatre mil individus capaços de escriure’l). Tanmateix, també cal admetre que la competència en occità és sistemàticament inferior a les habilitats dels aranesos en català (entre un 10% i un 15% segons el cas) i, evidentment, en castellà (el coneixement del qual no baixa del 96% en cap nivell), per no dir que se situa a una distància considerable dels índexs que té l’altra llengua territorial del país al conjunt del Principat (la diferència es mou al voltant del 25% en la capacitat de parlar-lo, de llegir–lo o d’escriure´l) i ja no diguem a les comarques catalanes veïnes. El contrast entre generacions, d’altra banda, és ben visible: els més grans de 65 anys (franja en què la població originària de fora de la Vall d’Aran és quantitativament menys important), sense ser els més competents en la lectura o l’escriptura, són l’únic segment d’edat en què l’occità és la llengua d’ús majoritària (entre el 45 i el 47% declaren tenir-lo com a varietat inicial, habitual o d’identificació). En canvi, els més joves de la mostra, que tindrien entre 15 i 29 anys, són els que presenten unes habilitats percentualment superiors a l’hora de llegir i escriure en aranès, i els que fan més evident (també per la seua composició, ja que el nombre de població arribada de fora de la Vall d’Aran hi és inferior al de les franges d’edat immediatament superiors) els efectes de l’alfabetització en occità, en què l’escola ha desenvolupat un paper fonamental.

Pel que hem dit, ja es pot veure que el contrast entre les competències en occità i l’ús efectiu del mateix aranès és manifest. Les competències han augmentat en nombres absoluts. L’ús ha disminuït en percentatge però també en xifres totals durant els darrers trenta anys. El lloc de naixement, i específicament l’ascendència familiar, són determinants en la tria quotidiana d’una llengua o d’una altra. D’aquesta manera, aquells que tenen dos progenitors nascuts a la Vall d’Aran usen majoritàriament l’aranès, però tan bon punt un dels dos pares és originari de l’exterior, les xifres de l’occità disminueixen de manera notable (més de 40 punts en tant que llengua inicial i habitual, i 35 com a llengua d’identificació). Per tant, ja es pot intuir que, sense que hi hagi hagut una interrupció en la transmissió generacional com la que ha patit la llengua d’oc a l’Estat francès (fins i tot hi ha xifres de 2013 que suggereixen una mica més d’ús de l’occità amb els fills que amb els pares, tot i que els totals són en conjunt inferiors als de 2008), el gascó local sembla que té seriosos problemes per incorporar nous usuaris regulars que no tinguin una ascendència familiar immediata nascuda a la mateixa Vall d’Aran.

En aquest context, el castellà és usat per un sector de la població que va del 44% (llengua inicial) al 55% (llengua habitual) dels aranesos. Aquesta varietat augmenta substancialment la seua presència social en el període 2008-2013, al mateix temps que deuen disminuir en termes generals tant l’ús exclusiu de les modalitats no oficials (que perden un 3% com a llengua inicial i també més d’un 13% com a llengua d’identificació entre els que han nascut fora de l’Estat) com una sèrie de combinacions lingüístiques heterogènies (que davallen un 5,2% en l’ús habitual). De fet, l’espanyol creix quasi un 7% com a llengua inicial exclusiva, un 17% com a habitual –un fet molt indicatiu– i més d’un 9% com a varietat d’identificació. Afegim-hi que senyoreja les relacions interpersonals i que es veu indubtablement afavorit pels moviments de població. I que tot això passa en un context de multilingüisme amb nombroses combinacions possibles de varietats en què els usos exclusius de l’occità retrocedeixen prou regularment i fins poden esdevenir residuals en alguns casos. Si l’aranès manté una certa presència o vitalitat social és perquè compareix al costat d’altres llengües, en unes situacions en què, d’altra banda, la presència quantitativa exacta i real de cada varietat no és fàcil de precisar. En les combinacions que sigui, al costat de l’idioma que calgui, l’occità podria arribar a fer acte de presència en el 25% de les interaccions a la llar, amb els companys d’estudis i de feina. Fins i tot arribaria a l’entorn del 40% de comunicacions amb els veïns i els amics, situacions on assoleix tot sol uns percentatges de 8,7% i 5,3%, respectivament. El que resulta evident és que en tota aquesta mena de situacions el castellà no necessita combinar-se amb altres varietats per ser sistemàticament, i sovint abassegadorament, majoritari. A la llar i amb els veïns la llengua estatal se situa al voltant del 40%, amb els companys de feina en el 47,2%, amb els amics en el 30,7%. Amb els companys d’estudis davalla fins al 21,7%, tot i que en combinació amb el català suma un 28,3% més. Al petit comerç supera el 40%, a les entitats financeres el 45%, al gran comerç el 50%, i amb el personal mèdic el 55%. Ni tan sols els usos lingüístics amb l’administració pública local resisteixen a l’hegemonia de l’espanyol, que té un 41,2% d’utilització única. Tanmateix, aquest àmbit presenta uns registres d’ús exclusiu de l’occità inusualment superiors a les altres relacions interpersonals: un 21,4%, xifra a la qual caldria afegir un 17% de combinacions en què també participen el català o el castellà, o en què hi són tots tres alhora. Convindrem, doncs, que un sector rellevant –tot i que encara minoritari– de la població aranesa pot usar la llengua fins i tot de manera exclusiva si realment es donen les condicions necessàries per fer-ho.

En definitiva: no exagerem pas si diem que, malgrat aquella progressió en les competències dels darrers trenta anys (que també caldria analitzar qualitativament, per cert), les xifres de l’EULP2013 fan pensar en una situació extremament delicada de l’ús social de l’occità a la Vall d’Aran. Sembla que les dades confirmen allò que ja s’intuïa –amb menys contundència– en algunes recerques precedents, i en definitiva poden ser vistes com una conseqüència del fet que la llengua occitana, en lloc d’associar-se a àmbits productius o a necessitats instrumentals o utilitàries, més aviat pot tenir a la Vall d’Aran una dimensió simbòlica o identitària que permet, en tot cas, participar més intensament en el teixit cultural local o en determinats sectors i entorns socials diguem-ne (majoritàriament) autòctons. Ben al contrari doncs del castellà, que s’aparella amb una important rendibilitat pràctica a nivell social, garantida per un bloc sòlid i quantitativament important de població d’usos monolingües, i intensificada per les anades i vingudes de població. El català, per la seua banda, es deu vincular a un cert rendiment més enllà del marc estricte de la Vall d’Aran en què hi intervindrien factors econòmics o administratius, però també l’accés a determinats serveis o àmbits concrets. De fet, el català se situa quantitativament en tercera posició, amb un volum de població que assegura tenir-lo com a llengua inicial, habitual o d’identificació que gira al voltant del 16%. Amb relació a determinades recerques anteriors, la distància entre ell i l’aranès s’escurça substancialment, i això passa sobretot a causa de la reculada de la llengua pròpia del territori.

A la Vall d’Aran es fa evident que una varietat minoritzada necessita una protecció legal, però que aquesta protecció és insuficient si no va acompanyada de mesures que tinguin un impacte real en la societat. En definitiva: sembla indispensable posar en marxa els mecanismes necessaris perquè l’occità arribi a associar-se a una rendibilitat social real i pràctica, perquè també la població al·lòglota tingui la possibilitat de fer-se’l seu i pugui contribuir d’aquesta manera al seu ús quotidià. En conseqüència, sembla urgent que la Vall d’Aran sigui objecte d’una planificació lingüística raonada i decidida que respongui a uns objectius coherents i alhora ambiciosos (d’entrada, fer de l’occità una llengua necessària al seu territori), capaços de compensar els efectes d’una gran transformació socioeconòmica i demogràfica que –a causa de l’absència de mesures eficaces– ha conduït l’aranès a una posició molt fràgil. No oblidem que, per començar, caldria convertir en tangibles algunes iniciatives de promoció de la llengua que figuren en algunes disposicions legals, però que no han passat de la fase de la literalitat. I tampoc no perdem de vista que, en la situació actual, seria fonamental la reconnexió i la recuperació de lligams amb la resta de la comunitat lingüística occitana –i especialment amb el moviment cultural que hi va associat–, malgrat la important minorització a què ha estat sotmesa. Aquest abandonament de la insularitat aranesa podria servir per contrabalançar el feble pes demogràfic de l’occità local, i més si tenim en compte que algunes iniciatives de promoció i de difusió de la llengua semblen difícils de dur a terme de manera isolada. Potser encara hi som a temps.

Aitor Carrera

Càtedra d’Estudis Occitans

Universitat de Lleida

http://www.catedradestudisoccitans.udl.cat

2 thoughts on “I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera

  1. El que més pot ajudar, em sembla, a retornar a l’aranès la seva posició central a la societat és la connexió amb tota la comunitat occitana, a fi de compartir recursos i rendibilitzar esforços. Seria un bé pera l’Aran i, alhora, per a la resta d’Occitània.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s