Les dinàmiques migratòries han modificat significativament la composició sociodemogràfica i sociolingüística de Catalunya. Consegüentment, també ho ha fet el sistema educatiu, on un 12,4% del conjunt d’escolars en l’ensenyament català no universitari és immigrant.

La convivència en aquests contextos plurilingües i pluriculturals planteja reptes a diferents nivells, dels quals la integració socioeducativa n’és un dels més significatius. Aquesta sol estar condicionada pel coneixement lingüístic que adquireixen els nouvinguts en les llengües de la societat d’acollida. I és en aquest punt on les dades no són gaire encoratjadores. Ja fa uns vint anys Siguan (1998) constatava que el rendiment educatiu de l’alumnat immigrant, en aquelles assignatures estretament relacionades amb la llengua, era inferior a l’esperat per la seva edat cronològica. Estudis més recents, evidencien que el coneixement lingüístic de català i castellà de l’alumnat d’origen immigrant se situa en uns nivells inferiors respecte als seus parells autòctons (Navarro i Huguet, 2010). I aquest fet, a l’ensems, es tradueix en un fracàs escolar molt superior a l’esperat (Huguet i Navarro, 2006).

Centrant-nos en l’alumnat de secundària, la recerca desenvolupada durant els últims anys també ha permès comprendre alguns factors clau de cara a l’efectivitat de l’aprenentatge lingüístic.

D’una banda, un dels aspectes que adquireix més rellevància és el temps que es requereix per a l’aprenentatge d’una segona llengua. En la línia de l’observat en l’àmbit anglosaxó (Cummins, 2002), els últims treballs realitzats en territori català conclouen que, si bé el coneixement lingüístic dels joves immigrants és significativament inferior al dels seus parells autòctons, creix a mesura que augmenta el temps d’estada a Catalunya (Huguet, Chireac, Navarro i Sansó, 2011).

D’altra banda, el paper de la llengua materna també ha resultat revelador. A diferència del que seria inicialment esperable amb poblacions amb una llengua pròpia romànica, la recerca corrobora que aquests joves no assoleixen en un període menor de temps les habilitats dels seus companys i companyes nadius. Potser el cas més paradigmàtic és el de l’alumnat hispanoparlant. El fet de tenir una variant no peninsular del castellà com a llengua materna, no garanteix nivells equivalents al dels seus homòlegs autòctons pel que fa al coneixement del català i del castellà (Navarro, Huguet i Sansó, 2014). O treballs realitzats amb el col·lectiu romanès on es destaca que, aquests joves, tot i dominar una llengua romànica propera a les llengües d’aprenentatge, presenten dificultats comparables a la resta de col·lectius d’origen immigrant (Chireac, Huguet i Serrat, 2011).

En tot cas, el sistema educatiu equipara el coneixement lingüístic del català de gran part dels col·lectius migrats en un període d’uns 5-6 anys (Huguet, Navarro, Chireac i Sansó, 2013). Tot i així, és important incidir de nou en el fet que es troben lluny dels nivells lingüístics dels autòctons.

I es que hi ha altres elements, com són les actituds lingüístiques, que també podrien estar condicionant aquests resultats. Mentre que unes teories mantenen que l’alumnat difícilment podrà aprendre una segona llengua si les actituds cap a aquesta no són favorables, unes altres subratllen el fet que l’aprenentatge lingüístic pot modificar les actituds vers les llengües en qüestió. Però avui en dia hi ha una tercera via que evidencia una relació de causalitat recíproca entre les actituds que es tenen cap a una llengua i l’aprenentatge d’aquesta (Huguet, 2006).

Amb aquest rerefons, a Catalunya s’han realitzat diversos treballs per a analitzar aquesta relació. Globalment, hi ha diferents perfils entre les actituds que presenten els alumnes autòctons respecte als migrats. Mentre que els primers tendeixen a mostrar unes actituds més favorables cap a la llengua pròpia de la comunitat, els alumnes immigrants les presenten cap al castellà (Huguet i Janés, 2005). Aquestes actituds observades inicialment s’han vist correlacionades amb el nivell de coneixement lingüístic adquirit. Concretament, Querol i Huguet (2010) van comprovar que, mentre que en llengua catalana hi ha una correlació positiva entre competència i actitud en ambdós col·lectius, en llengua castellana únicament es manté en el cas dels immigrants. És a dir, en el cas de l’alumnat procedent de la immigració hi ha una relació positiva entre les competències lingüístiques adquirides en ambdues llengües de l’escola i les actituds que es tenen sobre aquestes. Per tant, unes actituds positives cap a les llengües vehiculars de la societat d’acollida pot afavorir l’aprenentatge lingüístic i viceversa.

Tenint en compte aquests resultats, existeixen potencialitats i reptes en l’actual sistema educatiu català. Si bé les propostes implementades fins al moment comencen a donar els seus resultats, s’ha de reincidir en la necessitat d’implementar propostes didàctiques plurilingües i pluriculturals que responguin als nous reptes a què ens enfrontem els professionals de l’educació. És a dir, organitzar pràctiques educatives que afavoreixin en major mesura la participació intercultural de tot l’alumnat, independentment de la seva llengua i lloc d’origen, i on la comunicació i l’aprenentatge de la llengua siguin elements transversals.

Clara Sansó Galiay
Professora Lectora de la Universitat de Lleida i membre del Grup Consolidat Plurilingüisme i Educació

Agraïments

A l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya (REF. 2014 SGR 208) i al Ministeri d’Economia i Competitivitat del Govern d’Espanya (REF. EDU2014-54093-R).

Bibliografia

Cummins, J. (2002). Lenguaje, poder y pedagogía. Madrid: Morata.

Chireac, S. M. ; Serrat, E. ; Huguet, A. (2011). Transferencia en la adquisición de segundas lenguas. Un estudio con alumnado rumano en un contexto bilingüe. Revista de Psicodidáctica, 16(2), 267-289.

Huguet, Á. (2006). Attitudes and motivation versus language achievement in cross-linguistic settings. What is cause and what effect? Journal of Multilingual and Multicultural Development, 27(5), 413–429.

Huguet, A.; Janés, J. (2005). Niños inmigrantes en sociedades bilingües. Las actitudes ante las lenguas por parte de los recién llegados a Cataluña. Cultura y Educación, 17 (4), 309-321.

Huguet, A.; Navarro, J. L. (2006). Inmigración y resultados escolares: lo que dice la investigación. (Presentación del Monográfico). Cultura & Educación, 18(2), 117-126.

Huguet, A.; Chireac, S.; Navarro, J. L.; Sansó, C. (2011). Tiempo de estancia y aprendizajes lingüísticos. El caso de los escolares inmigrantes en Cataluña. Cultura y Educación, 23(3), 355-370.

Huguet, A.; Navarro, J. L.; Chireac, S.; Sansó, C. (2013). The acquisition of Catalan by migrant children. The effect of length of stay and family language. Dins J. Arnau (Ed.). Recovering Catalan through School: Challenges and Instructional Approaches (pp.29-48). Bristol, Buffalo, Toronto: Multilingual Matters.

Navarro, J. L.; Huguet, A. (2010). Conocimiento del catalán y castellano por parte del alumnado inmigrante. Revista de Educación, 352, 245-265.

Navarro, J. L.; Huguet, A.; Sansó, C. (2014). Competencias lingüísticas y alumnado inmigrante en Cataluña. El caso del colectivo hispanohablante. Educación XX1, 17(2), 361-382.

Siguan, M. (1998). La escuela y los inmigrantes. Barcelona: Paidós

Querol, M.; Huguet, Á. (2010). Conocimiento lingüístico y actitudes lingüísticas. Un estudio sobre sus relaciones en el alumnado de origen inmigrante de Cataluña. Segundas Lenguas e Inmigración, 3, 61–79.