Us presentem les resolucions judicials del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem del primer semestre del 2016 que incideixen sobre el règim jurídic de les llengües a l’Estat espanyol. Per a una anàlisi més detallada us remetem a la crònica de la Revista núm. 66.

En primer lloc, destaquem tres resolucions del Tribunal Constitucional que afecten àmbits rellevants de la legislació lingüística, alhora que mostren la imbricació del dret internacional i europeu i de l’ordenament intern en la regulació del fet lingüístic.

1.Les llengües de l’ensenyament a les llles Balears

La STC 38/2016, de 3 de març, s’emmarca en el conflicte per la política del Govern balear d’implantar l’anomenat tractament integrat de llengües en el sistema escolar de les Illes, mitjançant el qual es pretenia modificar model de conjunció lingüística preexistent i substituir-lo per un sistema de percentatges d’ús docent del català, el castellà i l’anglès com a llengües vehiculars. Un cop suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes el Decret balear 15/2013, de 19 d’abril, que establia el nou sistema, el Govern balear va dictar el Decret llei 5/2013, de 6 de setembre, que el substituïa, i que és la norma impugnada en aquest procediment. Els recurrents (parlamentaris de grups del Senat), addueixen que el decret llei infringeix el dret de participació de la comunitat educativa que recull l’article 27.5 de la Constitució, supera els límits materials establerts per al decret llei, que no concorre una situació d’extraordinària i urgent necessitat requerida per dictar-lo i que només té la voluntat d’evitar el compliment de les resolucions judicials que suspenen el que hi estableix. El TC declara inconstitucional el nucli més controvertit de la norma impugnada, però fonamenta la decisió només en consideracions relatives al sistema de fonts del dret i deixa de banda altres al·legacions dels recurrents. 

2. El règim jurídic de les llengües a l’Aragó i la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries

La STC 56/2016, de 17 de marc, resol el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diputats de diversos grups al Congrés contra la Llei aragonesa 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó. Aquesta Llei va ser aprovada per les Corts aragoneses sota el govern del Partit Popular i va significar un notable pas enrere en el reconeixement del règim jurídic de l’aragonès i del català respecte de la seva precedent, la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó. Els arguments dels recurrents per impugnar la norma són diversos, entre els quals destaquem la infracció que la Llei suposa per a l’estatus jurídic que l’Estatut aragonès estableix per a les llengües (aquí s’inclou el mateix canvi de nom de les llengües); la desregulació de la matèria que implica la norma, amb vulneració del principi de reserva de llei, o la discriminació, que lesiona l’article 14 de la Constitució, en ometre qualsevol referència a les obligacions concretes de les administracions quant a l’ús de la llengua pròpia en els procediments administratius. El Tribunal Constitucional rebutja totes les argumentacions i s’acull, en línies generals, al marge de configuració del legislador autonòmic per regular la matèria. Com indiquem en el comentari, crida l’atenció un aspecte del raonament de Tribunal, que és la pràcticament nul·la utilització de l’Estatut d’autonomia i de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries com a paràmetre d’enjudiciament de la norma. En conjunt, doncs, una sentència poc receptiva a l’efectivitat del pluralisme lingüístic que el mateix article 3 de la Constitució espanyola recull. 

3. Dret europeu i finançament d’obres audiovisuals

En la Sentència 35/2016, de 3 de març, el TC resol una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem sobre l’adequació a  la llibertat d’empresa prevista a l’article 38 de la Constitució espanyola de la norma que incorpora la Directiva de coordinació de la radiodifusió televisiva, que estableix l’obligació dels operadors públics i privats de destinar un percentatge mínim del 5 %  dels seus ingressos al finançament de pel·lícules i obres audiovisuals espanyoles i europees. A diferència del criteri del TS, que creia que la mesura no mantenia el principi de proporcionalitat, el TC considera el fi perseguit com a legítim i la mesura adequada a aquesta finalitat protectora. Destaquem la invocació en aquest cas de la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 5 de març de 2010 (cas UTECA) pel que fa a la legitimitat d’una restricció adreçada a promoure una o diverses llengües oficials.

Pel que fa a les resolucions del Tribunal Suprem, advertim que s’apunten camps nous interessants, com els límits de l’oficialitat del castellà en una relació laboral; se’n consoliden alguns, com el problema de les diferents versions lingüístiques de la normativa europea i les dificultats interpretatives que genera, o trobem sentències amb un contingut i una decisió regressius pel que fa al règim lingüístic, com la relativa las distintius del personal de seguretat privada o la que desestima un recurs sobre l’absència de valoració del català en l’accés a les professions d’advocat i procurador.

A fi de poder-ne fer un seguiment millor, agrupem les resolucions per blocs temàtics.

1. Règim del català a l’educació

Dues resolucions, les sentències de 14 de gener i de 28 d’abril, tornen a tractar sobre aquest conflicte. En el primer cas, un recurs plantejat per la Generalitat contra la indemnització imposada per no atendre el dret a ser escolaritzada en castellà d’una nena, que el TS rebutja per una qüestió processal. En el segon cas, el recurrent pretén el reconeixement del dret dels seus fills a l’escolarització en castellà i al·lega la vulneració dels articles 14 i 27.1 de la Constitució, però el Tribunal, reprenent una bona tendència doctrinal, rebutja la lesió del dret fonamental per tal com aquest no incorpora el dret indiscriminat a obtenir en la llengua volguda la prestació d’aquest servei públic, l’organització del qual correspon a l’Administració.

2. Nacionalitat

En general, atesa la línia doctrinal consolidada de l’alt tribunal en el sentit de valorar de manera determinant el coneixement del castellà com a factor determinant en l’arrelament social del sol·licitant de nacionalitat, les resolucions inadmeten els recursos en considerar que la resolució és molt casuística i que el tribunal d’instància ja ha apreciat les circumstàncies concurrents.

3. Garanties lingüístiques en el dret de defensa

Diverses resolucions hi incideixen. La doctrina aplicada segueix un criteri consolidat d’acord amb el qual només es pot apreciar una lesió del dret de defensa per motius de llengua quan la lesió del dret de defensa hagi sigut real i efectiva i no per simples irregularitats. Però esmentem especialment la STS de 26 de gener de 2016 que fa un recorregut pel canvi que ha suposat la Directiva 2010/64/UE, de 20 d’octubre de 2010, relativa a interpretació i a traducció en els processos penals i la Directiva 2012/13/UE, relativa al dret a la informació en los processos penals. Arran d’aquesta normativa europea, s’ha aprovat la Llei orgànica 5/2015, de 27 d’abril, que modifica la Llei orgànica del poder judicial i la Llei d’enjudiciament criminal en el sentit de fer més extens al dret a intèrpret i de vetllar per la qualitat de les interpretacions i traduccions.

4. La no-valoració de la llengua oficial pròpia en l’accés a les professions jurídiques

Es tracta d’una sentència rellevant no pel que diu sobre el règim jurídic de la llengua, sinó pel que no diu i pel que declina enjudiciar. La STS de 25 de febrer de 2016 resol el recurs plantejat per l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia contra l’article 17.1 del Reial decret 775/2011, de 3 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador dels tribunals. L’associació recorre contra l’absència de previsió de coneixement de la llengua pròpia en l’accés a aquestes professions, accés que el Reglament esmentat regula de manera absolutament uniformitzadora i centralitzada. El TS, en una resolució poc motivada, desestima la pretensió amb l’argument que es tracta d’una competència de l’Estat.

5. Valoració de la llengua oficial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia

De les dues resolucions dictades, esmentem especialment la STS de 30 de març, relativa a la impugnació del Reial Decret 634/2014, de 25 de juliol, pel qual es regula el règim de substitucions en la carrera fiscal. En aquest nou reglament encara es rebaixa una mica més la valoració de la llengua pròpia en la selecció de fiscals substituts, la qual cosa el TS, tot i la gairebé nul·la argumentació, troba raonable. Aquesta orientació no és sinó la continuïtat de la ja mantinguda en anteriors ocasions en aquest àmbit.

6. Acreditació d’idioma estranger en processos selectius

Es tracta d’una qüestió enjudiciada sovint en els darrers anys. Les dues resolucions, les sentències de 3 i 22 de febrer, arriben a resultats oposats i posen de manifest la rellevància que té el fet que en les convocatòries l’Administració estableixi de manera clara què acredita un mèrit lingüístic i que el marc jurídic que regula aquesta acreditació sigui clar, i també que el tribunal que enjudicia el conflicte, en aquest cas el TS, apliqui correctament i de manera raonable la normativa i les equivalències establertes al Marc europeu comú de referència.

7. Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu

La Sentència de 25 de febrer i la Interlocutòria de 5 de maig incideixen en les discrepàncies que existeixen entre les diferents versions lingüístiques de la normativa produïda a la Unió Europea i les dificultats interpretatives que això crea en transposar-la a la normativa interna. En ambdós casos se suscita la possibilitat de plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE per dissipar el dubte interpretatiu, per bé que en la primera resolució es rebutja mentre que en la segona es planteja la qüestió. És interessant constatar en seu judicial com la creació multilingüe del dret genera divergències lingüístiques per errors de traducció, però també dificultats terminològiques en haver-se de traslladar la normativa europea als diferents ordenaments interns.

8. La llengua en conflictes laborals

Les resolucions, de 20 de gener, 3 de febrer, 12 de maig són dictades en el marc de conflictes laborals en què d’una manera o altre hi ha implicat l’idioma. La Interlocutòria de 3 de febrer (juntament amb altres 22 resolucions més) posen fi a un conflicte laboral entre els professors de gallec contractats per la Xunta gallega, que reclamaven, i els tribunals els ho reconeixen, el reconeixement d’una relació d’índole laboral entre ells i l’Administració que contractava els seus serveis. La Sentència de 20 de gener avala el reconeixement del plus per ús d’idioma a un conjunt de treballadors que havien d’usar l’idioma matern a la feina i no se’ls retribuïa per aquest concepte. I molt interessant és la sentència de 12 de maig, que resol un conflicte entre una empresa aèria que ordena als pilots que les comunicacions es facin en anglès i els pilots reclamen que es pugui fer en castellà quan els interlocutors siguin castellanoparlants. Per bé que la resolució no aprofundeix sobre la qüestió, apunta la qüestió dels límits de l’oficialitat per raó de la seguretat, de les indicacions dels organismes internacionals competents i per l’enquadrament dins d’una relació laboral.

9. Normalització del català i competència en matèria lingüística

La Sentència de 4 d’abril desestima un recurs presentat per la Generalitat contra l’anul·lació de la disposició que establia la llegenda del distintiu del personal de seguretat privada. Una lectura expansiva del títol competencial de l’Estat i una interpretació totalment reduccionista de la competència de la Generalitat en normalització lingüística permeten invalidar la disposició autonòmica i, amb això, bandejar el català dels distintius identificatius d’aquest àmbit.

10. Marques

Finalment, la Sentència d’11 de març enjudicia un litigi sobre marques. És difícil mantenir un paràmetre objectiu a l’hora d’acollir o rebutjar designacions per la semblança amb les marques registrades, i més quan es fa dependre de si la designació és en una llengua o en una altra; en aquest cas s’acull una designació italiana mentre s’havia rebutjat la mateixa denominació en castellà.

 

Agustí Pou Pujolràs
Universitat de Barcelona

 

 

Paraules clau:

Tribunal Constitucional; Tribunal Suprem; jurisprudència; dret lingüístic, llengua oficial