Els proppassats 24 i 25 de novembre Linguapax ha celebrat a l’EAPC el simposi internacional Llengües i estatus, l’oficialitat importa? La trobada ha comptat amb la participació de ponents de set països i l’assistència d’un públic nombrós i divers provinent tant de l’esfera de les polítiques públiques com de la (socio)lingüística acadèmica i activista.

Linguapax, entitat que treballa per a la preservació i promoció de la diversitat lingüística en l’àmbit internacional, explora com la diversitat lingüística incideix en diferents àmbits de la vida social, cultural i política. El simposi s’ha centrat en un aspecte específic d’aquest ventall: la regulació del fet lingüístic i el desplegament de polítiques adreçades a salvaguardar o promoure l’ús de les llengües en diferents àmbits.

Com avançàvem en la presentació de les sessions, el concepte d’oficialitat és el més àmpliament utilitzat pels textos constitucionals i legals a l’hora de regular l’estatus de les llengües. Aquest concepte, però, dèiem, ni és interpretat de manera única ni és l’única fórmula que els països fan servir per a consignar l’estatus jurídic de les llengües presents en el seu territori. La interpretació i efectes del concepte ‘oficialitat’ varia en funció de les coordenades juridicopolítiques de cada cas i, en darrer terme, de les ideologies lingüístiques que hi fan de substrat.

En aquest sentit, podríem dir, l’oficialitat importa, però no sempre en el mateix sentit ni per les mateixes raons, com les diverses contribucions al llarg del congrés ha fet palès.

El director de l’EAPC, en donar la benvinguda als assistents, ha invocat la idea que diversitat lingüística no és un problema, sinó una solució. Concepte amb ressonàncies històriques per a Linguapax –i el seu mandat fundacional d’activar la relació entre diversitat lingüística i pau, també subratllat per la presidenta de l’entitat.

La diversitat lingüística, com a manifestació de la diversificació permanent de tota forma natural i cultural és, naturalment, un fet, una dada, no una valoració. I el multilingüisme, la condició autòctona, tradicional, de moltes àrees del planeta.

Cada territori genera una relació entre els parlants i les seves llengües, una relació de forces particular entre regulació jurídica, vida lingüística i cultural de les comunitats, i ideologies lingüístiques. Aquesta variació fa que la comparabilitat perfecta –entre països, regions, constitucions– sigui sempre, en certa mesura, impossible. Al llarg de les sessions vam poder observar, gràcies a diversos exemples, en quin sentit es manifestava aquest fet.

Matthias Brenzinger, director del CALDI (Centre per a la Diversitat Lingüística d’Àfrica), destaca el fet que la múltiple oficialitat consagrada per la constitució sud-africana postapartheid (11 llengües oficials), resulta molt menys operativa del que pot semblar per a la protecció i vitalitat de la diversitat local. L’autor apel·la, com a clau per a la viabilitat de la diversitat lingüística sud-africana, a la promoció del multilingüisme com a part d’una estratègia que faci de contra hegemonia a l’avanç de l’anglès (actualment declarat llengua de l’ensenyament superior en detriment de l’afrikaans). En un país on la majoria de la població parla llengües que no són les 11 llengües oficials, el mecanisme constitucional ha produït, paradoxalment, l’efecte de facilitar l’expansió de l’anglès en la vida diària, i oficiosa, del país. Xavier Vila, relator de la ponència, observava que a Sud-àfrica, podríem dir, el multilingüisme està lligat a l’època colonial (i els seus bantustans), i l’anglès, a l’època postcolonial (contemporània). En rigor, la preservació i continuació de la diversitat lingüística de Sud-àfrica, defensa Brenzinger, rau en darrer terme en l’esfera de les ideologies i les actituds lingüístiques, en la promoció de l’”habitus multilingüe” (promogut incansablement per l’activista sud-africà Neville Alexander).

La Constitució de Malta de 1964 declarava el maltès com a llengua nacional, i maltès i anglès com a llengües oficials (reafirmat a la Constitució de 1974). La Llei de reconeixement de la llengua de signes maltesa hi afegeix, en 2016, aquesta tercera llengua oficial. La consideració de ‘nacional’, però, es limita a un reconeixement que no comporta necessàriament efectes jurídics, com subratlla Eva Pons. El maltès representa, per al 68% de població, la marca fonamental de la identitat maltesa. La condició de bilingüisme maltès-anglès, però, també se’n considera un factor definidor, fins al punt que l’unilingüisme estricte troba molts pocs adeptes. Val a dir que, en la pràctica, els textos i la documentació oficials són escrits en anglès i després (“pobrament”) traduïts al maltès, afirma el professor Albert Borg, de la University of Malta. La tensió, per tant, entre la situació de facto i de jure del maltès com a llengua nacional deixa la llengua en una situació cada cop més precària, atesa la seva coexistència amb la llengua internacional.

Eslovènia ens oferia un cas de clara defensa de la rellevància de la declaració d’oficialitat que anava de la mà de la constitució de l’Estat eslovè. La declaració d’aquest estatus, afirma la professora Albina Nećak-Lük, no només obre la porta a tot un règim de planificació, sinó que sobretot influeix en les actituds lingüístiques dels parlants. Atorga, a més, les garanties necessàries per a fer front a la competència amb les llengües de comunicació més àmplia. En la seva opinió, dos moments van ser crítics en l’acumulació de prestigi per part de l’eslovè: la traducció de la Bíblia en aquesta llengua en el segle XVI i, més recentment, la versió eslovena del sistema operatiu Windows. L’eslovè, ja oficial en l’antiga Iugoslàvia, reforça així el seu estatus territorial en tant que llengua històrica. El relator, Pere Comelles, incideix en el fet que l’estat-nació no pot ser la solució per a cadascuna de les llengües del planeta. L’associació llengua/estat-nació és una noció pròpia de les ideologies lingüístiques europees.

Índia ens ofereix un exemple de multilingüisme autòcton propi de moltes societats del món, en particular a Àfrica i Àsia (fins a cert punt podríem afirmar que, en origen o en algun moment de la història, la majoria de les regions del planeta ha generat multilingüisme autòcton). Aquest rerefons implica el contrast (i les seves conseqüències pràctiques) entre unes actituds lingüístiques pròpies d’un multilingüisme tradicional i en bona mesura distribuït per àmbits d’ús (allunyat de l’ideal de “completesa” de la llengua propi de les ideologies lingüístiques europees), i el desplegament constitucional i legal de les llengües del país: 22 llengües constitucionals (els 29 estats poden decidir sobre quines són les llengües oficials, que alhora poden ser diferents de les constitucionals). “L’Índia ha estat generosa i dóna exemple de llibertat per als territoris a l’hora de decidir sobre el règim lingüístic”, apuntava el relator general de les sessions –probablement atès els substrat de multilingüisme autòcton que apuntàvem. Elvira Riera, per la seva banda, subratllava que cal la voluntat de les comunitats per mantenir les llengües. I Devy: “l’anglès no és una opció lingüística, sinó una condició econòmica”. Les llengües no sempre són (només) llengües, ni podem decidir clarament on comencen i on acaben.

En qualsevol cas, cal evitar la impressió que el mapa del món i de les cultures humanes i els seus agents es deixa dibuixar fàcilment com una mera juxtaposició d’estats –per més operatius que aquests puguin ser per administrar comunitats i identitats–. Precisament és aquest mapa mental del món el que ha representat sovint un obstacle per pensar (no només en termes de diversitat creativa, sinó en termes d’adequació) la diversitat lingüística de l’espècie humana. L’esquema intergovernamental dels organismes internacionals concernits i la seva inoperància –quan no oberta reticència– en la defensa de la diversitat lingüística mundial en donen testimoni.

En aquesta línia, Ganesh Devy ens va oferir no només la visió d’un ambaixador del seu lloc d’origen (la República de l’Índia), encàrrec formal dels organitzadors, sinó, d’acord amb l’esperit tàcit de Linguapax (i amb risc de ser acusats de cosmopolitisme), una perspectiva global del destí de les llengües que, per força, ha d’obviar delimitacions territorials clàssiques– no pensem només en les llengües de les comunitats nòmades (amb què l’autor ha treballat extensament), sinó que ens cal afegir aquí la vida lingüística que circula online o les concentracions de diversitat migrant en cada cop més territoris del planeta. En els seus propis termes, it would be ambitious to hoe that this task [garantir la preservació i vitalitat de les llengües del món] can be achieved even in a small degree by merely placing the onus and the responsibility on the State parties. The mission will have to be carried out, through the agency of the nation-states, and independent of it, through a large number of civil society actors –universities, literary and linguistic academies, good-will societies and associations, non-governmental organizations, individual scholars, researchers and activists.

Aquest apunt no ha pretès ser exhaustiu en el relat de les sessions del simposi, ni presentar valoracions o conclusions de conjunt. Planteja, simplement, una impressió general sobre la diversitat de perspectives que van ser-hi presents. Les ponències (Sud-àfrica, Malta, Índia, Finlàndia, Eslovènia, Paraguai, Suïssa) seran publicades, en forma d’article, en un número monogràfic de la Revista de Llengua i Dret que apareixerà el proper mes de juny.

Alícia Fuentes-Calle
Linguapax