El gaèlic escocès, avui: un retrat sociolingüístic – Jordi Ortiz de Antonio

Scots_Gaelic_speakers_in_the_2011_censusUna breu definició

Escòcia, lingüísticament, és un territori multilingüe constituït per tres llengües que s’hi han parlat tradicionalment: l’anglès, l’scots i el gaèlic escocès. Aquesta darrera és una llengua de la família cèltica, emmarcada en un contínuum goidèlic [1], que inclou també el gaèlic irlandès i el gaèlic manx, i parlada per l’1,1% de la població, especialment, a les Terres Altes i les Illes Hèbrides i, de forma residual, al Cap Bretó (província de Nova Escòcia, Canadà). Tot i que ha patit una pèrdua constant de parlants i àmbits d’ús des del segle xviii arran dels conflictes interns i les guerres successòries a la Gran Bretanya i de canvis substancials en el sistema econòmic i tradicional de les Terres Altes, que es troba en un procés de substitució lingüística per la pressió social de l’anglès, i que es classifica com una llengua “definitivament amenaçada”, la seva situació està canviant significativament gràcies als esforços de revitalització lingüística, iniciat des de la dècada dels vuitanta pel Govern escocès i les institucions del país.

El marc legal del gaèlic escocès

El gaèlic escocès es troba en una situació de bilingüisme diglòssic per la interposició lingüística de l’anglès. Amb l’aprovació de la Gaelic Language (Scotland) Act 2005 es produeix el desplegament d’una política lingüística favorable per a la llengua. El reconeixement legal del gaèlic es plasma en dos marcs normatius: un d’ordre supranacional –la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM)–, i un altre de nacional –la Gaelic Language (Scotland) Act 2005.

D’una banda, el reconeixement del govern britànic del gaèlic escocès com a llengua minoritària de l’Estat es desprèn a través de la signatura i ratificació de la CELRM, l’any 1992. Això va representar un pas endavant que, tanmateix, va ser limitat, atès que el Regne Unit va acceptar compromisos de mínims amb les (poques) eines legals i institucions existents en aquell moment. D’una altra banda, l’any 2005, el Parlament escocès va aprovar la Gaelic Language (Scotland) Act, per la qual es pretén “to securing the status of the Gaelic language as an official language of Scotland commanding equal respect to the English language”.

Amb aquesta llei es creava el Bòrd na Gàidhlig (‘Junta del gaèlic’), un organisme del govern escocès que vetlla per la promoció de la llengua, la cultura i l’ensenyament del gaèlic –el sistema d’immersió lingüística representa el 0,53% de l’alumnat escocès (2014)–, gestiona el sistema de subvencions per als mitjans audiovisuals i les arts, aconsella les institucions dels afers sobre la llengua, i fa informes sobre la implementació de la CELRM i propostes de millora de l’estatus, el corpus i l’ensenyament. Així mateix, és responsable de la redacció dels National Gaelic Language Plans, plans quinquennals orientadors sobre les directrius de la política lingüística nacional. El primer pla (2007-2012) pretenia revertir el declivi progressiu dels parlants de la llengua; en canvi, el segon (2012-2017) busca el creixement i enfortiment de la comunitat lingüística gaèlica a Escòcia.

Malgrat la llei del 2005, Dunbar (2005) i McLeod (2006) es mostren escèptics sobre la seva capacitat per assegurar l’estatus del gaèlic per les expressions “equal respect” i “official status”, certament ambigües. Es tracta, sens dubte, de solucions que donen un cert reconeixement a les demandes de la comunitat gaèlica com a forma de potenciació del prestigi de la llengua i responen a la necessitat d’aprovar una fórmula legal que n’asseguri un determinat estatus, sense incórrer en cap conseqüència legal significant. En definitiva, un circumloqui amb la intenció d’establir una política lingüística de mínims, amb una llei de mínims.

Els usos lingüístics del gaèlic escocès: un espai d’esperança

L’últim cens nacional d’Escòcia, de l’any 2011, mostra que el total de persones que saben parlar, llegir o escriure el gaèlic escocès és de 57.375 persones (l’1,12% de la població), cosa que significa una reducció del 0,1% respecte al cens del 2001. Així i tot, comptant-hi també l’habilitat de comprensió de la llengua, la població que hi afirma tenir alguna competència és de 87.056 persones (l’1,7% de la població d’Escòcia).

West & Graham (2011) van analitzar els usos de la població gaelòfona i van observar que, per un costat, la franja d’edat de la població amb nivells més elevats d’habilitat lingüística es troba entre els 55 i els 64 anys i els majors de 65; per un altre costat, els territoris amb una major proporció de gaelòfons són les Illes Hèbrides (i les Terres Altes).

El percentatge d’ús més elevat es troba en la socialització amb els amics i la llar, cosa que reclou la llengua en les situacions informals i, a molta distància, la feina. Tot i que els àmbits d’ús majoritaris del gaèlic a Escòcia són els quotidianament informals (l’entreteniment i la música, sobretot), arran de l’oficialització de l’estatus de la llengua l’any 2005, la seva introducció a l’Administració i el seu ús en el sistema educatiu i els mitjans de comunicació, s’han creat nous àmbits d’ús especialitzats i de registre formal.

La freqüència d’ús del gaèlic, que es troba en el 5% en els aprenents (no nadius) denota una molt baixa participació d’aquesta població, cosa que en dificulta l’increment del nombre de parlants. Això porta a afirmar que la persistència del gaèlic radicarà en els neoparlants, és a dir, els usuaris sorgits de l’ensenyament en/del gaèlic i desenvolupats lingüísticament en aquesta llengua, però en un ambient aclaparadorament anglòfon.

La distribució de la població gaelòfona és molt complexa. Del total de parlants, els territoris de parla tradicionalment gaèlica (la Gàidhealtachd, és a dir, les Illes Hèbrides, les Terres Altes i Argyll and Bute) en representen el 55%. L’altre 45% resideix a altres punts d’Escòcia (especialment, les ciutats de Glasgow i Edimburg, amb el 15% dels usuaris de la llengua), en una clara minoria lingüística. Ens trobem, doncs, amb una població gaelòfona extraordinàriament dispersa.

Quant a la transmissió lingüística intergeneracional, Munro et al. (2011), en la seva recerca a la població de Shawbost (illa de Lewis), van observar que només un 20% dels pares parlaven sobretot o només en gaèlic als seus fills. Si bé van arribar a la conclusió que la majoria dels pares i fills escullien l’anglès com a llengua de comunicació i que, per tant, calia més promoció de la llengua entre les noves generacions i els pares, podem observar que la transmissió intergeneracional encara no s’ha trencat i que, de fet, hi ha un 11% dels pares a Escòcia que han canviat al gaèlic en la comunicació amb els fills.

El gaèlic escocès és una llengua fragmentada dialectalment i amb una estandardització incompleta. Els dialectes de les illes de Lewis, Uist i Skye constitueixen actualment un registre acceptat per la comunitat gaelòfona, que rep el nom de Mid-Minch Gaelic “gaèlic del Minch” –rep aquest nom per l’estret del Minch, que separa l’Escòcia nord-occidental i les Illes Hèbrides. Considerat el registre estàndard del gaèlic escocès, és l’utilitzat especialment en els registres formals propis de l’Administració, els mitjans de comunicació i el sistema educatiu en immersió lingüística. Podríem afirmar, doncs, que el gaèlic escocès és una llengua estandarditzada, però no és una llengua (completament) codificada, atès que no hi ha un consens generalitzat en les convencions ortogràfiques ni té, encara, una gramàtica de referència. Ens trobem, per tant, davant d’una disjuntura entre la seva estandardització i codificació.

La ideologia envers el gaèlic escocès: qüestions de consens i identitat

Segons West & Graham (2011), mentre que el 51% de la població escocesa està a favor del suport a la llengua i el seu ús, la xifra arriba fins al 85% en la població gaelòfona, cosa que suggereix que va més enllà de la comunitat lingüística gaelòfona. Els dos autors van observar també que els àmbits sobre els quals s’hauria d’incrementar el suport a la llengua haurien de ser, en aquest ordre: com a assignatura a l’escola (40,8%), als mitjans de comunicació (21%), en cursos d’adults (19,8%) i a la música i les arts (18,4%)[2].

En termes generals, es pot deduir de les dades que hi ha una tendència generalitzada envers una ideologia positiva pel que fa a la rellevància de la llengua en el conjunt d’Escòcia, una tendència, però, que és significativament superior en el cas dels parlants nadius.

La relació de la llengua gaèlica a Escòcia amb la identitat és, però, un dels elements més complexos de la població escocesa. La meitat considera la considera important en la identitat nacional escocesa, mentre que es dispara al 92% entre els gaelòfons. Ens trobem, doncs, davant d’un paper diferencial de la llengua.

Tal com afirma Macdonald (1997), durant els anys 40 i 50, la llengua formava part d’una “identitat banal” indissoluble de la identitat local (hiperlocalitzada a les Hèbrides), en el sentit que era l’eina de comunicació que definia la socialització dels parlants en les comunitats locals; una identitat en què la llengua gaèlica no era el centre, sinó que el centre eren les pràctiques i la intensitat d’interaccions.

Amb l’arribada als anys 80 dels discursos que feien del gaèlic un “afer nacional”, i de la disminució progressiva del seu nombre de parlants nadius, es van sobreposar dos models identitaris diferents: d’una banda, el valor identitari de la llengua com a element de socialització i transmissor d’una identitat “banal” (local) que definia les interaccions diàries; d’una altra banda, el valor identitari de la llengua en el sentit nacional(ista), és a dir, l’èmfasi del seu paper com a part indispensable de l’expressió individual, la cultura, la tradició i el patrimoni propi de la població gaelòfona escocesa.

El declivi en l’ús, el nombre de parlants i la transmissió intergeneracional va trencar el model identitari del gaèlic com a eina de comunicació i de definició de les interaccions socials diàries, per esdevenir un “objecte polititzat”. Aquesta “politització” de la llengua va comportar la mescla de la identitat i la llengua i que el gaèlic fos per a aquestes noves generacions més joves un valor polititzat del que significa “tenir una cultura” i “tenir una identitat”. En resum, el gaèlic s’ha convertit per a les noves generacions en un símbol que defineix la seva identitat (nacional) com a gaelòfons.

Conclusions

El gaèlic d’Escòcia és, ara per ara, una llengua greument amenaçada, però es respiren brins d’esperança. Tot i ser parlada per l’1,1% de la població, amb un marc legal de mínims amb una política lingüística de mínims, parlada en situacions informals, especialment a casa, i en àmbits com l’entreteniment i la música, és, però, una llengua que pot persistir gràcies als neoparlants i les comunitats urbanes. Les dades d’actituds lingüístiques, la tendència envers una ideologia més positiva sobre la contribució del gaèlic al context escocès i la indissolubilitat actual entre llengua i identitat en la població gaelòfona més jove contribueix, també, a aquests brins d’esperança. Tanmateix, el gaèlic escocès s’enfronta, encara, a la necessitat d’una codificació lingüística completa per donar seguretats als seus parlants i a la potenciació de l’ensenyament en contextos d’immersió.

Jordi Ortiz de Antonio
Universitat Pompeu Fabra

 

Referències

[1] Aquest contínuum es reparteix des de l’extrem sud del comtat de Múnster, a Irlanda, fins a l’illa de Lewis, a Escòcia, al nord, i inclou també l’illa de Man a l’extrem sud-est. Actualment, tant el gaèlic escocès (a Escòcia), com el gaèlic irlandès (a Irlanda) i el gaèlic manx (a l’illa de Man), es tracten com a llengües amb entitat pròpia en un context de contínuum dialectal (Smith-Christmas & Ó hIfearnáin, 2015: 256).

[2] Es pot observar clarament una consideració ideològica de la llengua com a element de patrimoni (observable en la seva inclusió com a assignatura i la seva rellevància en la música i les arts), allunyada d’àmbits més especialitzats com, per exemple, el lloc de feina, les entitats bancàries o la recerca científica, per enumerar-ne uns quants.

 

Bibliografia

Dunbar, R. “The Gaelic Language (Scotland) Act 2005. An Analysis”. The Edinburgh Law Review [Edimburg: Edinburgh University Press], núm. 9 (2005) 466-479.

Macdonald, S. Reimagining Culture. Histories, Identities and Gaelic Renaissance. Oxford; Nova York: Berg, 1997.

McLeod, W. “Leasachadh solarachadh sheirbhisean poblach tro mheadhan na Gàidhlig: duilgheadasan idè-eòlach agus pragtaigeach”. A: McLeod, W. [ed.]. Revitalising Gaelic in Scotland: Policy, Planning and Public Discourse. Edimburg: Dunedin Academic Press, 2006, 24-48.

Munro, G.; Taylor, I.; Armstrong, T. The state of Gaelic in Shawbost. Language Attitudes and Abilities in Shawbost. Teangue (Illa de Skye, Escòcia): Sabhal Mòr Ostaig, 2011.

Smith-Christmas, C.; Ó hIfearnáin, T. “Gaelic Scotland and Ireland”. A: Smakan, D.; Heinrich, P. [eds.]. Globalising Sociolinguistics: Challenging and Expanding Theory. Nova York: Routledge, 2015, 256-269.

3 thoughts on “El gaèlic escocès, avui: un retrat sociolingüístic – Jordi Ortiz de Antonio

  1. […] desestima el recurso interpuesto contra la Ley 3/2013 – Fernando Javier García Fernández El gaèlic escocès, avui: un retrat sociolingüístic – Jordi Ortiz de Antonio Una bona notícia per al català a Andorra – Joaquim Torres Llengua materna, un terme equívoc […]

    M'agrada

  2. Benvolgut Xavier,
    Per ventura, el gaèlic escocès és ben lluny de ser una llengua pràcticament difunta. Tot i que estigui reclosa en uns àmbits molt concrets, aquests àmbits són bàsics en la cultura gaèlica i la cultura escocesa en general. La situació amb Catalunya és incomparable. La mateixa distribució de la població gaelòfona, dividida entre les Illes Hèbrides i les petites comunitats urbanes, ja en fa impossible la comparació. Passa el mateix amb les representacions i les actituds envers la llengua: no es pot parlar d’un concepte de “llengua pròpia”, identificativa.

    M'agrada

  3. Observo que el gaèlic escocès, té una ínfima quantitat de parlants, i solament en determinats territoris d’Escòcia, el que fa pensar que es tracta d’una llengua pràcticament difunta. Intueixo que la influència del vell liberalisme, tan propi del pensament britànic i que il·lustres homenots ha donat al pensament contemporani, no és quelcom aliè a aquest fet.
    Pensant en Catalunya, tot i que les estadístiques ens diuen que el castellà és la llengua que una majoria de ciutadans propera a la mitjana aritmètica, tenen com a primera llengua, no deixa de ser essencial, que una gran majoria dels castellanoparlants, també consideren que la llengua catalana és seva i en són competents. Per tant vull dir que l’ampli gruix central de la població participa en major o menor grau de l’ús normal de els dues grans llengües territorials del país. Solament, des de posicions extremes es considera que s’hauria de viure exclusivament en una llengua i amb exclusió de l’altre. Que part d’aquest arc central de la població, no hagi deixat mai d’usar el català en uns casos o que l’hagi incorporat en d’altres, fa que la llengua històrica del país sigui viva, malgrat l’històric descens de la població autòctona amb relació a d’altres territoris de l’entorn i malgrat les prohibicions i imposicions dels governs espanyols durant els segles XVIII, XIX i una part del XX, penso particularment en el període primoriverista i la llarga nit del franquisme.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s