El cinema, l’eterna assignatura pendent de la normalització lingüística – Francesc Vilallonga

cinema_veure-laPràcticament quaranta anys després de la restauració democràtica, una de les constatacions més positives des del punt de vista de l’ús social de la llengua catalana ha estat la normalització efectiva que s’ha assolit en la gran majoria dels àmbits mediàtics i culturals del país. Progressivament, i per diversos camins, amb més o menys rapidesa i amb una intervenció més o menys decisiva –segons els casos– de les institucions públiques, sectors com l’editorial, el musical, el teatral, el radiofònic, el televisiu o el de la premsa han augmentat la quota d’ús de la llengua catalana fins a situar-la a nivells notables i en molts casos equiparables o fins i tot superiors als de la llengua castellana. Espais que semblaven molt hostils com el de la ràdio –en què una oferta privada exclusivament en català com la de RAC1 ha esdevingut líder destacada– o el de la premsa –amb la consolidació i èxit de les versions catalanes de dos diaris amb tanta tradició com La Vanguardia o El Periódico– exemplifiquen clarament aquesta normalització.

Davant aquesta tendència general, que engloba pràcticament tots els àmbits mediaticoculturals, crida cada vegada més l’atenció i resulta més flagrant l’anomalia que representa el sector de l’exhibició cinematogràfica. Si prenem com a referència d’anàlisi els principis dels anys 80, onze consellers de cultura i diverses iniciatives legislatives no han servit per assolir ni una normalització efectiva en el consum de cinema en català ni una mínima millora que ens pugui fer pensar que estem en el camí correcte per aconseguir aquesta fita. En ple 2016 no disposem de cap indici objectiu que ens permeti establir cap hipòtesi de progrés. Ben al contrari, les dades ens mostren un estancament preocupant, la cronificació de l’anomalia, fins i tot amb retrocessos en alguns aspectes i la manca de polítiques efectives que puguin conduir, encara que sigui a mitjà o llarg termini, a una mínima normalització de la llengua catalana en el sector cinematogràfic.

Les estratègies dels onze consellers de Cultura que han passat pel govern de la Generalitat des dels anys 80 han estat ben diverses, però cap ha estat efectiva ni ha assolit els objectius que s’havia proposat. En general, han oscil·lat entre els intents de resoldre la qüestió per la via legislativa i els de solucionar-ho a través del pactisme amb el sector. Ni l’una ni l’altra han donat com a resultat cap millora significativa ni permeten tan sols albirar una solució futura per resoldre aquesta anomalia. Si tenim en compte els darrers anys, possiblement l’intent més ferm i ambiciós va ser la Llei del cinema de 2010, impulsada pel segon govern tripartit de la Generalitat amb Joan-Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Aquella llei, aprovada per una amplíssima majoria del Parlament, preveia una equiparació per la via legislativa del nombre de còpies que les distribuïdores posessin al mercat tant en llengua castellana com catalana. I plantejava la imposició de fortes sancions a qui no complís la llei.

Amb el govern resultant de les eleccions de 2010 i amb l’arribada de Ferran Mascarell a la Conselleria, el desenvolupament de les normatives que havien de fer efectiva la llei es van aturar i el Govern va optar per enterrar la via coercitiva o impositiva per tornar a explorar la via del pacte i l’acord amb el sector. Els resultats d’aquesta nova estratègia han estat, amb el temps, completament decebedors. Mascarell va presentar al setembre de 2011 un pacte a tres bandes amb les grans distribuïdores nord-americanes –les Majors– i amb el gremi d’exhibidors de cinema agrupats per FEDICINE. Amb l’argument que a llarg termini és més efectiva una política d’acord que d’imposició, Mascarell buscava evitar l’enfrontament amb els grans distribuïdors i els grans circuits d’exhibició que havien estat molt crítics amb el desenvolupament de la Llei de cinema de 2010. Aquest acord havia d’assegurar l’arribada d’un nombre més gran de còpies de cinema en català i una disposició de programar-les per part dels exhibidors. Les previsions que va fer la Conselleria en presentar l’acord van ser extraordinàriament ambicioses: s’havia de passar d’un 3% de quota de cinema en català el 2010 a un 11% el 2012 per arribar a un 25% el 2014 i assolir un 35% el 2017. Per fer-ho no només es comptava amb l’ascens del cinema doblat en català, sinó també de les pel·lícules rodades en català com a idioma original i amb la col·laboració del cinema independent, essencialment, en potenciar també la versió original subtitulada en català.

Transcorregut pràcticament tot el període de projecció de dades que preveia l’acord, cap de les previsions s’ha complert i el cinema exhibit en català segueix estancat en un ínfim 3%. Només el primer any d’aplicació de l’acord, la quota va pujar fins al 4,7%, però la manca de continuïtat va tornar a desinflar les dades. De fet, la mitjana d’espectadors de cinema en català en el període 2000-2013 se situa en el 3,08%. La constatació del fracàs del pacte presentat per Mascarell el 2011 no només va desactivar qualsevol possibilitat d’explorar la via coercitiva –amb l’aplicació plena de la llei de 2010 tal qual havia estat aprovada– sinó que va invalidar l’argument del conseller en el sentit que l’acord amb el sector havia de ser més positiu a l’hora de millorar les dades que no pas una política d’imposició.

És obvi que quan s’examinen les responsabilitats que han conduït a la cronificació del problema de la llengua catalana en l’àmbit cinematogràfic, no seria just atribuir-les únicament i exclusivament a l’Administració. Com s’ha apuntat a l’inici d’aquest article, una part de la normalització d’altres àmbits mediaticoculturals ha vingut precisament del mateix sector, de la iniciativa privada que ha apostat pel català, no només com a via de comunicació natural del país sinó com a instrument de desenvolupament d’uns mitjans o unes empreses que, finalment, són rendibles i fan servir la llengua pròpia del país. El sector cinematogràfic n’ha estat també l’excepció. Les empreses que el formen –especialment distribuïdors i exhibidors­– no han apostat mai de forma decidida per convertir el català en una llengua d’èxit i negoci. O bé s’han deixat endur per les inèrcies i els indicadors –sovint esbiaixats– que indiquen que les pel·lícules en castellà són més rendibles que en català, o bé no hi ha hagut ningú capaç de fer-los entendre que –de la mateixa manera que en altres àmbits culturals– l’exhibició de cinema en llengua catalana no hauria d’estar renyida amb fer negoci o amb assolir els objectius empresarials i industrials.

Mentre la mateixa indústria no percebi que les pel·lícules que exhibeix poden funcionar indistintament en català o castellà –és a dir, que allò decisiu és el potencial comercial o l’atractiu del film i no pas en quina versió s’exhibeix– serà complicat que la qüestió es pugui resoldre. Igualment, seria molt necessària una política cultural en matèria cinematogràfica “de país”, amb el màxim consens possible, que emprengui una línia clara, definida, continuada i sistemàtica per resoldre i aprovar aquesta eterna assignatura pendent que és la normalització lingüística del català al cinema. Sense una política decidida i sobretot progressiva –no es resoldrà un problema que s’arrossega des de fa tants anys en dos dies– i sense la connivència del sector, correm el perill de cronificar definitivament l’anomalia i de convertir-la en una mena d’excepció que tothom pren per inevitable o irresoluble.

Francesc Vilallonga
Director del Grau en Comunicació Audiovisual de la Facultat de Comunicació i RRII Blanquerna – Universitat Ramon Llull

5 thoughts on “El cinema, l’eterna assignatura pendent de la normalització lingüística – Francesc Vilallonga

  1. Naturalment que cal potenciar la VOSC, però és que les versions subtitulades arrosseguen un públic mooolt minoritari. Si del que es tracta és que la llengua catalana arribi al màxim de gent a través de les pantalles de cinema, ¿no seria més lògic, coherent i productiu potenciar i incentivar el doblatge, que és l’opció abassegadorament majoritària? I que ningú em surti amb l’argument de la integritat de l’obra d’art o el coneixement de llengües estrangeres: aquí parlem d’oci i de cinemes amb crispetes, no de filmoteques, museus o acadèmies d’idiomes.

    M'agrada

    • Sí, sí, totalment d’acord. El problema és que fins ara precisament només s’ha potenciat el doblatge en català i tot i així estem amb una quota del 3%. La VOSC ha estat la gran oblidada dels processos de normalització al cinema. Crec que no hem de passar d’un extrem a l’altre. Passa el mateix amb el tipus de cinema que s’ha doblat: s’ha tendit a doblar sobretot cinema infantil i grans superproduccions al català. Per què no doblar també les grans pel·lícules destinades al cinema adult? Si volem normalització ha de ser en tots els fronts i en totes les versions.

      M'agrada

      • Absolutament d’acord, Francesc. Fa trenta anys que em dedico a l’assessorament lingüístic de doblatges, i t’asseguro que mai havia viscut, pel que fa al cinema en català, una situació tan misèrrima, reduccionista, contradictòria i esquizofrènica com l’actual. ¿De debò que no hi ha ningú, a les altes esferes de la política, que s’adoni que Catalunya no és Suècia, i que aquí el doblatge és un instrument essencial per a la normalització lingüística? ¿Ningú que sigui capaç de reconèixer la feina extraordinària que ha fet TV3 en aquest sentit? Em sembla tan irresponsable i tan absurd el que estan fent, o el que volen fer (el conseller de Cultura ja ha expressat públicament les seves intencions), que prefereixo no pensar-hi.

        M'agrada

  2. L’empresari del Boliche Cinemes podria afegir que ell va decidir fer tota la programació en v.o.s.c. Sense cap tipus de subvenció. Per no tenir ni la presència de les autoritats el dia de l’estrena. Total, ara s’ha passat a la v.o.s.e. perquè… no hi anava ningú (una manera de dir-ho, clar). Sales mig buides, incomprensió a tots els nivells. Una oportunitat -una altra- perduda.

    M'agrada

    • L’acompanyament a les sales és fonamental. No és una qüestió només de la distribució. Sense una complicitat explícita -i si és possible incentivada -sobretot per potenciar la VOSC- és molt difícil sortir de la situació. El cas dels Boliche així ho exemplifica. I cal una acció continuada.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s