Al llarg de la VIII Legislatura, el Govern de les Illes Balears impulsà un seguit de mesures que afectaren la presència de la llengua catalana en les institucions, en l’educació i en l’esfera pública. Així, a partir de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, —que modifica, alhora, la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública, determinades disposicions de la Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística, algunes normes de règim jurídic de l’Administració autonòmica (Llei 3/2003, de 26 de març) i un precepte de la Llei 6/2005, de 3 de juny, de coordinació de policies locals— es produeix una important revisió normativa del tractament de les llengües oficials a la comunitat autònoma. A la pràctica, la Llei 9/2012, de 19 de juliol, no representà només una modificació puntual de les lleis esmentades, sinó que significà un canvi integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears, sense una diagnosi prèvia sobre la realitat sociolingüística a la comunitat autònoma. Aquests canvis en el marc normatiu no facilitaven l’ús habitual, oral i escrit, del català a l’àmbit de l’Administració pública i debilitaren la condició de la llengua pròpia oficial.

Més de cinquanta senadors del Grup Parlamentari Socialista interposaren recurs d’inconstitucionalitat contra determinats preceptes de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, tot considerant la possible afectació de la posició del català com a llengua oficial de la comunitat autònoma. Tanmateix, la STC 165/2013, de 26 de setembre, emesa tot coincidint amb una situació socialment convulsa a les Illes Balears —en el moment en què la ciutadania protestava per la reforma precipitada i sense consens del règim lingüístic a l’ensenyament—, desestimà el recurs d’inconstitucionalitat. De la lectura dels arguments interpretatius emprats a la Sentència sobre conceptes i categories estatutàries (llengua pròpia, oficialitat, drets lingüístics dels ciutadans) es desprèn una certa degradació del valor i l’eficàcia normativa de l’Estatut d’autonomia, tal com ja va succeir a la STC 31/2010. A més, la resolució se separa de pronunciaments jurisprudencials previs, especialment els referents a la capacitació lingüística dels funcionaris públics (STC 46/1991) i a l’ús normal del català en els procediments administratius (STC 82/1986). Crida l’atenció que la Sentència, assumint acríticament les consideracions de l’exposició de motius sobre l’àmplia implantació del català a la societat i a l’Administració pública, no invoqui les argumentacions que han avalat el procés d’evolució de la normalització lingüística; de fet, no s’apel·la ja a la legitimitat de les mesures de política lingüística favorables al català per corregir el seu desequilibri històric i, en canvi, a la Sentència es deixa entreveure una certa preocupació per la necessitat de protegir el castellà a les Illes Balears. No s’entén que el Tribunal Constitucional no hagi invocat el deure de les institucions autonòmiques de garantir l’ús normal del català a l’Administració pública per exigir un estàndard de protecció suficient de la llengua, quan el català segueix sent llengua pròpia del Govern, del Parlament, dels consells insulars i de les corporacions locals i manté el caràcter de llengua d’ús preceptiu per l’Administració autonòmica.

En l’anterior etapa, l’executiu també es plantejà una reducció de la presència del català en l’esfera educativa. El Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües als centres docents no universitaris, tenia per finalitat implantar l’ensenyament trilingüe a les aules —amb la mateixa distribució horària equilibrada entre les tres llengües. La norma fou objecte de múltiples crítiques, no tant per l’objecte que perseguia, sinó per la manera en què es pretenia articular la reforma. Des d’un punt de vista jurídic, s’objectà que la introducció de llengües estrangeres com a llengües vehiculars de l’ensenyament no universitari no podia dur-se a terme si no era en coherència amb els principis i regles fonamentals del model lingüisticoeducatiu i sense deixar d’ajustar-se a altres directrius dels legisladors estatutari i ordinari en matèria de llengües oficials. Des de la comunitat educativa s’alertà dels perills d’una reforma formulada sense consens, sense avals pedagògics ni científics i sense els recursos econòmics i personals suficients per aplicar amb èxit el projecte. El moviment de contestació social que va generar la política lingüística i educativa del Govern, sense precedents a les Illes, va derivar en diverses iniciatives, entre d’altres, la col·locació de llaços quadribarrats en les façanes dels centres docents. Per tal de desactivar aquell moviment social i cultural de la defensa i la promoció de la unitat de la llengua catalana, el Govern impulsà l’aprovació de Llei 9/2013, de 23 de desembre, sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears, que establia un règim sancionador per als casos de l’ús no permès o no autoritzat de símbols. Tanmateix, dues resolucions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de 6 de setembre de 2013, disposaren la suspensió cautelar del Decret 15/2013, de 19 d’abril; i, finalment, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia, de 22 de setembre de 2014, declara nul el Decret de tractament integrat de llengües. Per la seva banda, la Llei de símbols no va arribar a ser desplegada normativament i, per tant, tampoc fou aplicada.

El desmuntatge del català a nivell institucional es visualitzà, igualment, en l’actitud de l’Executiu autonòmic, que en el decurs del seu mandat desactivà el Consell Social de Llengua Catalana, òrgan d’assessorament i consulta en matèria lingüística, sense convocar-lo oficialment els quatre anys passats. També en aquesta etapa, tot invocant el “criteri de l’austeritat”, el Govern decidí eliminar la partida pressupostària per a l’Institut Ramon Llull i, en conseqüència, les Illes Balears varen quedar desvinculades del consorci. A més a més, la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació es reduí encara més quan el Consell de Mallorca, amb el vot dels representants del Partit Popular, acordà el tancament del mitjà audiovisual íntegrament en català, Radiotelevisió de Mallorca, després de sis anys de trajectòria informativa. Per la seva banda, les decisions aplicades per l’àrea lingüística de Corporació Radiotelevisió de les Illes Balears —que van des de la supressió de la llibertat de tria de la llengua per als programes de producció aliena, fins a la introducció d’un nou llibre d’estil per impulsar el model dialectal en els serveis informatius— minvaren de forma significativa la presència del català en els mitjans de comunicació públics.

En definitiva, a la pràctica la política lingüística del Govern de les Illes Balears durant la passada legislatura derivà en un retrocés de la situació de la llengua pròpia en els àmbits administratius, educatius, socials i audiovisuals, i suposà una paralització del procés normalitzador del català, quan encara no s’havia arribat, en molts de casos, a la desitjable equiparació amb l’ús del castellà. Durant bona part d’aquella etapa, la mobilització de la societat civil a favor de la unitat de la llengua provocà un notable desgast en la tasca de govern. En campanya electoral, ressorgeix el moviment ciutadà en defensa de la llengua i la cultura pròpies, que mobilitza al votant dels partits nacionalistes i d’esquerres, els quals obtingueren un resultats històrics a les eleccions de maig de 2015.

En el pacte de governabilitat, signat per les forces progressistes per a la present legislatura (2015-2019), es fa palesa la necessitat de dignificar la llengua pròpia i de recuperar-ne els usos i el prestigi. Així, el nou govern de coalició, conformat per partits d’esquerra nacionalista, adopta el compromís d’impulsar la normalització del català per recuperar la presència de la llengua pròpia en tots els àmbits, reingressar a l’Institut Ramon Llull, redefinir l’Institut d’Estudis Baleàrics, reactivar el Consell Social de la Llengua Catalana, recuperar les indicacions i el model lingüístic establert per la UIB en l’àmbit institucional i dels mitjans de comunicació i, en definitiva, recuperar el consens per evitar situacions de conflicte o de rebuig de la llengua pròpia a les Illes Balears.

En seu parlamentària, per tal de restablir el marc legislatiu del català, i en coherència amb els mandats estatutaris de protecció i foment de la llengua pròpia, s’impulsen, dues modificacions normatives. Ens referim a la de la Llei de normalització lingüística —per tal de recuperar la versió aprovada per consens l’any 1986— i a la de funció pública —per reintroduir mesures de capacitació lingüística en aquest àmbit. Les iniciatives legislatives es tramiten separadament —la primera, a instància del Grup Parlamentari Pi-Proposta per les Illes, i la segona, formulada pels grups parlamentaris d’esquerra nacionalista que donen suport al Govern de les Illes Balears—; però la voluntat dels impulsors de les modificacions legislatives és que el debat polític es produeixi de forma coordinada, per tal que l’articulació definitiva del nou marc legislatiu sigui coherent i eficient.

El 6 d’agost de 2015 té entrada al Registre del Parlament la Proposició de llei de modificació de la Llei 3/1986, de normalització lingüística. Amb aquesta iniciativa, formulada com ja s’ha dit pel Grup parlamentari Pi-Proposta per les Illes, es pretén tornar a la redacció prèvia a la donada per la Llei 9/2012, de 19 de juliol. Durant la tramitació parlamentària, els grups Popular i Mixt (Ciutadans) defensen tot un seguit d’esmenes per mantenir en la redacció de la Llei els principis introduïts l’any 2012 d’opció de llengua, no existència de primacia d’una llengua sobre l’altra i no discriminació, i promoció de les modalitats pròpies; quant a la forma oficial catalana dels topònims, es proposa que la Llei mantingui la possibilitat de l’ús bilingüe dels noms dels municipis; i pel que fa a la funció normalitzadora dels poders públics, es pretén una referència expressa a la proporcionalitat en el coneixement de la llengua per a la provisió de places a l’Administració pública i, a més, la consideració del català com a mèrit excepte en aquells casos en què es consideri requisit vinculat a les necessitats comunicatives de determinats llocs de feina. Tanmateix, en el decurs del debat en comissió i en sessió plenària, els grups parlamentaris que donen suport al Govern posen en relleu que aquesta iniciativa no pretén el tractament de les llengües oficials a la comunitat autònoma; ben al contrari, es destaca que la finalitat de la norma és fomentar i potenciar l’ús de la llengua pròpia de les Illes Balears; que a les Illes Balears la llengua catalana encara necessita del suport i la implicació de les institucions públiques, i que cal garantir de manera efectiva els drets lingüístics dels ciutadans. Finalment, amb els vots favorables dels grups Podem Illes Balears, MÉS per Mallorca, Pi-Proposta per les Illes, MÉS per Menorca, i Socialista, es rebutgen aquelles esmenes i s’aprova la Llei 1/2016, de 3 de febrer, de modificació de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística de les Illes Balears (BOIB núm. 18, de 6 de febrer). D’aquesta manera, el legislador —en coherència amb el deure estatutari de les institucions autonòmiques de garantir l’ús normal del català— retorna a la situació anterior a la reforma de la Llei 9/2012, és a dir, al text acordat entre tots els partits amb representació parlamentària l’any 1986.

Per la seva banda, per restablir de forma coherent l’ordenació de l’ús de les llengües oficials, gairebé en paral·lel a la iniciativa anterior, es presenta —subscrita pels grups parlamentaris Socialista, Podem Illes Balears, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i Mixt (Gent per Formentera)— la Proposició de llei de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de les Illes Balears. Convé recordar que el marc vigent aleshores, determinat per la ja esmentada Llei 9/2012, de 19 de juliol, els coneixements de català es deixaren de considerar, amb caràcter general, com un requisit vinculat als principis de mèrit i capacitat per a l’accés i promoció en la funció pública. Aquesta iniciativa també pretén incorporar mesures de correcció de la situació actual de desequilibri del català —en aquest cas, per possibilitar l’ús normal del català per part dels poders públics autonòmics— i assegurar els drets lingüístics dels ciutadans, perquè es puguin atendre les seves demandes també en la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquesta proposició, que es tramita pel procediment d’urgència —per assegurar que es puguin aplicar les previsions de la norma projectada en els propers processos selectius—, es defineix el nivell de català requerit, les possibles excepcions i la intermobilitat administrativa, en la qual el personal funcionari procedent d’altres administracions públiques que obtingui la destinació en un lloc de treball de l’Administració autonòmica que no pugui acreditar el nivell mínim exigit de català, queda obligat a assolir-lo i acreditar-lo. Els grups parlamentaris Popular i Mixt (Ciutadans) s’oposen a la modificació que es tramita, tot anunciant una esmena a la totalitat, per considerar que el català només pot ser un requisit excepcional per a l’accés i promoció en la funció pública; i en el decurs del debat en comissió i en el plenari formulen esmenes a l’articulat per mantenir el contingut de la Llei de funció pública en la redacció donada per la Llei 9/2012, de 19 de juliol.

Tal com ja va succeir en la tramitació de la reforma de la Llei de normalització lingüística, en aquest cas també els grups parlamentaris que donen suport al Govern rebutgen aquelles esmenes, tot partint dels plantejaments jurisprudencials continguts ja a la STC 46/1991, que havia considerat raonable i proporcionat, en funció del caràcter oficial del català i de la pròpia eficàcia de l’Administració autonòmica, l’exigència d’un cert nivell de capacitació lingüística en la llengua pròpia als empleats públics. Es parteix de la idea que quan es tramita un procediment administratiu la relació entre els ciutadans i l’Administració no queda circumscrita a la recepció de les notificacions, sinó que aquella és manté durant diferents fases (petició d’audiència, consulta, assistència a determinades proves, participació en actes d’instrucció, etc.). Igualment els proponents consideren que la reforma és coherent amb les previsions de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, de 5 de novembre de 1992, que vincula l’Estat espanyol i que fixa el màxim compromís dels signataris per tal d’assegurar, a petició de les parts, que es desenvolupin els procediments jurisdiccionals i administratius contradictoris en les llengües oficials o minoritàries (article 9.c.i).

D’aquesta manera, el Ple del Parlament, en sessió de 31 de març de 2016, aprova la Llei de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública, que restaura l’exigència general dels requisits de capacitació en la llengua pròpia per a l’accés i la promoció a la funció pública. A partir d’ara, atès que tot el personal que hagi d’intervenir en els procediments administratius ha de comptar amb els coneixements adients d’aquesta llengua, es podrà exigir que aquells procediments es tramitin completament en català. Mentre no se’n produeixi el desplegament reglamentari, la Llei estableix un règim transitori sobre els nivells de coneixement lingüístic exigibles als empleats públics, que ja havien estat en vigor en el passat sense que es produïssin disfuncions en la prestació dels serveis públics. També estableix un tractament diferenciat per al personal estatutari i laboral de l’Administració sanitària, ateses les seves característiques professionals i l’evidència del lent procés normalitzador que s’ha produït en aquest àmbit.

No hi ha dubte que les recents modificacions legislatives del marc jurídic del català aprovades pel Parlament de les Illes Balears signifiquen un nou impuls per a l’ús de la llengua pròpia de les Illes en la vida institucional i social. Amb la recuperació de la redacció original de la Llei de normalització lingüística es reforcen les mesures correctores, de protecció i de foment de la llengua pròpia per evitar que el català es mantingui en una situació secundària respecte de la llengua castellana. Amb l’exigència general del requisit del català per a l’accés i la promoció en la funció pública, introduïda novament en la Llei, es pretén l’efectivitat dels drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua oficial de la seva preferència, en coherència amb el dret a l’ús normal de la llengua catalana (article 4.3 de l’Estatut) en l’àmbit administratiu i en les concretes relacions entre l’Administració i els ciutadans.

En definitiva, amb la modificació del marc legal del català, el Parlament ha restaurat les condicions per continuar el camí —iniciat, de forma consensuada, amb l’Estatut d’autonomia de 1983 i amb la Llei de normalització lingüística de 1986— que ha de permetre arribar a la plena igualtat de les llengües oficials a les Illes Balears.

Maria Ballester Cardell
Professora contractada doctora de dret constitucional de la Universitat de les Illes Balears