La transmissió lingüística intergeneracional és un element clau per a la preservació d’una llengua, evidentment, i per tant, per a la preservació de la diversitat lingüística global. El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, GELA, dirigit per M. Carme Junyent, en el marc d’un projecte de recerca sobre transmissió entre parlants al·loglots a Catalunya, va organitzar el 2 d’octubre de 2015 una jornada sobre aquesta qüestió, en la qual van intervenir tres especialistes de diferents àmbits lingüisticoculturals com són el quítxua, el gallec i la Itàlia septentrional.
La primera intervenció, a càrrec de Serafín Molina-Coronel, professor de la Universitat d’Indiana i parlant de quítxua, va esbossar la situació sociolingüística d’aquesta llengua i va posar sobre la taula una sèrie de reflexions sobre les exigències d’un autèntic procés de revitalització, el qual, entre altres coses, necessita, naturalment, aconseguir que no s’interrompi la transmissió intergeneracional. Molina-Coronel va subratllar la necessitat de l’ajut d’agents exteriors a la mateixa comunitat de parlants en la planificació i, sobretot, en la implementació d’un procés de revitalització: sense la complicitat d’estaments polítics i socials, de la societat en general, on s’ubiquen les comunitats quitxuaparlants, serà difícil garantir la continuïtat de la llengua. Amèrica Llatina, segons Coronel-Molina, ha viscut dècades enganyada per uns programes d’educació intercultural bilingüe que en realitat són programes de transició, és a dir, etapes cap a la substitució i no pas cap a la preservació. Per garantir la transmissió i revertir la substitució cal una acció global, en tots els àmbits de la vida social, política i econòmica. Cal incorporar i adaptar les metodologies d’ensenyament de la llengua i donar més importància a l’adquisició de la cultura, així com incorporar els nous canals de comunicació i colonitzar el ciberespai. El món desterritorialitzat de la comunicació virtual pot ser una nova oportunitat per allò que Coronel-Molina anomena la intel·lectualització de la llengua (l’adaptació del corpus simultàniament al reforç del prestigi), que alhora suposa un canvi de representacions en el territori d’origen: els internautes quitxuaparlants de Lima o de Nova York representen un retorn d’alt valor simbòlic i un pas cap a la superació del que la sociolingüística catalana ha anomenat l’autoodi, molt present en les cultures indígenes americanes. Molina-Coronel posa com a exemple de bones pràctiques de revitalització i recuperació de la transmissió el cas de Hawai, on hi ha un programa educatiu en hawaià des de l’escola bressol al doctorat (un exemple inèdit a l’Amèrica Llatina).
La segona sessió de la jornada va ser a càrrec de Fernando Ramallo, professor de la Universitat de Vigo i membre del comitè d’experts de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa. Ramallo va parlar del fenomen dels nous parlants en l’espai lingüístic gallec. Què és un nou parlant a Galícia? (No és el mateix que a Catalunya, per exemple, com Ramallo va subratllar.) És algú que té el gallec en el passat familiar, però que no li ha estat transmès ni tampoc hi ha estat exposat en l’entorn domèstic (és a dir, que la substitució lingüística en el seu cas té almenys dues generacions), l’ha adquirit en altres entorns —fonamentalment a l’escola— i decideix adoptar-lo com a llengua d’ús exclusiva.
El fenomen dels neoparlants, segons Ramallo, presenta aspectes contradictoris. D’una banda, es tracta d’un fenomen de revitalització que podria revertir l’encara preocupant índex de substitució lingüística a Galícia. D’una altra, es tracta d’una conseqüència de la normativització del gallec, que ha provocat que el gallec popular es fes absent de determinats espais de comunicació. L’estandardització, combinada amb la substitució, arracona el gallec tradicional en favor d’un gallec planificat. Ramallo enfoca la qüestió lingüística des d’una perspectiva de lluita de classes. Des d’aquest punt de vista, el fenomen dels nous parlants és conseqüència d’una visió mítica que permet autorepresentar-se com a redemptor del gallec. Es produeix així una autoidealització que compensa les sancions socials que reben els parlants de gallec. D’aquesta manera, els nous parlants són alhora l’única esperança d’un futur per al gallec i la constatació que s’ha produït una ruptura de la cultura gallegòfona, no només en termes de models lingüístics, sinó sobretot en termes socials i de classe. El neofalantismo subverteix l’estratificació tradicional de l’ús del gallec, que el relacionava amb les classes baixes i marginades del repartiment de recursos capitalista, de manera que desactiva el potencial conflictiu, de desafiament, que tenia la llengua. La conclusió és amarga: o nous parlants, que no deixen de constatar la fi d’un món i el triomf del sistema que l’ha anorreat, o res.
La tercera intervenció, a càrrec de Marina Chini, de la Univeristat de Pavia, es titulava “Aspectes del manteniment de les llengües d’origen en estudiants de famílies immigrants que viuen al nord-oest d’Itàlia”. Chini va explicar diferents projectes acadèmics entorn de les llengües de la immigració, els quals no solament se centren en la transmissió sinó també en l’estudi dels usos i en la visibilització i valoració del patrimoni lingüístic que aporta aquesta població. La immigració és, com aquí, relativament recent a Itàlia, país tradicionalment emigrant, però ja és possible estratificar la població d’origen estranger segons el grau de permanència i fins i tot estudiar la primera generació nascuda a Itàlia de pares d’origen estranger. Chini va subratllar el fet que la situació lingüística italiana compta amb un multilingüisme endogen, fonamentalment romànic, al qual se sobreposa ara un multilingüisme exogen. Va esmentar diversos estudis parcials com ara el de la regió de Bèrgam i la població ghanesa, on es veu com es manté l’estructura jerarquitzada de l’ús lingüístic entre italià estàndard i “dialecte”, i senzillament s’hi superposa la jerarquització aportada pels ghanesos, de manera que als usos alts els correspon l’italià estàndard i l’anglès, mentre que als usos mitjans i baixos hi trobem el bergamasc al costat del twi, l’akan o el pidgin anglès.
Pel que fa a la transmissió, Chini va presentar les dades de les seves recerques, de gran detall. La constatació general, però, és més aviat pessimista per a les llengües immigrades, malgrat que amb diferències considerables segons es tracti d’una o d’una altra: ja en la segona generació, la primera nascuda a Itàlia, es troba una proporció de substitució lingüística cap a l’italià dins de la família gens menyspreable. Aquest fenomen és una mica més suau amb la mare que amb el pare, i es dispara amb els germans. De fet, Chini aporta la dada d’un 18% d’aquesta generació com a parlants exclusius d’italià.
L’ús i la transmissió de les llengües de la immigració és una qüestió que preocupa també a Catalunya, i la prova és que en els darrers anys se n’ha disparat la recerca. A més, si al començament gairebé tot s’orientava cap al grau d’adquisició del català i del castellà per part de la població al·loglota, actualment hi ha diversos projectes engegats que se centren més aviat en el gran patrimoni lingüístic que podria aportar la immigració, però que no sembla que tingui gaire futur si ens emmirallem en altres territoris com la Itàlia septentrional. Tanmateix, queda molta recerca per fer.
Si voleu veure les tres conferències completes, són disponibles a les adreces següents:
Pere Comellas Casanova
Professor titular del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i membre del GELA