La corrupció (aquest cop) lingüística dels polítics a les xarxes socials – Ileana Belfiore

Us heu parat mai a pensar quants i quin tipus d’errors es poden arribar a cometre, o es podrien considerar admissibles, en un missatge escrit de només cent quaranta caràcters?

Us heu fixat mai en el fet que el concepte de bon comunicador sovint no va de bracet amb el de transmissor d’un missatge lingüísticament correcte?

Us heu demanat mai quins són els polítics —és a dir, una classe cabdal de (suposadament bons) comunicadors— que fan més faltes a l’hora d’escriure, encara que sovint tinguin professionals al darrere que els aconsellen i els ajuden a fer-ho?

Si creieu que les persones que ens governen haurien de poder presumir d’estar bastant per sobre del llindar de l’analfabetisme, el meu estudi políticament incorrecte sobre la (suposada) evolució de la (suposada) correcció lingüística dels missatges dels polítics catalans a Twitter podria ser del vostre interès i, de passada, us podríeu emportar unes quantes sorpreses…

En el meu treball final de màster he analitzat la qualitat lingüística dels missatges que tretze polítics catalans (Dolors Camats i Luis, David Fernàndez i Ramos, Marina Geli i Fàbrega, Joan Herrera Torres, Oriol Junqueras i Vies, Ferran Mascarell i Canalda, Josep Enric Millo i Rocher, Albert Rivera Díaz, Marta Rovira i Vergés, Josep Rull i Andreu, Alícia Sánchez-Camacho i Pérez, Anna Simó i Castelló, Jordi Turull i Negre) envien des de la plataforma de microblogs Twitter, tot centrant-me en els diferents tipus d’errors (tipografia, ortografia, sintaxi, lèxic, tecleig) que acostumen a cometre.

Tot i que algunes de les meves hipòtesis de partida s’han revelat errònies —ja que en línies generals han quedat desmentides tant la possibilitat d’una evolució temporal qualitativa com la d’una evolució temporal ideològica en la correcció lingüística de les piulades dels polítics—, la meva percepció a priori (és a dir, la sospita que, en general, la correcció lingüística de les piulades dels polítics seria bastant millorable) ha quedat confirmada.

De fet, tal com preveia quan vaig decidir embarcar-me en aquest estudi políticament incorrecte, gràcies a una anàlisi detallada del corpus al meu abast —compost per un total de 3.165 piulades, entre les quals 1.438 (és a dir, més del 45%) han resultats errònies o millorables—, he pogut demostrar que alguns polítics envien missatges tal com ragen, sense amoïnar-se gaire per la puntuació, les regles d’ortografia, el lèxic o la mateixa estructura del que volen comunicar. Tant, que en alguns casos he arribat fins i tot a pensar que potser s’haurien de plantejar seriosament si és tan necessari que es dediquin a una tasca tan difícil com la d’escriure.

D’altra banda, crec que tothom hauria de tenir clar que a Twitter no es tracta necessàriament de ser el més ràpid a compondre un text —de fet, si hi hagués un concurs de velocitat pel que fa a la redacció de piulades, probablement no el guanyarien els que cometen menys faltes a l’hora d’escriure— ni d’haver de condensar sempre el que es vol dir en cent quaranta caràcters.

I ja que aquí no estem parlant de periodistes amb exigències d’immediatesa comunicativa, sinó de polítics que necessiten més aviat assegurar-se que els seus missatges arribin de la millor manera possible al major nombre de persones possible, entre els objectius de comunicació dels subjectes de la meva anàlisi hi hauria d’haver la correcció lingüística del missatge molt abans que la rapidesa amb què aquest missatge arriba als interlocutors.

Tanmateix, les dades que han sigut objecte de la meva investigació demostren que la realitat és ben diferent del que seria desitjable.

De fet, les transgressions tipogràfiques són molt habituals entre els subjectes en qüestió que, independentment de si escriuen en català o en castellà, no solen emmarcar entre cometes dobles els títols dels diaris, tenen problemes amb els espais i, més en general, amb la puntuació.

A més, tret d’algunes excepcions, en general els polítics fan massa faltes d’ortografia (sobretot en català, però també en castellà): carència o excés de diacrítics, confusió a l’hora d’escriure mots homòfons, falta de criteri a l’hora de fer servir majúscules i minúscules, són només alguns dels seus errors més habituals.

D’altra banda, tot i que en castellà les faltes de sintaxi no són gens freqüents, són molts els polítics que transgredeixen la sintaxi catalana, molt sovint per la influència indeguda del castellà: tenen problemes amb els pronoms febles i amb els relatius; solen fer servir la preposició a davant d’un objecte directe (afectar a, defensar a, castigar a, recordar a, escoltar a, etc.); i, davant de la clàssica dicotomia entre per i per a, i entre ser i estar, senzillament no saben destriar…

I pel que fa al lèxic, quan fan servir el català, els polítics incorren freqüentment en castellanismes flagrants i esgarrifosos, cosa que, tret de poquíssimes excepcions, no acostuma a passar en sentit invers. De fet, els problemes més greus que he detectat són gairebé tots relacionables amb la influència (inconscient i indeguda) de la llengua castellana sobre la catalana, que fa que molts usuaris no s’adonin que sovint el que estan escrivint no és res més que una traducció literal, coixa o malgirbada d’una paraula, una expressió o una frase que, tot i funcionar perfectament en la llengua de partida, no ho fa —i no té per què fer-ho— en la llengua d’arribada. El resultat és tot un reguitzell de formes incorrectes en català (mentres, donar canya, estirar de la manta, enterar-se, recolzar, per suposat, per l’esquena, etc.), al qual cada cop més sovint es dóna prioritat abans que a les corresponents opcions normatives (mentrestant, pressionar, descobrir el pastís, assabentar-se, donar suport, per descomptat, a traïció, etc.).

Al cap i a la fi, el (sorprenentment baix) percentatge de faltes de tecleig comeses pels subjectes de la meva anàlisi és l’únic que es pot considerar acceptable.

Així doncs, em sembla evident que els polítics necessitarien formació i assessorament lingüístics, però no només per esmenar faltes o per aprendre a aplicar convencions ortotipogràfiques, sinó per entendre que les llengües s’han de cuidar, que la correcció és un valor afegit per a qualsevol idioma i que, per sobre de tot, totes les llengües del món haurien de ser igualment mereixedores del màxim respecte.

Si abans no entenen això, no podran deixar mai de contribuir inexorablement a la corrupció de les llengües que fan servir.

Ileana Belfiore
Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic (UAB)

4 thoughts on “La corrupció (aquest cop) lingüística dels polítics a les xarxes socials – Ileana Belfiore

  1. Moltes gràcies pel teu comentari, Ivan!
    Pel que fa a la teva pregunta (provocativa, oi?), només vull dir-te que no estic en contra de l’evolució de les llengües en els casos en què sigui realment necessari; no em semblaria malament, per exemple, acceptar la paraula ‘dron’ en català, ja que es tracta d’un concepte nou, difícil d’expressar amb recursos més tradicionals.
    Així i tot, no em puc estar de denunciar-ne la corrupció si s’escau; de fet, estic convençuda que destrossar la sintaxi fent servir ‘tenir que’, per exemple, no aporta res de bo a la llengua catalana…

    M'agrada

  2. És molt curiós. Felicitats per l’aportació que fas al coneixement de la nostra llengua, sobretot tenint en compte que vens d’Itàlia.
    Em quedo amb un dubte: On comença la corrupció i on l’evolució d’una llengüa?

    M'agrada

  3. El text mateix de l’autora conté castellanismes clarsEn aquest text també hi ha castellanismes: Fixar-se en, quedar, plantejar, cuidar, com a mínim, emportar-se una sorpresa, tot i que…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s