Comença un nou curs

El curs 2015-2016 ha començat amb una cita electoral, la del 27S, en la qual es posava damunt de la taula el futur del més gran dels territoris catalanòfons. Un cop passades les eleccions i apaivagat el soroll mediàtic destinat a condicionar la lectura de qui havia guanyat la contesa, la victòria electoral de les forces independentistes permet augurar que aquestes intentaran tirar endavant els seus plans de desconnexió i de construcció de la República catalana. No és difícil d’intuir que aquest procés tindrà transcendència per a la llengua. La qüestió és: de quina manera es materialitzarà això durant aquest curs?

Un procés amb poca llengua

Fins aquest moment, el denominat procés català ha deixat el debat lingüístic en un discret segon o tercer pla. Això no significa pas que els debats sobre la llengua hagin estat absents del procés, com palesen les nombroses declaracions públiques dels màxims representants de partits i entitats, els més de 400 articles a la premsa en paper i digital, els nombrosos actes celebrats o els diversos informes realitzats entorn al tema (vegeu-ne una cronologia aquí i aquí). Ara bé, si és cert que el tema desperta un interès públic significatiu, també és igualment cert que les qüestions lingüístiques no han estat ni de bon tros al cor dels debats sobre la independència, perquè aquests han girat molt més entorn dels factors econòmics —el dèficit fiscal, la viabilitat del nou estat, el pagament de pensions—, de la legalitat i la legitimitat democràtica, o del reconeixement internacional del nou estat. En realitat, si hom analitza els debats sobre la llengua i la independència dels darrers anys (Vila i Sendra 2015) es constata que en bona mesura s’han produït bàsicament en el camp independentista, i molt especialment a dues tribunes concretes, primer el diari Ara, i posteriorment el diari electrònic Vilaweb. En altres paraules, podríem dir que de debat n’hi ha hagut i força, fins i tot virulent, però que ha restat circumscrit als sectors més llenguaferits.

Els motius per a aquesta preterició són en realitat diversos. D’una banda, no és cap secret per a ningú que els principals impulsors del moviment independentista s’han esforçat per bastir un projecte cívic que superi les sensibilitats identitàries i permeti aplegar al seu darrere una majoria social tan àmplia com sigui possible. No ha de sobtar, per tant, que els principals impulsors del procés, entre els quals el president Mas o el president d’ERC, Oriol Junqueras, hagin assegurat diverses vegades que la creació del nou estat no implicaria la desoficialització del castellà, un argument de pes per a relegar els temes lingüístics a un discret segon pla. Però a l’escassa visibilitat de la llengua en el procés també hi ha contribuït l’evolució de la conflictivitat viscuda durant el curs passat en un del principals fronts lingüístics, el de l’ensenyament. Contràriament als desitjos dels seus impulsors, l’aprovació de la llei Wert no ha comportat ni una allau de peticions d’ajuts econòmics per a l’escolarització en castellà ni un tsunami de conflictes judicials arreu de les comarques catalanes, fins al punt que, d’acord amb les fonts disponibles, al final del curs 2014-15 no constava que ni una sola família hagués rebut la compensació econòmica per haver escolaritzat els fills en escoles privades en castellà. Certament, alguns centres s’han vist obligats a impartir el 25% de classes en castellà en algunes aules per decisió judicial, però les demandes en aquest sentit han quedat circumscrites a un nombre molt exigu d’institucions, han generar nombroses reaccions en contra per part de la comunitat educativa i docents i, en diverses ocasions, han acabat en un no-res per desistiment o canvi de centre dels seus impulsors. Comptat i debatut, doncs, el balanç per a l’espanyolisme de l’aplicació d’aquesta llei sembla més aviat magre: certament, la Generalitat ha acabat reconeixent obertament que a Catalunya hi ha escoles que no fan tot l’ensenyament en català, però es pot dir que almenys fins ara l’ofensiva per desmuntar el model de conjunció en català ha fracassat.

Perspectives per al 2015-2016

Fer previsions, ni que sigui a curt termini, és un exercici d’alt risc, i més en un entorn d’incertesa com és el català. Cal tenir present que en el moment d’escriure aquestes ratlles no és segur ni tan sols que es pugui arribar a constituir un nou govern. Tanmateix, guiant-nos per com han transcorregut els esdeveniments durant els darrers temps, podem avançar algunes hipòtesis per als pròxims mesos. El temps s’encarregarà de confirmar-les o refutar-les.

La primera de les previsions és que, en la mesura que Catalunya entri durant els pròxims mesos en un procés constituent, el projecte independentista es trobarà enfrontat amb el repte d’anar concretant les seves propostes per al nou estat. Simultàniament, l’independentisme també haurà de treballar per eixamplar la seva base electoral i, si pot, desmobilitzar el vot unionista. En aquest context, i si no hi ha trasbalsos inesperats, tot fa pensar que l’independentisme preferirà mantenir un perfil baix pel que fa a les qüestions lingüístiques i continuarà fent èmfasi en temes socioeconòmics, especialment tenint en compte la seva necessitat de créixer sobretot en els sectors castellanoparlants més allunyats del món social i comunicatiu catalanòfon. Ara bé, a mesura que avanci el procés constituent caldrà concretar el règim lingüístic de la nova república catalana, un moment delicat al qual li caldrà arribar amb el consens lingüístic ben construït perquè en cas contrari pot acabar provocant-li fissures d’última hora.

El camp unionista també topa amb les seves contradiccions, tot i que sembla viure-les amb un grau de desorientació bastant més considerable. Cal tenir present que l’espanyolisme recalcitrant, majoritari en el camp unionista fins ara, duu diversos anys d’ofensiva per afeblir, disgregar, conflictivitzar i arraconar el català. Aquesta ofensiva havia assolit sonades victòries com ara la degradació de l’estatus jurídic del català a la sentència contra l’Estatut del 2010, l’aprovació de la llei de senyes del País Valencià, l’arraconament de la llengua en la funció pública balear, la liquidació de bona part dels mitjans de comunicació públics en català o la consagració legal del lapao, per esmentar-ne només algunes de les més sonades. Però totes aquestes mesures han acabat tenint el seu cost electoral, i l’any 2015 el supremacisme castellà ha entomat diverses derrotes d’envergadura. D’una banda, les eleccions de març van obrir la porta a la substitució dels executius del Partit Popular per governs amb sensibilitats, més pluralistes, que ja han començat a aplicar polítiques més favorables a la llengua pròpia a les Illes i al País Valencià. Fins i tot, s’han vist passes menudes però almenys positives a la Franja. D’una altra, els resultats del 27S a Catalunya han palesat que l’unionisme no sols té dificultats creixents per incidir en la població catalanoparlant, sinó que, de fet, està quedant circumscrit als sectors socials lingüísticament menys integrats i més dependents de la platocràcia madrilenya, en la reeixida expressió de Toni Soler.

En aquest context, la convicció que cal créixer electoralment per derrotar l’independentisme treu el cap entre les files unionistes: «Queremos seducir a los independentistas con un nuevo proyecto de España», deia literalment la candidata de C’s a la Generalitat, Inés Arrimadas, quasi l’endemà de les eleccions (El Mundo 30/09/2015). El seu problema és el com. I en aquest sentit, la qüestió lingüística resulta un element a considerar tan obvi que no és estrany que ja hagi estat evocat per algunes veus fins i tot dins dels rengles de l’unionisme més contundent. Ho feia per exemple l’ara dimitit president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch (El Mundo, 29/09/2015), afirmant que els catalanoparlants s’havien allunyat sentimentalment d’Espanya i que la llengua seria una manera de tornar-se’ls a guanyar. Ho feia també García Margallo quan suggeria (ABC, 10/09/2015) més presència de les llengües perifèriques a les escoles espanyoles. La mateixa idea de mostrar més afecte la volia transmetre en aquest vídeo on els líders del Partit Popular expressaven el seu amor per Catalunya enraonant en català la vigília del 27S. No eren pas els primers líders espanyols a usar la llengua d’Ausiàs Marc en la campanya electoral. Abans ho havien fet Pedro Sánchez o, encara més, Íñigo Errejón, segurament el primer líder castellà que usa el català per a usos no exclusivament emblemàtics. De fet, no és el primer cop que se senten veus explícitament unionistes que advoquen per millorar la posició del català i les altres llengües peninsulars minoritzades als òrgans de l’Estat com a estratègia per a recuperar terreny a Catalunya (Coll, de Ramon, i Vilarrubias 2015). I això permet plantejar-se una hipòtesi: podrien ser les forces unionistes les qui posessin els temes lingüístics damunt de la taula amb l’objectiu d’afeblir el sobiranisme? Serien capaces d’avançar cap a un bescanvi del tipus “llengua per unió”?

Sobre el paper, la hipòtesi no deixa de ser raonable. Les comparacions són odioses per inexactes, però potser cal recordar que una de les eines usades per desactivar l’independentisme quebequès va ser precisament el reconeixement del caràcter intrínsecament bilingüe del Canadà i l’oficialitat única del francès a la Belle Province. Al capdavall, qualsevol mesura de caràcter lingüístic resultaria infinitament més econòmica que la correcció del dèficit fiscal o el canvi en la polític d’infraestructures. A més, tres dels quatre partits que aspiren a ocupar la Moncloa a les eleccions generals del 20D s’han declarat obertes fins i tot a modificar la Constitució. Per tant, segons com vagin els esdeveniments, no és del tot descartable que l’unionisme, sobretot el que s’emmarca en propostes federalistes o confederalistes, plantegi concessions lingüístiques com a via per a reconciliar part dels catalans amb l’Estat.

Irònicament, el català necessita urgentment l’atenció prioritària d’un estat que li sigui propici. Diversos informes apareguts durant l’any 2015 constaten un seguit de mancances profundes en l’ecosistema lingüístic català que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura 2015; Xarxa CRUSCAT 2015; Direcció General de Política Lingüística 2015). És el cas de la profunda i cada vegada més accentuada marginació del català en el món judicial al seu propi territori, on el percentatge de sentències cau des de fa anys i el 2014 ja només arribà a un 12,2% del total; de la seva sistemàtica subordinació legal en el món comercial, en què centenars de lleis i decrets requereixen l’ús del castellà i deixen de banda el català; de la seva minorització galopant en el món audiovisual, on, per exemple, l’oferta de televisió fa temps que va caure per sota del 20% i està en procés d’esdevenir residual per culpa dels canals digitals, tots ells de concessió pública. És també el cas de la reducció sostinguda del català com a llengua d’ús habitual, derivada en bona mesura de la incapacitat d’integrar lingüísticament els contingents de població immigrades i que han fet que el percentatge de residents a Catalunya que mai no diuen ni un mot en català hagi passat d’un 14,2% l’any 2003 a un 19,5 el 2008, i fins a un 25% el 2013.

Totes aquestes amenaces per al futur de la llengua són serioses i necessiten l’actuació estatal per a redreçar-les. Malauradament, res no fa pensar que els partits unionistes, ni tan sols els més oberts al plurilingüisme, tinguin ni la més mínima intenció d’abordar-les seriosament.[1] Les propostes insinuades fins ara, com la d’incentivar l’aprenentatge del català als centres de secundària fora de Catalunya, la de permetre l’ús del català al Senat, o la d’incloure les llengües oficials perifèriques en alguns usos bàsicament simbòlics com puguin ser la moneda o els missatges de la Corona són tan innòcues que no poden considerar-se ni tan sols un tractament  cosmètic[2] per als reptes del català en el segle XXI. I això que l’Estat tindria un marge molt considerable per a començar a oferir millores substancials en l’statu quo fins i tot sense modificar la legislació vigent. Posats a proposar mesures de fàcil realització, podria retirar els recursos presentats contra les lleis catalanes d’immigració, d’educació i de l’occità aranès per qüestions lingüístiques. Anant una mica més enllà, podria per exemple anunciar el seu compromís d’exigir l’oficialitat del català a les institucions europees, una actuació amb resultats positius per a la llengua que difícilment seria rebutjada per la Unió, sobretot ara que el repte català ja és un maldecap europeu. I posats a avançar de forma gairebé revolucionària, els partits unionistes podrien exigir als operadors televisius estatals que respectessin la pluralitat lingüística d’Espanya, una mesura que, tot sigui dit, implicaria seguir un mandat constitucional (art. 20.3 CE) l’incompliment del qual no sembla pas haver-los neguitejar especialment fins ara.

D’espai per a actuar, doncs, n’hi ha, però és fàcil de predir que res d’això no passarà. Les ofertes unionistes en matèria lingüística no aniran més enllà d’anècdotes, alguna potser vistosa, però tanmateix irrellevants, entre altres coses, perquè en les elits unionistes continua predominant la idea que, enfront dels catalans, ja s’ha cedit massa i que, per tant, qualsevol negociació només seria una «cessió al xantatge» que no serviria per«integrar a quien no se quiere integrar» ( Núñez 2015 ). De fet, les estratègies desenvolupades per bona part dels partits unionistes durant la campanya del 27S han consistit a disputar-se el vots dels descendents de la immigració espanyola, servint-se sempre que ha calgut de missatges etnicistes i anticatalanistes. No debades, els vencedors del camp unionista provenen precisament de l’anticatalanisme més combatiu. Per tant, a menys que canviïn substancialment les coses, tot fa pensar que, si recorre a temes lingüístics, l’unionisme ho farà més per mirar de complir la profecia aznariana («Antes se romperá Cataluña…» Aznar 25/12/2012) que no pas per teixir ponts amb el catalanisme lingüístic menys independentista.

Reflexions finals

Les línies prèvies han servit per constatar que és, com a mínim, probable que, per motius diversos, els debats lingüístics no ocuparan espais preferents en les agendes públiques durant el curs 2015-2016. Tanmateix, els reptes per a la llengua continuen existint i no paren de créixer. Mentre acabo aquest article m’arriba la notícia que el català acaba de perdre un nou àmbit, el de les retransmissions de bàsquet, perquè Movistar España ha comprat la llicència que tenia la CCMA. Trenta anys de retransmissions s’escolaran per l’aigüera sense que aparentment l’Estat del qual els catalans són súbdits mogui ni un dit per evitar-ho. Això vol dir que, per més que el debat sobre l’estatus polític de Catalunya acapari els titulars, la gestió del dia a dia continua essent fonamental per fer front als reptes del català. En aquest sentit, el catalanisme lingüístic té el doble desafiament de mantenir-se alerta davant els canvis quotidians per mirar de respondre-hi adequadament, i tenir alhora el cap clar i prou alçada de mires per evitar confondre les tàctiques i les actuacions immediates amb l’estratègia a mitjan i llarg termini. Un bon repte per a un període apassionant.

F. Xavier Vila, professor titular del Departament de Filologia Catalana i director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona

Referències

Coll, Joaquim; Juan Claudio de Ramon; Mercè Vilarrubias. 2015. «El federalismo necesita el bilingüismo». EL PAÍS, agost 19, sec. Opinión. http://elpais.com/elpais/2015/08/01/opinion/1438453706_941346.html.

Direcció General de Política Lingüística, ed. 2015. L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística. http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/15_EULP2013_factors_clau.pdf.

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. 2015. «Informe de Política Lingüística 2014 – IPL-2014». Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/informepl/arxius/IPL-2014.pdf.

Vila, F. Xavier; i Montse Sendra. 2015. «La discussió sobre l’estatus de les llengües en una Catalunya independent: anàlisi d’un debat públic». presentat a 15è Col·loqui Internacional de la North American Catalan Society Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 29-30 de juny i 1 de juliol del 2015.

Xarxa CRUSCAT. 2015. VIII Informe sobre la situació de la llengua catalana (2014). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana. http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2014.pdf.

---

[1] L’única formació unionista (confederalista) que potser s’hi acostaria és la proposta de l’ara extraparlamentària Unió Democràtica de Catalunya consistent a: “blindar la nació, la llengua i el finançament a la Constitució” < http://www.efe.com/efe/espana/politica/unio-pide-blindar-la-nacion-lengua-y-financiacion-de-cataluna-en-constitucion/10002-2710621>

[2] Segons el DIEC: cosmètic-a: 1 adj. [LC] [ED] Que serveix per a conservar i embellir el cos. Sabó cosmètic. Pomada cosmètica. (el subratllat és nostre).