TV3 i castellanoparlants: qüestions per afegir al debat entorn dels mitjans públics de Catalunya – Reinald Besalú Casademont

descargaEn aquest apunt es presenten els resultats de la tesi doctoral titulada TV3, “la nostra” pels castellanoparlants? Anàlisi de la proposta enunciativa de la cadena i dels discursos dels receptors i es relacionen amb el debat actual sobre la radiotelevisió pública catalana. L’anàlisi dels discursos dels espectadors castellanoparlants sobre TV3 mostra que es tracta d’una cadena poc prominent per a ells, de la qual en tenen un gran desconeixement. Alhora, l’estudi de la manera com la cadena estableix una relació amb els seus espectadors mostra que es tracta d’una construcció allunyada de la manera com els castellanoparlants, en termes generals, conceben aquesta relació.

En els últims temps, TV3 i el conjunt de canals i emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) són objecte d’un debat públic que en qüestiona la viabilitat, la utilitat i fins i tot la raó de ser, coincidint amb una època de retallades en els pressupostos de la Generalitat i de davallades en la inversió publicitària que han deixat els nostres mitjans públics en una situació delicada (i que en última instància els han portat a perdre el liderat d’audiència). Sovint aquests debats estan travessats per certs interessos ideològics i partidistes, però en altres casos han estat debats sincers i propositius que simplement volien posar sobre la taula la necessitat de prendre mesures si volem que TV3 continuï sent un mitjà de referència, tant pel que fa a l’audiència com en relació amb la capacitat d’innovació, de ser motor de la indústria audiovisual catalana i de realitzar un servei públic de qualitat i per a tothom (vegeu, per exemple, el magnífic dossier que va fer el diari Ara sobre aquesta qüestió).

En aquest context en què es produeix un qüestionament d’allò que en podríem dir els fonaments dels mitjans públics de Catalunya, podria semblar secundari abordar un tema certament delicat com és la relació entre els castellanoparlants i TV3. Però, en realitat, es tracta d’una qüestió que hi està íntimament relacionada perquè, tal com defensen diversos autors (Bustamante, 1999; Gifreu, 2006) i indirectament el mateix mandat marc de la CCMA, el servei públic de televisió no és tal si no és capaç d’arribar a totes les capes de la societat, i això inclou, òbviament, la població de Catalunya que té com a llengua habitual el castellà. Hi ha diverses evidències, però, que indiquen que es tracta d’un grup poblacional poc afí a TV3 (per exemple, les enquestes realitzades per la Fundacc sobre audiències televisives a Catalunya, o els estudis d’opinió sobre els mitjans de Catalunya realitzats pel CAC). Aquest és, doncs, el punt de partida de la tesi doctoral que vaig defensar el juny de 2015, titulada TV3, “la nostra” pels castellanoparlants? Anàlisi de la proposta enunciativa de la cadena i dels discursos dels receptors (consultable aquí). De nou, cal remarcar que no es tracta d’un treball que busqui per se la crítica a TV3, sinó que allò que pretén és esbrinar factors que podrien explicar aquesta manca de connexió dels espectadors castellanoparlants amb TV3, i esbossar possibles vies amb què pal·liar-ho.

El primer que cal fer notar és que, deliberadament, vam voler fugir del debat sobre el català com a llengua vehicular utilitzada per TV3. Penso que ha de quedar fora de tot qüestionament la necessitat de disposar d’una televisió pública generalista que usi el català en un entorn mediàtic cada vegada més ocupat per ofertes en castellà. Cal tenir en compte, a més, que la difusió i normalització de la llengua catalana és una de la principals raons de ser de la televisió pública (vegeu, novament, el mandat marc de la CCMA). L’objectiu era, per tant, anar una mica més enllà de les conjectures que qualsevol es podria fer sobre els motius que porten els castellanoparlants a no mirar TV3, i que tindrien a veure amb el fet que es tracta d’una cadena que emet en català. Hi ha dues raons de pes, a més, que em porten a allunyar-me d’aquesta conclusió: d’una banda, el fet que el coneixement del català se situa en el 94,3% entre la població catalana (dades de l’última enquesta d’usos lingüístics), cosa que indica que de cap manera l’ús de la llengua catalana pot suposar una barrera d’entrada pels espectadors castellanoparlants. De l’altra, l’observació de com els catalanoparlants tenen un consum televisiu divers que no exclou, ni molt menys, els canals que emeten en castellà. Per què, doncs, sí que succeeix a la inversa amb els castellanoparlants?

Una altra possible causa que es podria aportar tindria a veure més aviat amb qüestions ideològiques i polítiques explícites. L’argumentació seria, més o menys, que TV3 és una televisió nacionalista o fins i tot sobiranista, i que els castellanoparlants, que en la seva majoria no ho són, no s’hi sentirien representats. De nou, però, cal tenir en compte diversos factors: primer, que aquesta manca de presència de públic castellanoparlant a TV3 s’ha produït sempre (molt abans, per tant, de les crítiques actuals que rep la cadena per ser propera, suposadament, als postulats independentistes). Segon, que és molt simplista assumir que els castellanoparlants no combreguen amb aquests postulats polítics (com sempre, és evident que hi ha una gran diversitat de posicionaments i que no es pot reduir la població castellanoparlant a un grup uniforme políticament parlant). I, finalment, que no està demostrat que TV3 realment tingui un biaix polític tan clar (vegeu, per exemple, els informes del CAC sobre pluralisme polític).

Descartades aquestes explicacions més superficials, doncs, vam voler establir una hipòtesi basada en un corpus extens de recerques internacionals sobre recepció i mitjans que apuntava a una qüestió més profunda i fins i tot inconscient, que vam anomenar distància cognitiva (ens referim a recerques que utilitzen el terme proximitat cultural en relació amb els textos mediàtics [La Pastina i Straubhaar, 2005; Castelló, 2010], concepte que nosaltres invertim i transformem en distància cognitiva). Així, els espectadors castellanoparlants experimentarien una distància cognitiva respecte de TV3, entesa com una elevada dissociació entre la manera com la cadena planteja unes relacions amb la seva audiència i els contextos cognitius amb els quals els receptors s’hi exposen, en funció de la seva llengua d’ús habitual. Aquesta aproximació es basa en els postulats de la lingüística cognitiva, una disciplina que estudia la manera com construïm significats a través de mecanismes cognitius i que, entre altres coses, analitza com la llengua de parla incideix en la manera d’atribuir significació i com l’atribució de significació es fa sempre en base a unes estructures cognitives que hem anat construint amb l’experiència (Cuenca i Hilferty, 1999; Kecskes, 2004 i 2008).

Per tal d’observar fins a quin punt es produïa aquesta distància cognitiva vam optar per analitzar, en primer lloc, com TV3 es presenta a la seva audiència i com construeix un espectador model o ideal, per seguidament contrastar-ho amb les percepcions d’espectadors catalanoparlants i castellanoparlants. Així, a partir de les aportacions de l’anàlisi del discurs i de l’enunciació audiovisual (Gee, 2005 i 2011; Cercle d’Anàlisi del Discurs, 1997; Kress i Van Leeuwen, 2001; Machin i Mayr, 2012) es van analitzar diverses autopromocions i cortinetes emeses per TV3, ja que aquestes peces són les que condensen millor la imatge que una cadena construeix de si mateixa i dels seus espectadors (Costa, 2005; González Oñate, 2008). D’altra banda, es van organitzar diversos grups de discussió amb persones castellanoparlants i catalanoparlants per esbrinar quines eren les seves percepcions sobre TV3 i fins a quin punt coincidien amb la manera com la cadena construeix una relació amb ells.

De l’anàlisi de les autopromocions i cortinetes voldria destacar-ne dos resultats principals. En primer lloc, la manera com TV3 s’involucra i s’immisceix en les realitats que mostra i la manera com tracta d’adaptar-les a si mateixa. En segon lloc, l’ús reiterat de fórmules inclusives per parlar de la cadena i dels espectadors, a través de la primera persona del plural.

Pel que fa als discursos recollits en els grups de discussió, el primer que s’observa és que la llengua habitual dels espectadors sí que es relaciona amb discursos diferenciats sobre TV3. En canvi, les percepcions genèriques sobre la televisió com a mitjà o sobre altres cadenes no presenten diferències evidents segons si els entrevistats són catalanoparlants o castellanoparlants (més aviat, hi ha altres factors com l’edat o el nivell educatiu que resulten més explicatius). Així, es podrien resumir els trets definitoris del tipus de relacions que els castellanoparlants estableixen amb TV3 a partir dels següents punts:

  1. S’observa un cert pudor i una gran superficialitat en l’aproximació que fan a la cadena. Així, es mostren molt reticents a criticar TV3 i es queden amb una valoració positiva, però poc aprofundida. En aquest sentit, bona part de les reflexions sobre TV3 es fan associant la cadena a una idea genèrica de televisió pública. D’aquesta manera, en termes generals, els castellanoparlants consideren TV3 una bona televisió perquè és una televisió pública i, en aquest sentit, equiparable a TVE. A això cal afegir-hi que TV3 és clarament una cadena poc prominent per als espectadors castellanoparlants, ja que és la cadena de televisió generalista menys citada espontàniament en el si dels grups de discussió.
  2. Els castellanoparlants rebutgen que  les cadenes s’involucrin amb les realitats que mostren, és a dir, que tinguin una excessiva implicació. Tot i que no es tracta d’una crítica feta pensant només en TV3, ja hem explicat que les autopromocions i cortinetes d’aquesta cadena sí que potencien aquests aspectes.
  3. Lingüísticament, els receptors castellanoparlants construeixen unes relacions impersonals o bé individualitzades amb TV3, però rarament usen fórmules inclusives o utilitzen la primera persona del plural (cosa que sí que fa la mateixa cadena en les seves autopromocions, com hem vist).

En el cas dels espectadors catalanoparlants, en canvi, s’observa com succeeix tot el contrari: tenen una aproximació molt més crítica cap a la cadena, denoten que la coneixen molt millor i no necessiten apel·lar constantment a la idea de televisió pública. A més, lingüísticament construeixen una relació amb la cadena de caràcter col·lectiu i implicat (utilitzen constantment la primera persona del plural), cosa que coincideix amb la manera com la cadena es dirigeix habitualment als seus espectadors. També cal dir que TV3 és la cadena més prominent per als catalanoparlants, ja que és la que més mencionen espontàniament en els si dels grups de discussió.

En general, doncs, observem que sí que hi ha una distància cognitiva entre els espectadors castellanoparlants i TV3, una distància que es fonamenta en dos vectors bàsics:

  1. La manera com TV3 construeix unes relacions enunciatives en les autopromocions i cortinetes difereix molt de la manera com els castellanoparlants conceben les relacions amb la televisió i, en canvi, és molt més coincident amb com les plantegen els catalanoparlants.
  2. TV3 és una cadena poc prominent per als castellanoparlants, que en fan un discurs políticament correcte i estereotipat basat en la contínua vinculació de la cadena amb la idea de televisió pública.

Vistos aquests resultats, podríem preguntar-nos què es podria fer per acostar TV3 als receptors castellanoparlants i, d’aquesta manera, aconseguir que satisfaci millor les missions de servei públic que té encomanades. Jo proposaria tres tipus d’actuacions:

  1. Actuacions encaminades a reduir la immersivitat o implicació de la cadena amb les realitats mostrades. Si una cosa caracteritza les autopromocions i cortinetes de TV3 (i diria que també el conjunt de la seva programació) és la seva capacitat per adaptar tot allò que mostren a una mirada pròpia i molt recognoscible. Això, que per un costat és molt positiu, ja que contribueix a consolidar una imatge de marca, per l’altre pot portar a un rebuig, ja que si l’espectador no entra en aquest patró característic de la cadena li serà difícil identificar-s’hi i sentir-se’n partícip. I això succeeix sovint amb els castellanoparlants.
  2. Actuacions encaminades a potenciar l’humor. Al llarg dels grups de discussió es va observar que si hi ha un tipus de continguts que sí que porten alguns dels castellanoparlants entrevistats a elaborar discursos sobre TV3 més complexos i desvinculats dels tòpics, són els relacionats amb programes d’humor com Crackòvia, Polònia o APM?
  3. Actuacions encaminades a promocionar amb més intensitat la cadena entre el col·lectiu castellanoparlant. Com mostren clarament els resultats dels grups de discussió, els castellanoparlants coneixen molt poc TV3 i en tenen una imatge que moltes vegades no es correspon amb la realitat.

Òbviament, es tracta de meres propostes que excedeixen els objectius de la tesi que les motiva, però que crec que poden ser una aportació més al debat sobre els nostres mitjans públics a què em referia a l’inici. L’important, en tot cas, és no defugir-lo per tal que en base a totes les aportacions d’acadèmics, experts i professionals els gestors públics tinguin les millors eines possibles per fer que, en un context tan diferent del que va veure néixer TV3, la nostra televisió segueixi sent un referent.

Reinald Besalú Casademont

Professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra

 

Bibliografia citada:

Bustamante, E. (1999). La televisión económica. Barcelona: Gedisa.

Castelló, E. (2010). Dramatizing proximity: Cultural and social discourses in soap operas from production to reception. European Journal of Cultural Studies, 13(2), 207-223.

Cercle d’Anàlisi del Discurs (1997). La parla com a espectacle. Estudi d’un debat televisiu. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de València.

Costa, J. (2005). Identidad televisiva en 4D. La Paz: Grupo Editorial Design.

Cuenca, M.J.;  Hilferty, J. (1999). Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel.

Gee, J.P. (2005). An introduction to discourse analysis. Theory and method. New York (NY): Routledge.

Gee, J.P. (2011). How to do discourse analysis. A toolkit. New York (NY): Routledge.

Gifreu, J. (2006). La pell de la diferència. Comunicació, llengua i cultura des de l’espai català. Barcelona: Pòrtic.

González Oñate, C. (2008). Nuevas estrategias de televisión. El desafío digital. Identidad, marca y continuidad televisiva. Madrid: Ediciones de las Ciencias Sociales.

Kecskes, I. (2004). Editorial: Lexical merging, conceptual blending, and cultural crossing. Intercultural Pragmatics, 1(1), 1-26.

Kecskes, I. (2008). Dueling contexts: A dynamic model of meaning. Journal of Pragmatics, 40, 385-406.

Kress, G.; Van Leeuwen, T. (2001). Reading images: The grammar of visual design. London: Routledge.

La Pastina, A.; Straubhaar, J. (2005). Multiple proximities between television genres and audiences: The schism between telenovelas’ global distribution and local consumption. Gazette, 67(3), 271-288.

Machin, D.; Mayr, A. (2012). How to do critical discourse analysis. London: Sage.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s