Criteris per al règim d’oficialitat lingüística a la República de Catalunya i l’Aran – Daniel Escribano

imageDurant els darrers mesos s’ha intensificat el debat sobre el règim jurídic d’oficialitat lingüística de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran, endegat com una de les conseqüències derivades del procés sobiranista. En general, el debat s’ha plantejat en termes dicotòmics i sovint s’hi han barrejat debats que en són independents (com ara la situació social de les llengües pròpies i fins i tot els models de llengua normativa).

En canvi, no hi ha sovintejat la reflexió històricament documentada, tot i que l’estatut jurídic de la llengua catalana ha estat molt present en les propostes constitucionals del catalanisme polític —fins al punt d’haver condicionat decisivament el disseny juridicolingüístic del marc espanyol—, les quals, en la majoria dels casos, contenen fórmules prou flexibles per a compatibilitzar el màxim estatus de la llengua catalana i la seguretat jurídica dels ciutadans al·loglots. En aquest apunt volem recordar els preceptes en matèria lingüística dels textos juridicopolítics bàsics del catalanisme històric ―qüestió tractada més àmpliament a la nostra tesi doctoral― i proposar alguns criteris per al disseny del règim d’oficialitat lingüística de la República catalanoaranesa, sempre amb l’objectiu d’aconseguir el màxim reconeixement jurídic possible per a les llengües catalana i occitana, sense que això suposi la pèrdua de drets lingüístics individuals actualment reconeguts.

Precedents

El reconeixement de l’oficialitat de la llengua catalana és una reivindicació del catalanisme des de la seva emergència com a moviment polític. En realitat, la introducció del concepte d’oficialitat a l’ordenament jurídic espanyol, i aplicada al castellà, és posterior i de caràcter reactiu. La reivindicació de l’oficialitat del català es plantejava d’acord amb la filosofia del que actualment es coneix com principi de territorialitat, en el qual confluïren tant les propostes del catalanisme conservador com les del catalanisme republicà. Pel seu interès especial, esmentarem l’esborrany sobre règim lingüístic de l’efímer govern de la República catalana de 1931 i el Projecte de l’Estatut de Catalunya aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat que el substituí, referendat pel poble masculí de Catalunya. En el cas de l’esborrany del govern de la República catalana, segons el report que en fa Francesc Bonamusa, s’hi «establia que la llengua catalana era l’oficial a tots els territoris de la República catalana i que l’espanyola seria cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern» que en depenguessin, mentre que en un «afegit transitori, s’indicava que la llengua espanyola s’admetria en els serveis administratius i de justícia en totes les ocasions i circumstàncies en què l’espanyol fos necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre es produïa el règim de traspàs de l’espanyol al català». Pel que fa al Projecte de l’Estatut, l’article cinquè establia que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya», per bé que preveia que «en les relacions amb el Govern de la República serà [Ø] oficial la llengua castellana» —l’eliminació de l’article definit davant el terme oficial es pot entendre com la voluntat de l’estatuent de no establir ex ante un règim d’oficialitat exclusiva en aquest àmbit— i reconeixia el «dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració» (la cursiva és afegida), la garantia dels quals remetia al desenvolupament que se’n fes a l’Estatut interior de Catalunya.
Tanmateix, en el marc del procés constituent de 1931, el legislador espanyol declarà l’oficialitat del castellà al conjunt del territori de la República (art. 4 de la Constitució) i, l’any següent, establí a l’Estatut de Catalunya el bilingüisme obligatori de les institucions a Catalunya, amb àmbits de desoficialització del català (art. 2). Precisament amb l’objectiu de reconèixer algun tipus de singularitat del català, el legislador català introduí, l’any 1933, el concepte de llengua pròpia a l’Estatut interior de Catalunya (art. 3). Després de la reinstauració de la monarquia i la reforma política ulterior, el manteniment de l’oficialitat obligatòria de l’espanyol al conjunt del territori espanyol a la Constitució de 1978 (art. 3) i els estatuts que en deriven ha empès el legislador autonòmic de Catalunya i l’Aran a recuperar el concepte de llengua pròpia i proveir-lo de contingut jurídic, amb l’objectiu de fonamentar l’establiment d’alguns àmbits d’ús exclusiu, preferent o mínim obligatori del català i l’occità per les administracions públiques i entitats privades en la seva projecció pública, als respectius dominis històrics, mentre que el concepte d’oficialitat resta com a fonament dels drets lingüístics individuals respecte als idiomes reconeguts com oficials. Així, doncs, en el dret lingüístic catalanoaranès el concepte de llengua pròpia ha funcionat com un factor tendent a la territorialització de la política lingüística de Catalunya i l’Aran.

Declaració constitucional d’oficialitat i règim competencial

Considerant aquests precedents, d’acord amb la proposta que aquí es formula, el constituent podria establir a la llei fonamental de la República un règim de doble oficialitat territorialitzada de les llengües catalana i occitana. Això significa que l’occità seria la llengua oficial de l’Aran, en els termes establerts pel Conselh Generau (o la institució aranesa corresponent), i el català, la de la resta de la República. L’estatus de l’occità en les relacions dels ciutadans de l’Aran amb les institucions de la República podria regir-se pel principi d’oficialitat personal establert respecte al retoromànic a l’article 70 de la Constitució federal de la Confederació helvètica. Sobre règim competencial, atès que, probablement, l’extensió de l’Aran farà inviable que es constitueixi en estat federat, caldria explicitar en el títol competencial que el règim lingüístic establert per l’Aran és d’aplicació obligatòria per a totes les administracions i matèries, amb independència de quina sigui l’administració titular de la competència.
En el marc propositiu descrit, caldria incloure específicament a les disposicions derogatòries l’apartat segon de l’article sisè de la Llei orgànica espanyola 6/2006, de 19 de juliol, «de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya»; l’article tercer de la Llei del Parlament 1/1998, de 7 de gener, «de política lingüística», i totes les de contigunt anàleg, i establir, en les disposicions finals, una reinterpretació de la legislació supletòria aplicable per la qual tots els preceptes relatius a llengües oficials s’han d’entendre complerts amb l’ús del català i l’occità, a les regions lingüístiques respectives.
Des del punt de vista doctrinal, cal apuntar que el fet d’adoptar un model territorial faria innecessari el concepte de llengua pròpia, les implicacions jurídiques del qual s’haurien de traspassar al mateix concepte d’oficialitat.
Pel que fa a al·lusions constitucionals a deures lingüístics ciutadans amb caràcter general, entenem que resultarien supèrflues, per tal com el significat que té aquest concepte de deure (inexistència de dret a al·legar ignorància de l’idioma en comunicacions oficials, amb l’excepció que això suposi indefensió en processos de caràcter criminal) deriva de la mateixa oficialitat.
Sobre altres propostes consistents a ometre la regulació lingüística a la Constitució, a parer nostre impliquen el manteniment supletori de la legislació lingüística vigent i, doncs, el règim de triple oficialitat, per la qual cosa només resolen aparentment el problema que volen evitar. Així mateix, el fet de relegar aquesta qüestió a la legislació ordinària resulta problemàtica, en la mesura que la deixa a l’arbitri de les majories parlamentàries conjunturals.

Drets lingüístics dels parlants d’altres idiomes

La viabilitat política d’un règim d’oficialitat lingüística de caràcter territorial requereix el reconeixement, si més no transitori, de drets lingüístics individuals per als ciutadans de llengua habitual espanyola i, en la mesura del possible, també als parlants d’altres idiomes. Ja hem vist que això no suposaria cap novetat respecte a les propostes juridicolingüístiques del catalanisme republicà. Atès que l’abast del concepte d’oficialitat s’expandiria contenint les implicacions jurídiques del concepte de llengua pròpia, el fet de reconèixer drets lingüístics individuals als parlants d’altres idiomes no implicaria necessàriament l’oficialitat de llurs llengües, tal com hem vist tant en els criteris del govern de la República catalana d’abril de 1931 i en l’article cinquè del Projecte de l’Estatut del mateix any. La nostra proposta seria que la llei fonamental de la República només anunciés, preferentment en una disposició addicional, que una llei ordinària regularà aquests drets lingüístics i els idiomes respecte als quals seran reconeguts i declarar transitòriament d’aplicació supletòria els drets reconeguts als articles 33 de la Llei orgànica espanyola 6/2006 i quart de la Llei del Parlament 1/1998, reformats en la disposició final corresponent afegint-hi «i l’espanyol» a les mencions de les «llengües oficials». El constituent no hauria de predeterminar si aquests drets haurien de quedar garantits amb caràcter permanent o si foren reconeguts només mentre el procés d’adquisició de competència en la llengua oficial de cada regió lingüística s’universalitzés entre el conjunt dels ciutadans. Com a excepció a aquesta possible transitorietat esmentaríem els drets lingüístics dels occitanoparlants a la regió lingüística catalana (tal com ja recullen la lletra a de l’apartat primer de l’article tercer i l’apartat quart de l’article segon de la Llei del Parlament 35/2010, d’1 d’octubre, «de l’occità, aranès a l’Aran»), que en cap cas haurien d’ésser inferiors als que es reconeguin als parlants d’idiomes no oficials. Respecte a l’espanyol, n’hi hauria prou de traslladar a l’esmentada llei els drets lingüístics que ja reconeix la legislació catalana actual en les relacions dels ciutadans amb les administracions públiques. Pel que fa al sector privat, en canvi, el mateix potencial econòmic i demogràfic de l’espanyol fa que l’actuació de les mateixes forces dels mercats permeti al legislador catalanoaranès de restringir-hi les intervencions lingüístiques prescriptives a l’ús mínim obligatori de les llengües oficials.

Espanyol, llengua oficial?

La garantia dels drets lingüístics individuals en els termes exposats s’adequa, i fins i tot supera, les exigències derivades de la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals (art. 5.2, 6.3.a i e), el Pacte internacional de drets civils i polítics (14.3.a i f) i la Convenció de drets de l’infant (art. 40.2.VI). En l’estadi actual del dret internacional, els drets lingüístics reconeguts pels tractats no són susceptibles de determinar el règim d’oficialitat lingüística dels estats, de la mateixa manera que l’exercici dels drets fonamentals es troba restringit materialment pels marcs juridicolingüístics en què s’exerceixen. En aquest sentit, la mateixa condició de llengües de màxima historicitat de les llengües catalana i occitana al seu domini respectiu es pot considerar com condició suficient per a justificar-ne l’oficialitat única territorialitzada, sempre que la fixació d’aquest marc juridicolingüístic sigui conseqüència d’un procés de decisió col·lectiva de caràcter democràtic i la seva aplicació respecti els drets individuals en l’àmbit privat i els drets lingüístics individuals esmentats. Cal apuntar que l’oficialitat actual de l’espanyol és un fet extern a la decisió de les institucions de Catalunya i l’Aran, confirmat per la Constitució espanyola vigent i que la mateixa Llei orgànica 6/2006 vincula al fet que «és la llengua oficial de l’Estat espanyol» (art. 6.2). Altrament, a parer nostre, el fet d’al·legar que l’espanyol ha esdevingut l’idioma majoritari a Catalunya i l’Aran com a argument per a reconèixer-ne l’oficialitat és una fal·làcia naturalista que implica legitimar les conseqüències d’un procés de minorització lingüística. I si aquest argument es pretén adduir en benefici de la diversitat lingüística, es tracta d’una incongruència major, perquè els processos de substitució lingüística es caracteritzen precisament pel fet que l’idioma substituïdor esdevé majoritari en el mateix domini territorial de la llengua recessiva, per la qual cosa és justament des del punt de vista ecolingüístic que més cal rebutjar el reconeixement oficial dels idiomes expansius més enllà de llur domini històric. Igualment, si es pretén legitimar la situació sociolingüística actual apel·lant als moviments migratoris de la segona meitat del segle xx, caldrà recordar que la Carta europea per a les llengües «regionals» o «minoritàries» no reconeix com a tals les dels immigrants (art. 1.a.ii). De manera que, si el fet d’ésser llengua d’immigració ni tan sols és, segons la lletra del tractat internacional, una condició suficient per a ésser reconeguda com a «regional» o «minoritària», resultaria un fonament encara menor per a sostenir el màxim reconeixement juridicopolític que suposa l’oficialitat.

Daniel Escribano
Doctor en Sociologia i traductor

3 thoughts on “Criteris per al règim d’oficialitat lingüística a la República de Catalunya i l’Aran – Daniel Escribano

  1. Opino que el català, el castellà i l’aranès-occità, han de ser oficials, en el sentit de què els documents i manifestacions del ciutadans, no requerexin de cap traducció. Aixó si el català i l’aranès haurien de ser idiomes d’ús preferent pels poders públics en els seu respectiu territoris. D’altra banda, la Constitució del futur Estat no hauria de fer una regulació execessiva d’aquest matèria, ja que la seva regulació detallada, pel que fa a drets i obligacions concretes, hauria de remetre’s a la legislació ordinària, la qual cosa permetria adaptar-se a situacions canviants i a la pluralitat ideològica del país.

    M'agrada

  2. Si us plau. Sobre tema llengua i altres debats tematics. Llegiu.vos la Proposta de Constitucio per a la Rep.Catalana de http://www.constituim.cat, article 3, escrit tenint en compta no la proposta d.una persona o grup, sinó sobre allò que han dit milers de ciutadans en debats ja fets. Hem de ser pràctics i centrar.nos en tot cas en el Debat de les idees, per millorar el text, no per tornar a debatre el mateix tema, crec jo.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s