La prosa jurídica té fama de ser complexa, obscura i, sovint, difícil d’entendre. No podem negar que el llenguatge jurídic sol tenir un estil retòric complex, però això no vol dir en absolut que els textos hagin de ser inintel·ligibles ni, en definitiva, estar mal escrits. De fet, des de la dècada de 1970, la redacció de textos jurídics ha estat molt lligada als moviments de renovació en redacció que han pretès construir un model de llengua clara, respectuosa i correcta.[1]

Concretament, el català jurídic actual és un llenguatge d’especialitat que s’ha configurat amb autonomia respecte del castellà partint tant de la tradició juridicoadministrativa de la nostra llengua –llarga tot i que intermitent– com de les tendències i els usos actuals emmarcats en els moviments internacionals de renovació, com ara l’anomenat moviment per al llenguatge planer (Plain English Movement). Aquests moviments defensen que els textos que el ciutadà ha d’entendre s’escriguin de manera comprensible, sense que per aquest motiu perdin rigor jurídic ni terminològic, ni tampoc validesa legal.

En aquest sentit, cal destacar els esforços normatius encaminats a la renovació del llenguatge jurídic català. Així, per exemple, el Decret 162/2002, de 28 de maig, que modifica el Decret 107/1987, de 13 de març, pel qual es regula l’ús de les llengües oficials per part de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, estableix en l’article 2.2 que “[e]n l’ús de les llengües oficials l’Administració de la Generalitat ha d’emprar, amb correcció, un llenguatge directe i simplificat i ha d’evitar l’ús de formes discriminatòries i androcèntriques”. Posteriorment, el 18 de maig de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una Proposició no de llei sobre les actuacions a emprendre per donar a conèixer la Carta dels drets dels ciutadans davant la justícia, en què s’insta el Govern a difondre l’esmentada Carta fent-la “arribar als deganats de Catalunya, als col·legis professionals i a altres entitats jurídiques, culturals i socials amb seu a Catalunya, per tal de donar a l’esmentada Carta la més àmplia difusió”. La Carta, aprovada pel Ple del Congrés dels Diputats el 16 d’abril de 2002, defensa la “justícia comprensible” i estableix la claredat del dret com una política pública en reconèixer a la ciutadania el dret a comprendre, tal com es manifesta en els articles 5-7 del títol I “Una justícia moderna i oberta als ciutadans”:

5. El ciutadà té dret que les notificacions, citacions, citacions a termini i requeriments continguin termes senzills i comprensibles, i que s’eviti l’ús d’elements intimidatoris innecessaris.
6. El ciutadà té dret que en les vistes i compareixences s’utilitzi un llenguatge que, respectant les exigències tècniques necessàries, resulti comprensible per als ciutadans que no siguin especialistes en dret.

Els jutges i magistrats que dirigeixin els actes processals han de vetllar per la salvaguarda d’aquest dret.

7. El ciutadà té dret que les sentències i altres resolucions judicials es redactin de manera que siguin comprensibles pels seus destinataris, que s’utilitzi una sintaxi i estructura senzilles, sens perjudici del seu rigor tècnic.

Cal facilitar especialment l’exercici d’aquests drets en aquells procediments en els quals no sigui obligatòria la intervenció d’un advocat i d’un procurador.

Així mateix, l’article 16 reconeix que:

El ciutadà té dret a utilitzar amb l’Administració de justícia del territori de la seva comunitat la llengua oficial que esculli i a ser atès en els termes establerts per la Llei orgànica del poder judicial i els estatuts d’autonomia i les seves normes de desenvolupament.

Per tant, el procés de renovació del llenguatge jurídic català sembla una necessitat real i actual, per donar un pas cap a la democratització de la justícia[2] tot apropant-la als ciutadans, amb textos jurídics redactats en català que “tinguin la necessària qualitat tècnica i lingüística i siguin coherents, entenedors i eficaços”, com reconeix la darrera actualització del Llibre d’estil del Parlament de Catalunya (Parlament de Catalunya, 2016: 20).

Si bé l’esmentat Llibre d’estil es refereix explícitament a la redacció d’iniciatives i propostes parlamentàries, considerem que els principis que estableix es poden aplicar, sens perjudici de les particularitats pròpies de cada tipus de text, als textos jurídics en general –que són aquells que es generen en les relacions en què intervé el poder públic (legislatiu, executiu o judicial) i entre particulars amb transcendència jurídica, segons Domènech Bagaria (2012). Cal aclarir que de textos jurídics n’hi ha de tres tipus, seguint la classificació de la mateixa autora:

• textos normatius, que “creen” el dret: lleis i reglaments
• textos de la pràctica jurídica, que “apliquen” el dret: textos administratius, judicials i privats (notarials, registrals, etc.)
• textos teòrics i instrumentals, que “expliquen” el dret: manuals i articles, treballs de recerca, diccionaris, etc.

Un cop fet aquest incís, passem a presentar succintament alguns dels principis que haurien de regir la redacció de textos jurídics i que reflecteixen aquesta voluntat de fer-los més intel·ligibles per als ciutadans, majoritàriament llecs en dret:[3]

• Principi de funcionalitat: els textos jurídics han de ser funcionals, és a dir, han de complir de manera eficient la funció que els correspon. Per tant, per garantir-ne l’adequada interpretació, és convenient que es redactin seguint els principis de precisió, concisió i claredat.
  • Principi de precisió: els mots, els termes i la fraseologia s’han d’utilitzar amb precisió, fent servir preferentment denominacions unívoques i evitant la sinonímia, els eufemismes, els coreferents i la polisèmia, per evitar confusions i garantir la seguretat jurídica. Per aquest mateix motiu, s’han d’evitar les expressions vagues i les locucions semànticament buides.
  • Principi de concisió: s’ha d’afavorir l’economia formal en l’expressió, però sense generar ambigüitats. Així doncs, cal evitar les expressions supèrflues o redundants i els circumloquis. En definitiva, les idees s’han d’expressar de la manera més simple i breu possible, sense que això vagi en detriment de la comprensibilitat.
  • Principi de claredat: per aconseguir que els textos siguin eficaços i compleixin la seva funció, es prefereixen les frases breus i simples, cosa que vol dir que cal moderar l’ús de les frases amb una estructura massa complexa i els incisos. Un ús adequat dels signes de puntuació també hi contribueix.
• Principi de neutralitat i objectivitat: els textos jurídics han de mantenir un to neutre, defugint expressions valoratives, que transmeten connotacions positives o negatives o que indiquen pertinença al grup. Aquesta neutralitat també s’aplica a condicions personals, tractaments i càrrecs que poden ser ocupats per qualsevol persona, la qual cosa implica l’ús del masculí com a gènere no marcat.

Totes aquestes qüestions enfocades a la necessitat de fer que el llenguatge jurídic català sigui més accessible, sense que això vagi en detriment de les necessàries formalitat i precisió lingüística, terminològica i conceptual, entre d’altres, es treballaran al curs de Llenguatge jurídic català, que un estiu més organitza la Universitat Oberta de Catalunya. El seminari, que s’estén entre el 29 de juny i el 26 de juliol de 2016, és totalment en línia i l’equip docent està format per Ona Domènech i Maria Gené.

En definitiva, l’aplicació dels principis generals que esmentem es concreta en un seguit de criteris d’estil i de redacció per als textos jurídics, que es refereixen a la construcció de les frases i l’ordre dels elements de l’oració, la preferència per la veu activa i per les formes positives, etc., el desenvolupament dels quals queda fora de l’abast d’aquest article. Amb tot, queda palesa la voluntat –si més no, de iure– de fer que la comprensibilitat del dret sigui un dret dels ciutadans.

 

 

Maria Gené Gil
Traductora jurada autònoma i professora col·laboradora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

 

Referències

Domènech Bagaria, O. 2012. Traduir del castellà al català: més enllà de la intercomprensió. Barcelona: Editorial UOC.

Duarte i Montserrat, C. 2009. «El llenguatge administratiu i jurídic: una renovació persistent». Revista de Llengua i Dret, 51, p. 39-46.

Parlament de Catalunya. 2016. Llibre d’estil de les lleis i altres textos del Parlament de Catalunya. Barcelona: Parlament de Catalunya.

[1] Per a un resum del procés modernitzador del llenguatge juridicoadministratiu, vegeu Duarte i Montserrat (2009).

[2] És destacable, en aquest sentit, la supressió de les tradicionals fórmules que implicaven humiliació, afalac i súplica del ciutadà i, en definitiva, un to relacional desigual amb l’Administració de justícia.

[3] El fet de basar-nos en el dit Llibre d’estil i no en qualsevol dels nombrosos i excel·lents manuals i materials de consulta de llenguatge juridicoadministratiu existents en català respon únicament a una voluntat de presentar la informació més recent de la qual tenim constància, sense que això suposi en cap cas que en prioritzem l’un sobre els altres.