Els mitjans de comunicació són els intermediaris entre els esdeveniments judicials i l’opinió pública i, en conseqüència, es pot dir que són imprescindibles perquè es pugui considerar que una societat és democràtica. Aquesta importància és la que justifica la preferència en l’exercici del dret a informar que ha reconegut el Tribunal Constitucional als professionals de la informació i, a més, l’especial responsabilitat que se’ls exigeix en aquells casos en què es poden afectar els drets fonamentals de les persones sobre les quals informen.
La Comissió de la modernització del llenguatge jurídic, en el seu informe de setembre de 2011, va ressaltar, d’una banda, que els professionals de la comunicació han d’assumir un paper de traducció i d’explicació del llenguatge utilitzat pels professionals del dret i, de l’altra, que es requereix que actuïn amb una major diligència en cas d’informar sobre processos penals, ja que en aquests es pot veure afectat el dret a la presumpció d’innocència. A més, la Comissió també va dir que, per a la valoració i el coneixement de l’Administració de Justícia per part de l’opinió pública, és essencial la correcta utilització del llenguatge jurídic als mitjans de comunicació.
En aquest context, es pot plantejar si el dret a la presumpció d’innocència pot ser vulnerat pels professionals de la informació. S’ha de tenir en compte que el Tribunal Constitucional ha dit que es tracta d’un dret amb dues vessants: una de processal i una d’extraprocessal. Per tant, s’inclou el dret a rebre la consideració i el tracte de no autor o no partícip en fets de caràcter delictiu (o anàlegs) i el dret que no s’apliquin les conseqüències o els efectes jurídics vinculats a fets d’aquesta naturalesa en les relacions jurídiques de tot tipus.
Partint de l’existència d’aquestes dues dimensions de la presumpció d’innocència, una part de la doctrina ha considerat que es tracta d’un dret que ha de ser respectat per tots els ciutadans (incloent-hi els professionals de la informació), però, per contra, també hi ha la postura doctrinal que entén que, per la seva naturalesa, la presumpció d’innocència només pot ser vulnerada pels poders públics i, concretament, pels òrgans judicials (o l’autoritat administrativa sancionadora). Tot i així, el que ha dit el Tribunal Constitucional és que la dimensió extraprocessal del dret a la presumpció d’innocència no constitueix un dret autònom dels que emanen dels articles 10 i 18 de la Constitució i que, en conseqüència, és la vulneració del dret a la dignitat o dels drets a l’honor, a la intimitat personal i a la pròpia imatge el que serveix de base per a la seva protecció a través del recurs d’empara.
En definitiva, el que es pot concloure és que, al marge de si la via de protecció és la de l’article 24 CE o la dels articles 10 i 18 CE, els professionals de la informació han d’actuar diligentment en la seva actuació en general (i, concretament, en la seva utilització del llenguatge jurídic) per tal que la informació que transmetin sigui adequada des d’un punt de vista terminològic. Així, el que han de buscar és que els ciutadans puguin entendre correctament com funciona el poder judicial (perquè es vegi incrementada la seva legitimació social) i, d’altra banda, que l’opinió pública no parteixi d’una presumpció de culpabilitat quan s’informa sobre persones immerses en processos judicials.
En aquest sentit, és important destacar la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal que s’ha dut a terme a través de la Llei 41/2015, de 5 d’octubre, de modificació de la Llei d’enjudiciament criminal per a l’agilitació de la justícia penal i l’enfortiment de les garanties processals i de la Llei orgànica 13/2015, de 5 d’octubre, de modificació de la Llei d’enjudiciament criminal per a l’enfortiment de les garanties processals i la regulació de les mesures d’investigació tecnològica. En concret, és a través de la segona que s’introdueix una substitució del terme “imputat” per “investigat” o “encausat” (en funció de la fase processal).
Al preàmbul de la LO 13/2015 es diu que la modificació de la Llei processal penal persegueix dues finalitats: enfortir els drets processals, d’acord amb les exigències del dret de la Unió Europea, i regular les mesures d’investigació tecnològica en l’àmbit dels drets a la intimitat, al secret de les comunicacions i a la protecció de dades personals. A més, també s’estableix que un dels objectius de la reforma consisteix a adaptar el llenguatge de la Llei d’enjudiciament als temps actuals, eliminant determinades expressions utilitzades de forma indiscriminada a la llei, sense rigor conceptual (com, per exemple, el terme “imputat”).
Així, la substitució del terme “imputat” la va justificar la Comissió per a la Claredat del Llenguatge Jurídic dient que era necessari eliminar-ne les connotacions negatives i estigmatitzadores que generava, partint del fet que la imputació en un procés judicial no suposa necessàriament culpabilitat, sinó que es basa en l’existència d’una sèrie d’indicis que permeten al jutge investigar una determinada persona sense atribuir-li formalment la comissió d’un fet punible i que, a més, comporta que es puguin exercir una sèrie de drets processals. No obstant això, el que s’ha de plantejar és si realment una modificació de la terminologia pot portar a la consecució d’aquest objectiu o si, per contra, el que es requereix és un canvi més profund en la societat perquè es deixi d’entendre que la figura de l’imputat (ara “investigat” o “encausat”) està vinculada a la culpabilitat i, en canvi, es comenci a veure com una garantia que serveix perquè es puguin començar a exercir uns determinats drets.
Anàlisi de notícies de premsa
En aquest context, hem analitzat una sèrie d’articles referents a notícies sobre tribunals i detencions publicades entre el 2 i el 5 de maig de 2016 als portals digitals d’El País, El Periódico, La Vanguardia i l’Ara. Així, s’ha seleccionat diàriament una notícia en cadascun dels diaris a partir d’un criteri d’aleatorietat; en total, 16 notícies. L’objectiu és analitzar les fórmules utilitzades als mitjans de comunicació per fer referència als subjectes incursos en un procés judicial i determinar si s’utilitza de forma correcta la nova terminologia introduïda a través de la modificació de 2015 de la Llei d’enjudiciament criminal.
Ús de les fórmules “presumpte autor del delicte”, “suposat autor del delicte”, “presumpte delicte” i “suposat delicte”
| Fórmula utilitzada | El País | El Periódico | La Vanguardia | Ara | Total |
| Presumpte autor del delicte | 0 | 1 | 0 | 2 | 3 |
| Suposat autor del delicte | 1 | 0 | 0 | 0 | 1 |
| Presumpte delicte | 5 | 2 | 5 | 1 | 13 |
| Suposat delicte | 1 | 0 | 1 | 0 | 2 |
Com es pot veure als resultats, la fórmula més utilitzada és la de “presumpte delicte”. Cal tenir en compte que, igual que en el cas de la de “suposat delicte”, en fer-se referència al fet i no al subjecte, no es pot entendre que afecti el dret a la presumpció d’innocència i, per tant, és correcte utilitzar-la per parlar d’infraccions que encara no s’han provat o de fets sobre els quals encara no es coneix la tipificació penal. D’altra banda, la fórmula “presumpte autor del delicte” només s’utilitza tres vegades, però és important destacar que no respecta el dret a la presumpció d’innocència en la mesura que comporta una presumpció de culpabilitat (a diferència de la de “suposat autor del delicte”, que serveix per fer referència a fets que no s’han demostrat i que evoca una idea de provisionalitat).
Ús del terme corresponent a la fase processal
| Terme utilitzat | El País | El Periódico | La Vanguardia | Ara | Total |
| Sospitós/s | 2 | 2 | 0 | 0 | 4 |
| Detingut/s | 5 | 2 | 8 | 4 | 19 |
| Arrestat/s | 0 | 1 | 1 | 1 | 3 |
| Investigat/s | 6 | 0 | 8 | 1 | 15 |
| Encausat/s | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 |
| Imputat/s | 1 | 0 | 2 | 0 | 3 |
| Acusat/s | 1 | 2 | 0 | 6 | 9 |
De les dades obtingudes es pot extreure que és habitual utilitzar el terme que correspon en funció de la fase processal de què es tracti i, tot i que això seria correcte des d’un punt de vista jurídic, el problema es planteja quan s’afegeixen afirmacions categòriques que poden portar a deduir que es fa referència a fets provats quan realment no és així, perquè encara no hi ha sentència judicial que es pronunciï sobre els fets. És a dir, el que es produeix és una absència total de termes com “suposat” o “presumpte”, cosa que comporta que es pugui plantejar si realment es respecta el dret a la presumpció d’innocència (per exemple, a la notícia d’El País escollida el dia 4 de maig s’hi indica que s’ha detingut un funcionari “per cobraments il·legals per l’expedició del DNI”, sense fer referència que es tracta de fets que encara no estan provats perquè, en ser una notícia del moment de la detenció, no hi ha sentència judicial).
D’altra banda, també és important destacar que, amb caràcter general, pel que s’ha pogut veure, els mitjans de comunicació han començat a utilitzar de forma correcta el terme “investigat”, introduït a través de la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal, ja que a les notícies analitzades s’ha utilitzat de forma correcta aquest terme un total de 15 vegades. Tot i així, en tres casos s’ha fet ús del terme “imputat” i en dos d’aquests de forma incorrecta (ja que, en el tercer, es parla d’un cas anterior a la reforma): a la notícia de La Vanguardia del 3 de maig, en què es diu que el jutge “ha acordat mantenir a dinou imputats”; i a la notícia d’El País de 5 de maig, en la qual s’assenyala que “els imputats, tres marroquins i un espanyol, es dedicaven suposadament a adoctrinar i captar terroristes per Internet”.
Glòria Martínez Massot
Graduada en dret