La llengua catalana a l’estat propi: oficialitat o cooficialitat: ressenya de l’11a Jornada Juristes per la Llengua – Rafel Torner

Aquesta jornada ha estat organitzada per l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia (AJDLP), amb el suport del Departament de Cultura i la Plataforma per la Llengua. Ha tingut lloc el 6 de novembre de 2015 al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (Barcelona).

Benvinguda

Mireia Casals, presidenta de l’AJDLP, presenta la Jornada i explica que es tracta de reflexionar sobre el tema a partir de les aportacions dels ponents.

Germà Gordó, conseller de Justícia (vegeu el contingut de la intervenció del conseller tal com el recull aquesta notícia, publicada al web del Departament de Justícia). Pel que fa al tema de la jornada, Gordó no parla d’oficialitat ni de cooficialitat, sinó de la possibilitat de partir de les idees del català com a «llengua pròpia i [per tant] vehicular de les administracions», la «igualtat de drets lingüístics del català i el castellà» i l’«emparament dels drets lingüístics de tots els ciutadans que viuen a Catalunya». D’acord amb la notícia esmentada, les referències de Gordó a la «igualtat de drets lingüístics del català i el castellà» s’han d’entendre en el context de l’ús d’una o altra llengua en les comunicacions del ciutadà amb les administracions catalanes.

En definitiva: el català, com a llengua pròpia, és la llengua vehicular de les administracions; els ciutadans poden usar el català o el castellà en les seves relacions amb les administracions; i, en la mesura que sigui possible, s’ha de mirar de respectar els drets i les identitats lingüístiques, molt diverses, de tota la població.

Situació de la llengua catalana

El títol i el contingut d’aquesta part de la Jornada no es corresponen gaire, perquè la qüestió que l’AJDLP va plantejar als ponents va ser: cal que, per referir-se a les llengües, la futura constitució catalana usi els conceptes d’oficialitat o cooficialitat, o es poden usar altres expressions? En cas que s’usin els termes oficialitat o cooficialitat, a quines llengües s’haurien d’aplicar?

Bernat Gasull (Plataforma per la Llengua) diu que el concepte llengua pròpia no el convenç, perquè no té equivalents clars en altres ordenaments; s’estimaria més, si de cas, fórmules com llengua nacional, llengua de l’Estat, llengua de la República… Troba que cal que ens allunyem del model espanyol (per exemple, refusant et terme cooficialitat, qüestionant-nos la utilitat o oportunitat del terme llengua pròpia, defugint l’establiment directe i explícit de deures de coneixement de cap llengua, etc.).

Jaume Marfany (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) creu que no és indispensable usar el terme oficial per al català; però fa notar que els països que no l’usen no es troben en una situació lingüística comparable a la catalana. Es pregunta per què no dir que el català és la llengua oficial. Defugir aquest terme ho atribueix a complex, a poc sentit d’estat. Es mostra favorable a l’oficialitat única del català perquè l’oficialitat del castellà generaria certs drets respecte d’aquesta llengua que, a parer seu, farien impossible la normalització del català.

Oriol Sagarra (vocal de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural) fa la seva exposició sobre la base de quatre principis: primer, reconeixement positiu de la diversitat lingüística dels ciutadans de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que convé preservar i protegir activament; en segon lloc, entre aquestes llengües, n’hi ha tres que són patrimoni històric específic de Catalunya (el català, l’occità aranès i la llengua de signes catalana) i, per tant, les institucions i la societat en general els han de garantir la plenitud de les funcions públiques; en tercer lloc, atesa la seva implantació social i el seu arrelament, els poders públics garantiran l’aprenentatge i la plena disponibilitat d’usar el castellà en totes les funcions públiques; finalment, les altres llengües dels ciutadans de Catalunya, també en funció de la seva implantació social i el seu arrelament, seran objecte de mesures proporcionades d’acomodació dels espais públics i d’accés a l’aprenentatge. El nou règim lingüístic no ha de representar cap retrocés respecte de les oportunitats lingüístiques actuals dels ciutadans. Més enllà d’aquests principis generals, troba que encara no és el moment de parlar-ne en termes d’oficialitat [del castellà] sí, oficialitat no.

José Manuel Bueno (membre de la Junta de Súmate) no creu que sigui encertat el terme llengua cooficial. No veu cap problema a declarar el català oficial, però també el castellà, que ho seria no pas perquè la llengua castellana sigui constitutiva de Catalunya, sinó per raó del seu ús social i la seva presència. Ara, dit això, cal establir tot seguit (1) que el català, com a llengua pròpia, és la llengua transversal o comuna i, per tant, la llengua vehicular de les administracions i de l’ensenyament, etc., i també la llengua per a les relacions internacionals de Catalunya (i la llengua de reconeixement en les institucions internacionals de què Catalunya formés part); (2) hi ha llibertat per a usar qualsevol de les tres llengües oficials (català, castellà, occità a la Vall d’Aran); (3) atenció i reconeixement (en la mesura que sigui possible) a les altres llengües parlades a Catalunya.

Llengua catalana a l’estat propi

Joan Ramon Solé (responsable de legislació lingüística de la Direcció General de Política Lingüística, que precisa que parla a títol personal) opina que convé disposar d’estudis jurídics, sociològics, de política lingüística comparada, etc. que siguin solvents, però, finalment, la regulació lingüística en l’estat propi l’haurà de fer el Parlament de Catalunya. Mentrestant, hi ha hagut un debat dels especialistes que continua. Val a dir que, en general, aquest debat s’ha circumscrit als àmbits i els mitjans de comunicació que són favorables a la creació d’un estat català lliure.

Solé remarca la situació dolenta en què es troba la llengua en l’àmbit de l’Administració de justícia, però també en el dels mitjans de comunicació i el de les empreses, entre d’altres, on hi ha un munt de lleis que imposen l’ús del castellà. Creu que la declaració d’oficialitat (única) del català és necessària per a aconseguir el redreçament de la precària situació en què es troba el català, i que aquesta declaració no és de cap manera incompatible amb el respecte de drets individuals respecte del castellà.

Cita Eva Pons (que intervindrà més endavant) per advertir que la declaració d’oficialitat del castellà generaria drets respecte d’aquesta llengua, i opina que aquests drets difícilment són compatibles amb el redreçament progressiu del català. Remarca la importància de distingir entre els drets de les persones particulars i els de les empreses.

Finalment, no creu que la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries sigui aplicable al castellà a Catalunya, perquè la Carta s’aplica a les llengües amb presència tradicional (que, a més, sol correspondre amb una distribució territorial clara), no pas a les llengües d’immigració; sí que Catalunya l’hauria de ratificar per aplicar-la a l’occità de la Vall d’Aran, on la situació és tan precària per a aquesta llengua que potser caldrien mesures enèrgiques per a salvar-la (proposa, salvant les distàncies i la dimensió, un règim paral·lel al que hi ha entre el Quebec/Aran i Canadà/Catalunya; però caldria veure si la mateixa població concernida ho acceptaria).

Jordi Nieva (catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona) troba que hi ha dos debats. En un punt estem tots d’acord: mirar de recuperar la situació del català. Un altre debat és què és més convenient (en relació amb aquesta qüestió) per a assolir la independència.

Diu que no sempre la doble oficialitat vol dir el mateix. Parla de Filipines, Montenegro, Macedònia, diversos països colonials, etc. Proposa primer decidir què en volem fer, de les llengües. I es planteja si no hi podria haver un model específicament català de la regulació de les llengües.

Eva Pons (professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona): en la seva intervenció exposa les línies principals i les conclusions del seu treball L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. Per aquest motiu, per tal de recollir alguna de les idees que Pons va expressar en aquesta sessió, em serviré de diversos fragments del text de les Conclusions de l’obra esmentada.

Pons es pregunta, què vol dir llengua oficial? Mirem-ho en dret comparat. Perquè el concepte llengua oficial serà sotmès a la interpretació dels tribunals. El concepte de llengua oficial és el de la llengua assumida per l’estat i té una clara càrrega d’identitat. Adverteix que del concepte llengua oficial se’n deriven conseqüències jurídiques, drets.

Llengua oficial, doncs, com a llengua de l’Estat o que compta amb l’aval estatal […] i amb un contingut identitari primordial. El sentit de la distinció, recollida per nombrosos textos constitucionals, entre l’oficialitat i el reconeixement d’«usos oficials» d’altres llengües rau primordialment en la voluntat de graduar aquesta força identitària que arrossega el concepte d’oficialitat i que sol comportar un criteri d’«ús normal» de la llengua oficial en els àmbits públics i administratius, que no s’ha de predicar en els mateixos termes de les llengües que gaudeixen d’un «reco­neixement oficial» o «d’usos oficials».

Entre els criteris doctrinals que poden orientar la decisió relativa a l’oficialització de les llengües, el de la historicitat sol tenir un paper fonamental, sobretot en els casos de manteniment sostingut de l’ús de la llengua per la població assentada en el territori al llarg dels segles. Poden trobar-se formulacions doctrinals d’altres criteris (el nombre de parlants, la situació sociolingüística respectiva de les llengües en contacte, etc.), l’aplicació dels quals pot emmenar a respostes no coincidents o contradictòries quant al nombre o tipus de declaració d’oficialitat aplicables a una mateixa realitat, i, per tant, podrien servir per a sostenir tant l’oficialitat única del català com algun tipus de doble oficialitat del català i el castellà o de reconeixement d’usos oficials del darrer.

Pons va remarcar el diferent fonament o origen de l’actual oficialitat del català i del castellà:

[…] l’Estatut d’autonomia estableix una doble oficialitat dotada d’un fonament diferenciat: del català com a llengua pròpia de Catalunya i del castellà com a llengua oficial de l’Estat espanyol. La doble oficialitat en el pla constitucional [català] tendiria a equiparar ambdós fonaments legitimadors i podria dificultar el desenvolupament i l’aplicació de mesures especials de protecció per a la llengua catalana.

No veu que, en el nostre cas, hi pugui haver una modulació territorial o personal de l’oficialitat.

De l’anàlisi de totes les constitucions amb clàusules lingüístiques en treu les dades següents:

154 de 194 estats vinculen la llengua amb l’estat i 40 no ho fan.

D’aquests 154 estats, 118 ho fan per mitjà del concepte llengua oficial i 32 per mitjà de fórmules indirectes (exigència de coneixement als càrrecs públics o els funcionaris, llengua de la versió autèntica de la constitució o altres).

Només 4 usen llengua nacional. Per exemple, a Finlàndia s’anomena llengua nacional el finès i el noruec, però quan s’observa amb més detall la constitució, es veu que la llengua de l’estat és el finès. En el cas de Luxemburg, el luxemburguès és la llengua nacional, i llavors no hi ha llengües oficials, però s’estableixen àmbits d’ús per a cada llengua (francès, alemany, luxemburguès). Segons Pons, aquestes asimetries només són possibles perquè no hi ha declaració d’oficialitat.

Creu que el model que alguns autors han proposat de fer del català llengua nacional i el català i el castellà llengües oficials només s’assembla al cas de Malta, on el maltès és la llengua nacional i el maltès i l’anglès són llengües oficials; però la llei de llengües de Malta diu que el caràcter de llengua nacional del maltès no té cap efecte jurídic. En el cas de Catalunya caldrien més especificacions que garantissin un paper important per a la llengua catalana que el maltès no té de fet, a Malta.

Un altre cas és el d’Irlanda, on s’estableix que l’irlandès és la llengua nacional i la primera llengua oficial, i l’anglès és llengua oficial. Malgrat això, com és prou sabut, la presencia de l’irlandès en molts usos propis de l’oficialitat és molt escassa.

A partir de l’estudi més aprofundit de 9 països (Bèlgica, Canadà, Suïssa, Estònia, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Malta i Ucraïna), Pons arriba a la conclusió que en el cas de Catalunya, si hi hagués una declaració de dues llengües oficials (català i castellà), les implicacions jurídiques i pràctiques de l’oficialitat no es podrien modular des d’un punt de vista territorial ni personal (llevat del cas de l’occità de la Vall d’Aran); en tot cas, les possibles modulacions (que serien sobretot funcionals) haurien de tenir una base ja des del mateix text constitucional, no des de cap text de rang inferior.

Debat

Xavier Vila defensa un tractament diferenciat (per a cada llengua) i adaptatiu (en el temps), perquè les situacions evolucionen i tots els conceptes es poden modular. També comenta la importància dels factors extralingüístics, especialment els demogràfics, per al futur de la llengua.

Hi ha intervencions en favor de l’oficialitat del català, i altres en el sentit que, si es comparteix l’objectiu que la llengua catalana es recuperi de la situació en què l’ha posat la subordinació política de tants anys, serà possible trobar fórmules per a aconseguir-ho.

Conclusions i cloenda

August Gil Matamala creu que hi ha acord a considerar que el tractament jurídic que la futura constitució catalana doni a la llengua catalana en relació amb les altres llengües serà crucial per al futur d’aquesta llengua. I, per tant, ha de ser molt meditat, lluny d’oportunismes i basat en un coneixement aprofundit del tema. En aquest sentit, és molt important el paper dels tècnics de les diferents matèries relacionades amb aquest assumpte. Ens calen els seus treballs, les seves reflexions i aportacions, etc., per tal d’enriquir el debat, que és sempre positiu. Anuncia que l’AJDLP farà un debat intern sobte aquesta qüestió per mirar d’assolir una posició consensuada i, si és així, trametre-la al Parlament de Catalunya.

Rafel Torner i Guinart

Lingüista

Membre de la Xarxa Tècnica de Política Lingüística (Generalitat de Catalunya)

One thought on “La llengua catalana a l’estat propi: oficialitat o cooficialitat: ressenya de l’11a Jornada Juristes per la Llengua – Rafel Torner

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s